Aquesta no és la nostra Església

Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret.
Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica.
A Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?).
No ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia.
En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I
somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli. La nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres.
No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana.

ANTONI BASSAS

Via Clara (gràcies!)

doncs això és...

Emmanuel

Li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres"

Mt 1,23

Via Lo esencial es invisible a los ojos (Carlos Herrera)

Como hace 2000 años, hoy sigue naciendo donde menos se le espera, con una esperanza increible de llegar a tocar nuestros corazones.
Perquè, com dèiem divendres, Déu és un boig que creu en la humanitat.
Que el teu cor rebi amb els braços oberts la bona notícia que avui torna a néixer!

Feliz Natividad!


Cris

'Sopars amb teca' i 'TSKV.cat'

Molts ho han anunciat: Sara, Eloi, Oriol, Dani. Sí, per fi ha sortit a la llum: TSKV.cat espera la teva visita!

És una mena de revista digital adreçada a joves i preparada des d'un equip jove que té com a lema: "creure sense complexos". Té seccions molt diverses: cine, música, llibres, pregària, testimonis, excursions, art, opinions...
Si mireu darrera l'escenari, podeu trobar el grup de creatius (que preparem part de la pasqua Tu Si Ke Vals). Aquí podeu veure'ns.

Ara només hi ha un número, pero a mesura que passin els dies s'anirà actualitzant (un nou article a cada secció cada mes).

Avui també us vull convidar als 'sopars amb teca'. És una activitat dirigida principalment a joves (universitaris i post-universitaris) que comença aquest dissabte 10 de novembre.
Aquest primer "sopar amb teca" (la previsió és de fer-ne 3 aquest curs) girarà entorn la ressurrecció. A les 21h30, en Josep Vives sj ens explicarà què diu l'Església sobre la ressurreció per deixar pas més endavant a les preguntes i aportacions que volguem fer la resta. A uns quants ens venia de gust posar sobre la taula algun tema que, fins i tot en molts grups de fe, és una mica tabú (almenys això és el que jo he viscut!), però que és una part bàsica del ser cristià.

Abans també et convidem a participar de l'eucaristia jove que celebrem cada dissabte a les 19h30 i/o al sopar que compartim després de l'eucaristia (i abans de la "teca" teològica!, pel sopar cadascú aporta 2€).
Tot això serà al Casal Loiola [c/ Balmes 138; FGC Provença; Metro L3 i L5 Diagonal].

Cris

El pecado

Mientras estaba en Taizé, aproveché para leer un pequeño cuaderno titulado "Saved by the Cross of Christ?", escrito per el hermano Pierre-Yves de Taizé. Allí encontramos esta definición que discutimos en el grupo de la segunda semana:

"El pecado se debería explicar com la manera de concebir y practicar el mi propio placer en detrimento de los otros, de sus derechos y de sus legítimas expectaciones; la manera de usurpar de forma clandestina en cada momento, la primera posición - aquella de Dios y del amor."

Y también nos regala...

"Es a partir de la resurrección que empieza la fe."

Cris

Redescobrir a Taizé

Dissabte 25 d'agost vaig pujar a un bus amb direcció Taizé. Va ser com tornar a casa. La intenció era tornar en el mateix bus una setmana més tard, el diumenge 2 de setembre... però no va ser així. La tarda abans de la tornada, vaig veure claríssim que m'havia de quedar una setmana més voltant per aquelles terres que tant m'agraden. Era una certesa interior de les que és difícil dubtar, com quan et sent tant ple de l'amor de Déu que sols tens ganes de cridar-lo als quatre vents. A la nit ja estava decidit: m'hi quedo una altre setmana!

