Estació 28: Celebrem la vida... és massa

És massa la vida que hi ha en tu per acontentar-te a viure'n petites engrunes i de tant en tant, encara.

Ets massa persona perquè t’enganyis a tu mateix i els altres vegetant en aquest món.

És massa resseca la terra que trepitges perquè no miris que hi pugui néixer una flor.

Ets massa ric per dintre perquè els altres no rebin de tu un doll de vitalitat.

És massa el bé que pots fer donant vida, que esdevé una injustícia reservar-te-la.

És massa grossa la força del compartir la vida, que t’entestis a viure com un egoista.

És massa la riquesa de la vida, perquè valgui la pena viure permanentment angoixat.

És massa compromesa la vida perquè t’hi puguis ajaure com un burgès;

massa bella, que no la puguis viure poèticament;

massa dura, que no esdevinguis lluitador.

És massa veritable la felicitat, que la cerquis en ximpleries.

És massa clar l’horitzó, que no puguis tenir esperança.

[...]

És massa vida la vida, que no la celebris!

Obre les teves mans, el teu cor i el teu cap

i deixa’t arreplegar per la vida.

És massa. És fascinant.

Miquel A. Ferrés

És part d'un text que vam utilitzar durant una pregària a un dels recessos del batxillerat. Encara tinc un parell de frases penjades al costat del meu llit...




Què puc dir després d'això?

Tant sols que té raó.
La vida és massa.
És fascinant.

I res més.



Cris

Foto: Casal-menjador de Bellvitge '07,
refrescant-nos a la piscina, celebrant vida i gaudint-la.

Estació 27: A les nits busco...

Recordarem les nits en què ens volíem menjar el món,
i que ens vam menjar el món.

I allà en l’oblit hi ha algú que crida desesperat.

No sap d’on ve ni on va, ni el que queda.

I allà en l’oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai,

com sempre...

Ja no puc continuar dissimulant,
em sento cada cop més perdut.
I a les nits busco bar,
busco bar, rere bar.
Vull tornar al que per mi varen ser...
Nits de glòria.
Nits de glòria.

Nits de glòria, Gossos (Oxigen, 2007)

Un tros de cançó que em descriu a mi, ara i aquí.
Del nou disc de Gossos, Oxigen... potser és el que necessito: oxigen. Encara que costi deixar enrera món conegut...

Sempre quedarà com a consol la vastitud de l'univers que encara resta per descobrir...


Cris

Estació 26: Mitja pausa

Com segur que haureu notat en els darrers mesos, no estic actualitzant tan sovint com ho feia abans. Això és en part perquè tinc moltes hores de classe i molta feina a la universitat, però es deu sobretot a què estic en un moment de "re-pensar-me", de "replantejar-me" moltes coses. I hi ha coses que no em sento a gust compartint amb una xarxa de persones que tampoc tinc gaire clar qui són... així que ja em permetreu que continui durant un temps més aquest ritme dolç d'actualització, doncs ara mateix no n'hi ha cap altre possible!

Que tingueu un 2008 ple de pau, esperances acomplertes i amor.


Cris

Estació 25: Ser dèbil (bis)

Encara dono voltes al "ser dèbil" que vaig comentar diumenge. Porto uns dies endreçant l'habitació en els moments morts i estan sortint coses ben interessants; dues en concret són sobre aquest tema.

La primera, una frase, ja l'havia deixat com a comentari a l'entrada anterior: "quan un es fa petit, deixa lloc als altres".

La segona l' he trobada rellegint la darrera carta de Taizé, la carta de Calcuta, on el germà Aloïs va escriure:

Ell [Déu] ens acull tal com som, amb allò que hi ha de bo, però també amb les nostres contradiccions interiors i fins i tot les nostres faltes. L'Evangeli ens ho assegura: les nostres fragilitats poden esdevenir una porta per la qual l'Esperit Sant entra a la nostra vida.

I diu en una nota al costat:

Amb motiu del funeral del germà Roger, el prior de la Gran Cartoixa, Marcellin Theeuwes, va escriure: "Les circumstàncies dramàtiques de la mort del germà Roger no són sinó un revestiment exterior que encara fa més evident la vulnerabilitat que ell cultivava com una porta per la qual, preferentment, Déu pot entrar en nosaltres".

De fet, tot això ja ho diu Pau...

Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2a Corintis 12, 10)

Quan endreço les piles de papers de l'habitació sempre em trobo petites joies. Potser és per això que alhora em vaig endreçant jo!


Cris

Estación 25: Ser débil

Es cuando me vuelvo débil que Él se hace fuerte en mi. Es cuando me vuelvo débil que Él encuentra rendijas por las que entrar en mi.

Es también cuando me vuelvo débil que el otro, sabiéndose fuerte, reúne el coraje para acercarse a mi, dejando un lugar a lo inesperado del encuentro con lo desconocido. Es cuando acojo este inesperado en mi vida que dejo que Él entre por sus caminos, sin obligarle a entrar por los míos. Es saliendo de mis seguridades, de mi rutina, de mi casa, de mi ciudad, de mi gente, que llamo a lo inesperado, que dejo abiertas puertas en mí.
Y allí entra en juego el confiar en Él.
Y entonces es cuando mi vida se llena de sabor y de momentos nunca imaginados.