Després d'una primera setmana amb un grup nombrós de gent a qui anar a trobar quan ho necessités, la segona setmana va començar amb por. Por a trobar-me massa sola, a necessitar algú amb confiança per xerrar en un moment donat, per voler abraçar algú (o per deixar-me abraçar) i compartir la meva alegria... Però sembla ben cert que allò de "demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà" (Mt 7 : 7), perquè tot allò que vaig necessitar, ho vaig trobar, encara que fos amb un format diferent del que m'esperava.
Durant la primera setmana vaig redescobrir Déu i la interpretació i discussió de la Bíblia (durant l'estiu vaig fer una mica de vacances...); el grup de discussió jove però molt -molt- canyero i unes introduccions bíbliques que no es quedaven enrere hi va ajudar moltíssim.
La segona setmana, però, la introducció bíblica no era tant purament bíblica i el grup de discussió quedava a anys llum de l'anterior. Aquí va entrar amb molta força el redescobrir-me a mi mateixa, observar-me en relació amb els altres, en relació amb Déu. Quan tinc por? Per què m'agrada parlar amb certes persones? Com reacciono?... En aquests 15 dies vaig redescobrir el gust dels llargs passejos amb mi mateixa i la escriptura com a manera de formular el que es bullia al meu cap. Vaig escriure com mai ho havia fet.

[Fotos: altar de l'Església de la Reconciliació i grup de discussió de l'introducció bíblica de la primera setmana]
[Més fotos, aquí]

Estació 22: Llegeix, creu, ensenya i viu

Una petita pregària durant la ordenació de diaques del Roger i l'Eloi em va tocar el cor:

Llegeix l'Evangeli.
Creu allò que llegeixes.
Ensenya allò que creus.
Viu allò que ensenyes.

El bisbe els hi va demanar a l'Eloi i el Roger durant la celebració, però estic convençuda que és una crida per a tot cristià que la vulgui escoltar. Vista així, tot plegat pren sentit: és un seguit de passes que et poden dur a aquella felicitat de què Gandhi parlava.



Aquests últims dies no he pogut estar gaire pel blog: el final de curs s'ajuntat com cada any amb la preparació de l'estiu i servidora no troba temps per tot.
I tinc tots els examens, ben juntets, la setmana que ve... així que tot està per fer!
Bones vacances als estudiants ja alliberats dels seus examens i entregues!


Cris

Estació 21: Una cançó ho pot dir tot

Tenía aquesta entrada a punt de sortir del forn fa un parell de dies (diumenge) quan internet em va fallar. Ara la recupero...

Avui ha estat un dia d'esglésies. Al matí he estat a la parròquia de la Bonanova perquè l'Íñigo, un cosí meu, rebia la primera comunió. Després hem estat dinant tota la família i he marxat cap a Bellvitge, on l'Eloi i el Roger eren ordenats diaques [amb notable presència de gent que corre per la xarxa com: la Sara, el Santi, el Daniel, la Cris Estruch, l'Eugènia, la Regina, el Marc i una servidora, a més -és clar!- de l'Eloi]. En acabar, estava xerrant amb la Sara i el Genís i ens hem decidit a anar tots tres a la pregària amb cants de Taizé. Total, que he escoltat el mateix fragment d'evangeli quatre vegades (dues en castellà i dues en català). Ho sé, friki és poc...

Però ha valgut molt la pena, perquè una petita cosa ha fet que tot el dia quedés lligat, m'ha ajudat a resituar-me, a somriure sola, a agafar forces... m'ho ha repetit, per milèsima vegada:

Déu és amor. Tingues coratge, viu per amor.
Déu és amor. No tinguis cap por.

Aquest cant és de "subidón". Només sentir les primeres notes em faig aixecar el cap i somriure. Em venen ganes de cantar amb totes les meves forces, perquè ho és, perquè que jo ho he sentit; però alhora em ve de gust escoltar com els que m'envolten m'ho van xiuxiuejant a l'orella... "Ell t'estima, perquè és amor. Confia."
Amb aquesta cançó sento com si algú m'estigués abraçant, em fa sentir protegida i amb forces per encarar-me a allò que em pugui trobar pel camí.

Si mai em demaneu quin és el meu número preferit, potser us dic el 123. L'1, 2, 3 és -com l'A, B, C- l'inici i la base que ens ha de portar ben lluny, a descobrir grans números, a escriure llargs i bells pensaments. El 123 és també el número d'aquest cant.

Fins aquí el que volia compartir amb vosaltres, encara que un temps més tard!


Cris

[Imatge: "Déu és amor" en àrab]

L'Àngels s'ha casat

Diumenge passat, 27 de maig, l'Àngels es va "casar" amb algú molt especial a Roma. Amb aquell que va dir "vine i segueix-me" (Mc 10,21; Lc 18,22). Vaig estar mirant vols fins l'últim moment, però res... i em vaig quedar a Barcelona sabent que a Roma estava succeïnt alguna cosa gran: la professió perpètua de l'Àngels (i d'altres religioses del sagrat cor de jesús (rscj) del món). I el dia de Pentecosta!

Aquest sí és un signe que diu: "jo aposto el Ell". I la següent frase és un: "i tu?". És ben cert que no cal ser religiós/a per respondre "sí", però és un pas molt fort, no creieu?

Cris


pd: Aquí podeu veure com ho va viure l'Eugènia.

Musulmans atrets pel Crist

Aquest vespre he estat a l'Església del carrer Casp amb el Toni i l'Arantza i he pogut gaudir de 50 minutets de pregària ben especial dintre del cicle d'Escola de pregària que es fa una vegada al mes. La veritat és que he anat a les tres darreres i totes m'han agradat moltíssim! El títol era "Musulmans atrets pel Crist" i la ha guiat en Jaume Flaquer sj, especialista en mística musulmana i cristologia, pel que tinc entès, que treballa amb Migra-Studium.
Hem començat la pregària llegint uns textos de l'Alcorà i mestres musulmans amb música siria cristiana de fons. Durant tota la vesprada hem pogut anar escoltant cants de músics cristinas magribins i libanesos. Aquí us deixo una de les joies d'un mestre sufí:

Aquell que la seva malaltia es diu Jesús, no podrà guarir-se mai.

Ibn Arabi (s. XII)

Algunes de les reflexions m'han fet recordar una entrevista que li van fer a "La contra" de La Vanguardia l'any passat. De tot el que vaig llegir em vaig quedar, sobretot, amb una idea que transcric aquí:

- ¿Cómo ve el Corán al cristianismo?

- El islam considera que el judaísmo corresponde a la infancia de la humanidad... Y el cristianismo, a la adolescencia.

- ¿Por qué?

- El niño necesita nuchas normas y preceptos: eso sería el judaísmo, que legisla mucho. El adolescente rompe con las normas y busca el amor: eso sería el cristianismo...

- ¿Y el islam vendría a ser la edad adulta de la humanidad, pues?

- Para el Corán, sí: el islam toma lo jurídico del judaísmo y el amor del cristianismo, suaviza una cosa con la otra, equilibra, sintetiza.

I m'ha fet pensar que sóc molt feliç sent una adolescent "boja" en busca de l'amor del Pare! Jo vull viure en una eterna adolescència!!

Més endavant en la pregària, hem pogut gaudir de dos testimonis de cristians que s'havien convertit des de l'islam. El primer era egipci i el segon algerià. A tots dos se'ls veia enamorats: parlaven gairebé febrilment d'amor i de Déu. El que més han destacat del perquè de la seva conversió ha estat:

• l'amor de Déu: que els feia sentir Déu ben a prop, sempre amb ells, sempre estimant-los... El segon testimoni era bereber i ha compartit una pregunta que ell s'havia fet: com pot ser que Déu només entengui l'àrab?
  
• el paradís / vida eterna: potser un tema que nosaltres no tractem gaire sovint i que m'ha semblat que a ells els té bastant "meravellats".
  
• la pau de Crist: que com ve ha dit l'algerià, no és l'absència de guerres i problemes.