Gracias, Señor, por este verano.


Cris


Fotos: comida caida del cielo en Citerna (Italia), la familia Pabon nos acoge en Gubbio (Italia), con Johan y Carlos la segunda semana en Taizé (Francia).
Clicar en la foto para ver mayor.

Estació 24: Camp de Treball urbà | Demarca't!

Aquest darrer mes ha anat ple a vessar de projectes, il·lusions, decisions, coneixences, menjades de tarro, aprenentatge, creixement... Ha estat increïble! Sembla impossible que tanta VIDA pugui sortir de menys de 30 dies!

Només acabar examens, dimecres 27 de juny, vaig anar a rebre la Grecia, que tornava després de tot un curs vivint a Londres. Feia uns 8 mesos que no la veia i em va fer moltíssima il·lusió poder abraçar-la de nou. Es nota que durant aquest any ha crescut moltíssim, s'ha conegut i ha madurat...

Dijous i divendres següent vaig estar acabant de preparar el Casal-Menjador de Bellvitge (CMB), va ser un no-parar! Divendres mateix vaig marxar cap a Begur amb la família per tornar a temps per la darrera reunió de preparació del CMB.

Aquell cap de setmana va incloure llargues estones de conversa / discussió sobre el meu futur amb els de casa... va ser un moment dur, per a mi: els entenc, però costa moltíssim més tirar endavant quan no et sents recolzada...

Diumenge a la tarda vaig fer la bossa i vaig marxar cap al Casal Loiola, on just havia començat el Camp de Treball urbà. Els nois de 4t d'ESO de Lleida col·laboraven al casal d'estiu de l'escola Sant Pere Claver, al barri del Poble Sec, i la resta de 4t d'ESO estava al centre obert Joan Salvador Gavina, al Cottolengo, al menjador de les calcutes o a la ludoteca del CMB. L'Ari, que ha acabat 2n de Batxillerat, col·laborava a l'escola d'estiu de casp i els 5 restants (batxillers i universitaris) estàvem donant un cop de mà al CMB. En Genís i jo estàvem també com a pre-monitors al camp de treball.

Aquesta diversitat de llocs per on ens movíem va omplir de matissos les activitats i les reflexions que es proposaven durant el vespre. Les meves nits acabaven entrada la matinada amb les reunions de monitors del camp de treball, que va ser un dels moments del dia en què més vaig aprendre. Tenia allà al davant tot un seguit de gent que portava a sobre molts voluntariats, camps de treball i experiències ben variades i això es notava un munt! Un simple comentari, una opinió ben exposada, un somriure per coses ben petites (tant petites com les xuxes, oi?)... el que allà es parlava desprenia una manera de fer que em va enriquir molt.
A les nits arribava morta de les preparacions del CMB, del casal en sí, de les activitats del camp de treball, del dormir poc... però savia que si em quedava, valdria la pena, podria veure moltes coses de les que no m'havia adonat durant el dia. Petits detalls que potser a mi se m'havien passat per alt, però algú altra havia anotat en la seva memòria. I tot per fer que aquesta experiència fos el més profitosa possible...
Gràcies a tots els que vau participar del camp de treball i als que ens vau portar sopars. Vosaltres pinteu el món amb el color de l'esperança!
Gràcies als que em vau demostrar que a la generació del 91 també hi ha frikis i motivats, petits teletubbies, hòbbits en potència. Seguiu portant alegria i bogeria al món!
Saida, Melgo, Edu, Minerva, Núria... Gràcies! Sou llum que no pot parar d'il·luminar!

Si voleu veure fotos del Camp de Treball, podeu clicar aquí.

Estacio final?

Decisio presa.

Preinscripcio feta.

Final de trajecte?

No pas!!

Ara comença tot de nou! Potser toca entrar a un vago diferent que em permeti canviar d'aires i alhora continuar per aquesta via que m'he fet meva...

He deixat el bloc molt penjat aquesta darrera setmana perque estic participant a un camp de treball i no em sobra gaire temps. A partir de divendres em tornareu a veure mes el pel! (i tornaran els accents als textos jeje)

Bona nit!

Cris

pd: a por ellos... oe! ;)

Estación 23: Tiempo

Tiempo, de Ciento Ochenta grados

Tiempo de reír, tiempo de llorar
Tiempo de triunfar y de fracasar
Tiempo de quererte y que te quieran
De quedarte dentro o de venirte fuera.
Tiempo de subir a las alturas
Tiempo de buscar en la basura
Tiempo de morir, tiempo de matar
Tiempo de agarrar tiempo de soltar.

De volver atrás, convertirse en sal
De apretar los dientes, de mirar atrás
De volverse fuerte, de gritar al mar
De vaciar las manos, de ganarse el pan.