Vull agrair aquesta estona diferent i enriquidora que hem pogut viure avui al vespre: gràcies!!

Cris

pd: potser t'interessa... la propera "Escola de pregària" serà dilluns 18 de juny entre 20h45 i 21h35 a l'Església dels jesuïtes (carrer Casp 27, Barcelona) i la conduirà Jon Sobrino (vaig fer una entrada relacionada amb ell).

Estació 17: Un nou manament!

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.

Jesús

Aquest va ser el manament més gran que ens va deixar. Per a què tothom em conegués per l'estima que tinc pels altres, caldria que estimés molt, sempre, en tot lloc, en qualsevol circumstància... Ningú va dir que fos fàcil!

Jo que sempre demano coherència, com puc demanar-li a algú si dic que crec en això i sóc tan lluny de cumplir-ho en el meu dia a dia??

Quant treball em queda per fer!


Cris

Vestit de dol

Fa un parell de dies que trobo un home jove que va vestit tot de negre. Cada matí, al primer vagó del ferrocarril L6 que arriba a plaça Catalunya cap a les 8h15. Potser volta la trentena.

Sembla que vagi de dol, però ara molt poca gent porta un dol tant estricte. És un negre que crida l'atenció. Més fins i tot que aquells que van amb gavardines llargues, punxes, cabell tallat de forma cridanera. A més, hi ha una diferència ben gran. Aquest home porta una tira blanca al coll de la camisa que indica que és capellà.
M'agradari que algú m'expliqués quin sentit pot tenir que algú vagi vestit així pel carrer. Vol recordar la mort d'algú? Però la gràcia no era que havia ressuscitat? Llavors no s'haurien d'escollir, en tot cas, colors cridaners?
Si algú te quelcom a aportat, ho agrairia!

I una curiositat per acabar... sabíeu que el creador de la tira blanca no era catòlic? No sé si molts dels que la porten per aquestes terres ho saben, això...

------------------------------

Foc Nou és la revista que acull la blocsfera eclesial. Té articles molt interessant i aquest mes estan fent una campanya:
Si avui és dia 1, subscrigui's per 1 €
Si avui és dia 2, subscrigui's per 2 €
Si avui és dia 3, subscrigui's per 3 €
.... i així successivament fins el 25 de maig

Per 3€ pots aconseguir 10 números de la revista a casa. Oi que és interessant? Fes-hi un cop d'ull aquí!


Cris

Estación 16: Perdón

[Fragmentos del articulo "La felicidad que nace del perdón" del Magazine de La Vanguardia del 22 de Abril]

Los beneficios del perdón han sido desvelados por la ciencia muy recientemente, aunque las organizaciones religiosas los han pregonado a lo largo de la historia de la humanidad. [...] Ser capaz de perdonar es un regalo para uno mismo. No sólo beneficia a la persona perdonada sino también a la que perdona. Al no perdonar, la persona dañada está encadenada a la persona que le hizo el daño y, mientras no la perdone, no podrá sustraerse el poder que el ofensor y la ofensa tienen sobre ella. [...]
El perdón no tiene por qué hacer desaparecer inmediatamente el dolor asociado a la ofensa. Se cree comúnmente que las personas a las que aún les duele la ofensa no han perdonado de verdad. Esto no es cierto. Una cosa es el dolor y otra son los sentimientos de rencor y venganza. [...]
En el centro de la filosofía de la paz del Dalai Lama radica su habilidad para cultivar el perdón. Su explicación es la siguiente: "Si desarrollo sentimientos negativos hacia aquellos que me han sufrir, esto sólo destruirá mi paz mental. Pero si perdono, mi mente vuelve a estar en calma". [...] "Liberarse del odio y de la ira puede ser difícil porque son estados emocionales que no siempre son voluntarios. Pero existen dos estrategias que pueden ayudarnos. Entender aquello que no incluye el perdón: el acto de perdonar no implica aceptar que la conducta se repita y el perdón no debería depender de que el otro pida disculpas. Conviene olvidar la idea de que no se perdona hasta que el otro pida perdón". [...]
Se ha observado que se suceden tres etapas cuando se decide perdonar (Gordon & Baucom, 1999): una percepción de la ofensa y del ofensor más empática y ecuánime; una reducción de los sentimientos negativos hacia el agraviante a medida que aumenta la empatía, y una tendencia del ofendido a desistir de su derecho a castigar al culpable. [...]
Y esto no significa necesariamente exonerar al culpable. La carga pertenece a aquél que causó el dolor, no a la víctima. Si ésta la acarrea durante demasiado tiempo, la carga pasa a ser de la propia víctima y se victimiza a sí misma. [...] El otro no tiene por qué saberlo. Decírselo o no al culpable es un acto voluntario, pero no es necesario para sanar el dolor del daños que otra persona ha hecho. [...]
Para que ocurra una reconciliación es necesario que el agraviante pida perdón y que se proponga no volver a hacer daño otra vez. El perdón, en cambio, no necesita al culpable en absoluto.


Una recomendación si te interesa el tema: "El arte de bendecir", de Pierre Pradervand.

------------------------------------------------------

Ahora ya puedo explicar el motivo de que no actualizara el blog... mi hermano cumplió 18 años el sábado - MUCHAS FELICIDADES, JOSE!! - y llevo dos semanas preparando cosillas para ese "gran día". Ahora tengo que recuperar el ritmo de mi normalidad y ponerme al día con todo lo de la uni... :S


Cris

Desmarca't!

He tornat!
Entre una cosa i l'altra, fa més de dues setmanes que no actualitzo el bloc!
Des de dilluns de setmana santa vaig estar a Lleida, primer preparant la Pasqua Jove i després vivint-la [fotos de la pasqua i la preparació aquí]. I des que he tornat que no he parat, entre d'altres coses perquè el meu avi ha estat a l'hospital tots aquests dies i jo vivint a casa seva, amb la meva àvia, i dedicant més temps a estar amb ells. Per això tampoc no he tingut temps de respondre el meme que em va passar el Ramon Bassas ni contestar Setembre Negre...

Després d'aquesta petita actualització de la meva vida personal ;) vull compartir aquí escrita part de la motivació de la pasqua d'enguany, que també és una bona preparació per l'Aplec de l'Esperit:

El lema d'aquesta pasqua jove que celebrem al col·legi Claver, a tocar de Lleida, ha estat "JHS... Desmarca't". "JHS" vol dir Jesús Home Salvador. És el que a moltes esglésies trobem també com a IHS.

dijous sant
Jesús es desmarca, surt dels camins prefixats, trenca els esquemes establerts, s'arrisca a ser ell mateix, home lliure, revolucionant tantes maneres de pensar, i interpel·la els qui l'escolten. Atreu a molts, la seva llibertat sedueix... i espanta a molts més encara. Jesús escandalitza a tots parlant d'un Déu "gratis": un Déu que no es pot comprar. I clama contra tots els qui pretenen fer de Déu un objecte de comerç.
El pitjor és que Jesús pretén ser enviat de Déu. D'un Déu que estima sense condicions, des de sempre i per sempre. En el darrer sopar, que aquesta nit recordarem, resumeix tota la seva vida, amor lliurat fins l final, a través de dos grans símbols: PA i VI. Són el cos i ànima de Jesús que es lliuren, que es trenquen, es reparteixen i esdevenen aliment. Rentar els peus expressa l'estil d'aquest lliurament: el servei humil.

divendres sant
Avui seguim Jesús de Natzaret, aquell que ens havia fascinat, en els seus darrers passos. Se'ns revela com un HOME entre el homes i dones, despullat de tota grandesa i poder. Abandonat pels seus amics, arrestat, colpejat, condemnat injustament i executat com un criminal indigne.
És el preu que paga per desmarcar-se. Els ben pensants no accepten fàcilment el seu escàndol. El sistema no suporta que se'l qüestioni d'aquesta manera. Caifàs ho deia de manera intel·ligent: convé que un mori per salvar el sistema (Jn 11,50). Un Déu gratis desmuntava massa bons negocis!
El qui es desmarca del grup quedarà marcat per la condemna d'aquest. Sempre ha estat així. L'execució de Jesús en la creu és l'avís per a tot aquell que s'atreveixi a posar en qüestió el sistema establert. Marcat amb el menyspreu públic i la mort de criminal. Condemnat... en nom de Déu!

dissabte sant
Enmig de la Nit de la mort, el dubte i la desesperança... PASQUA: el qui és la Vida ha travessat la Mort, Jesús, el qui ens fascinava, el qui ha estat executat, torna ple de vida. El Crucificat ha ressuscitat!
El seu havia estat camí sorprenent i perillós fora dels límits. Camí que semblava morir per sempre més en el sepulcre, però en realitat ha obert un pas a la vida per a tots. Cap a una nova terra que es diu Regne, taula compartida per tots, on no hi haurà més llàgrimes ni més injustícies.
El qui s'ha desmarcat ens marca amb el signe de la creu: signe de mort i Ressurrecció. Morim amb Jesús a la vida vella del desànim i l'egoisme; renaixem a l'esperança i a l'amor.
El Ressuscitat quedarà per sempre marcat amb les ferides dels claus perquè no és un fantasma, sinó el mateix Jesús que ha viscut la nostra vida d'homes. Aquest Ressuscitat ens promet una marca més íntima i pregona. La marca del Déu, de l'home i la dona lliures, la marca de l'Esperit. Des de la nit de Pasqua estem desitjant ja l'altra nit, la de Pentecosta, on serem marcats per l'Esperit.

-----------------------------------------------------------------------------

[Actualització 15 Abril 2007]

A més de les fotos que he posat a l'space, també he penjat algun video tonto de la pasqua i la preparació aquí i aquí.
En tinc més, alguns els aniré afegint aquí, però d'altres són d'uns 10 minuts [del judici a Pons Pilat, sobretot] i crec que el youtube no te'ls deixa penjar, llavors... algú em pot recomenar un lloc on penjar-los o un programa (gratuit) per tallar-los?? Mil gràcies!

Cris

Jon Sobrino

Un altre dia negre dins la història de l'Església Catòlica. El Vaticà ha "notificat" Jon Sobrino sobre dues obres seves.

Hi ha una cosa que m'ha semblat si més no curiosa, en tot això... els de la Congregació per a la Doctrina i la Fe diuen que: "Although the preoccupation of the Author for the plight of the poor is admirable, the Congregation for the Doctrine of the Faith has the obligation to indicate that the aforementioned works of Father Sobrino contain notable discrepancies with the faith of the Church."
[La traducció vindria a ser que la Congregació per a la Doctrina de la Fe té la obligació d'indicar que els treballs abans esmentats del pare Sobrino contenen notables discrepàncies amb la fe de l'Església.]

M'hauria sorprès molt menys si haguessin parlat de discrepàncies amb la fe proposada per Jesús, però almenys s'han contingut i han parlat de la fe de l'Església. Sóc del parer que l'Església sovint s'ha deixat perdre per les ànsies de poder, per seguir les normes que ella mateixa posa (és el dissabte que està fer per l'home)... però aquesta jerarquia no és capaç de reconèixer que hi ha altra gent que pensa diferent i potser -potser!- tenen algun punt de raó.

Tot i els meus pocs coneixements en teologia cristiana, m'atreveixo a dir que trobo que la teologia de l'alliberament quadra molt amb l'Evangeli, amb allò que sabem que va fer i dir Jesús.

Hi ha entrades a altres blocs interessants de llegir, com la de l'eloi, la del jordi llisterri, la de la cristina estruch, la de ignacio simal.A La Vanguardia i a Otro mundo es posible també n'han dit la seva i . Cristianisme i Justícia s'ha pronunciat sobre el tema de forma molt adequada, al meu parer. La resposta de Jon Sobrino al general dels jesuïtes està aquí.


Per acabar... vull recordar una entrada de fa un parell de dies:

Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión [quan va haver d'anar a veure Ratzinger a la Congrecació per a la Doctrina i la Fe]. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia.
Pere Casaldàliga


Cris

pd: també és interessant aquest article de José María R. Olaizola sobre el tema.

Pere Casaldàliga

Diumenge s'acabava l'exposició sobre Pere Casaldàliga que, des del mes de gener, ha estat al Palau Robert, a Barcelona. Durant els propers mesos anirà voltant per Catalunya i potser teniu la oportunitat de fer-li una visita. No la deixeu passar!
Abans de deixar-la marxar, l'Arantza i jo vam decidir d'anar a veure-la. I no ens va decebre.
Dom Pedro feia temps que m'havia cridat l'atenció i havia llegit alguns escrits seus, així que volia anar a l'exposició per deixar-me tocar pel que allà trobés. No sabria com descriure-la; és difícil, com ho és descriure els seus escrits: són força i vida, són testimoni i servei, són utopia (és cristià!)...
Aquí deixo alguns fragments de l'exposició junt amb d'altres també escrits per aquest bisbe que fou ordenat a la riba de l'Araguaia amb un barret de palla i un rem com a mitra i bàcul, per un que ha fet opció pels més necessitats.

Va mi palabra
No voy,
va mi palabra.
¿Qué más queréis?
Os doy todo lo que yo creo,
que es más que lo que soy.

Jo dic sempre que l’Evangeli és per als rics i per als pobres. És per a tothom però va a favor dels pobres, perquè surtin de la seva pobresa en la mesura que sigui possible, perquè tinguin coratge, esperança, confiança (...). També va a favor dels rics, però contra la seva riquesa, contra els seus privilegis, contra la possibilitat que tenen d’explotar, dominar i excloure.

Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia. ["Más allá de un Papa"]

On dius llei

jo dic Déu.

On dius pau, justícia, amor
jo dic Déu!
On dius Déu
jo dic llibertat,
justícia,
amor!

No és que existeixi un món desenvolupat i un món subdesenvolupat: tenim un món mal desenvolupat.

Estació 12: Moment

Ara és el temps!

No ho deixis per a més endavant! No posis més excuses! El moment de fer-ho és ara.

[conclusió de l'homilia de l'Alexis]

Estació 10: Tu Evangelio es terrible

Cristo,
he oído predicar tu Evangelio
a un sacerdote
que vivía el Evangelio.
Los pequeños, los pobres,
quedaron entusiasmados;
los grandes, los ricos,
salieron escandalizados,
y yo pensé que bastaría predicar
sólo un poco el Evangelio
para que los que frecuentan las iglesias
se alejaran de ellas
y para que los que no las frecuentan
las llenaran.
Yo pensé que era una mala señal
para un cristiano
ser apreciado por la "gente bien".
Haría falta -creo yo-
que nos señalaran con el dedo
tratándonos de locos y revolucionarios.
Haría falta -creo yo- que nos armasen líos,
que firmasen denuncias contra nosotros,
que intentaran quitarnos de en medio.
Esta tarde, Señor, tengo miedo,
tengo miedo porque sé
que tu Evangelio es terrible:
es fácil oírlo predicar,
es todavía fácil no escandalizarse de él,
pero vivirlo...
vivirlo es bien difícil.

Michel Quoist

Aquest text m'encanta... cal explicació?
Feia uns dies que el tenia preparat per aquí i avui a la nit l'Anna Ortín m'hi ha fet pensar amb un comentari que ha fet a UL. També m'hi va fer pensar l'Anna Santiago. Aquest va per vosaltres, Annes!

Cris