Tiempo de morder, tiempo de soltar
Tiempo de plantar, tiempo de arrasar
Tiempo de aguantar, tiempo de explotar
Tiempo de guardar, tiempo de tirar.
Tiempo de arrancar, tiempo de plantar
Tiempo de rasgar, tiempo de curar
Tiempo de rezar y de blasfemar
Tiempo de gritar, tiempo de callar.
Tiempo de comer, tiempo de ayunar
Tiempo de partir y de regresar
Tiempo de abrasar y de congelar
Tiempo de engañar y decir verdad.

De mirar al suelo, tiempo de escuchar
De tocar el cielo, tiempo de opinar

Tiempo de ser niño, y de ser mayor
Tiempo para ti, tiempo de los dos.

De volver atrás, convertirse en sal
De apretar los dientes, de mirar atrás
De volverse fuerte, de gritar al mar
De vaciar las manos, de ganarse el pan.

Tiempo de morder, tiempo de soltar
Tiempo de plantar, tiempo de arrasar
Tiempo de aguantar, tiempo de explotar
Tiempo de guardar, tiempo de tirar.

De tocar el cielo al decir te quiero
De ser nieto, hijo, padre o abuelo
De vivir borracho, de volverse abstemio
De soltar amarras o de echar el freno.

Tiempo para mí y para los demás
Y si soy ladrón pude ser legal
Tiempo de saltar, tiempo de parar
Tiempo de cantar, tiempo de buscar.
Tiempo, tiempo, tiempo mucho
tiempo más.
Cada cual sabrá en que tiempo está
Tiempo de actuar tiempo de observar
En el tiempo está toda la verdad.

S'han acabat els examens!!!!!!! Viscaaaaaaa!!! Estic feliç feliç :)
Per a cada moment hi ha un temps... ara s'ha acabat el temps d'estudiar i comença el de preparació de l'estiu, a corre-cuita. Casal-Menjador de Bellvitge, Camp de treball, Vall de Núria, Cammino di Francesco, Begur, Cantabria, Taizé... està ben ple i queda molt per fer!
Si és que tot és possible! ;)

Creo que estoy en tiempo de venirme fuera, de soltar amarras, de gritar al mar, tiempo de los demás, de decir verdad, tiempo de mirar al suelo para tocar el cielo.
Y vosotros, en que tiempo estáis?

Cris

Estació 22: Llegeix, creu, ensenya i viu

Una petita pregària durant la ordenació de diaques del Roger i l'Eloi em va tocar el cor:

Llegeix l'Evangeli.
Creu allò que llegeixes.
Ensenya allò que creus.
Viu allò que ensenyes.

El bisbe els hi va demanar a l'Eloi i el Roger durant la celebració, però estic convençuda que és una crida per a tot cristià que la vulgui escoltar. Vista així, tot plegat pren sentit: és un seguit de passes que et poden dur a aquella felicitat de què Gandhi parlava.



Aquests últims dies no he pogut estar gaire pel blog: el final de curs s'ajuntat com cada any amb la preparació de l'estiu i servidora no troba temps per tot.
I tinc tots els examens, ben juntets, la setmana que ve... així que tot està per fer!
Bones vacances als estudiants ja alliberats dels seus examens i entregues!


Cris

Estació 21: Una cançó ho pot dir tot

Tenía aquesta entrada a punt de sortir del forn fa un parell de dies (diumenge) quan internet em va fallar. Ara la recupero...

Avui ha estat un dia d'esglésies. Al matí he estat a la parròquia de la Bonanova perquè l'Íñigo, un cosí meu, rebia la primera comunió. Després hem estat dinant tota la família i he marxat cap a Bellvitge, on l'Eloi i el Roger eren ordenats diaques [amb notable presència de gent que corre per la xarxa com: la Sara, el Santi, el Daniel, la Cris Estruch, l'Eugènia, la Regina, el Marc i una servidora, a més -és clar!- de l'Eloi]. En acabar, estava xerrant amb la Sara i el Genís i ens hem decidit a anar tots tres a la pregària amb cants de Taizé. Total, que he escoltat el mateix fragment d'evangeli quatre vegades (dues en castellà i dues en català). Ho sé, friki és poc...

Però ha valgut molt la pena, perquè una petita cosa ha fet que tot el dia quedés lligat, m'ha ajudat a resituar-me, a somriure sola, a agafar forces... m'ho ha repetit, per milèsima vegada:

Déu és amor. Tingues coratge, viu per amor.
Déu és amor. No tinguis cap por.

Aquest cant és de "subidón". Només sentir les primeres notes em faig aixecar el cap i somriure. Em venen ganes de cantar amb totes les meves forces, perquè ho és, perquè que jo ho he sentit; però alhora em ve de gust escoltar com els que m'envolten m'ho van xiuxiuejant a l'orella... "Ell t'estima, perquè és amor. Confia."
Amb aquesta cançó sento com si algú m'estigués abraçant, em fa sentir protegida i amb forces per encarar-me a allò que em pugui trobar pel camí.

Si mai em demaneu quin és el meu número preferit, potser us dic el 123. L'1, 2, 3 és -com l'A, B, C- l'inici i la base que ens ha de portar ben lluny, a descobrir grans números, a escriure llargs i bells pensaments. El 123 és també el número d'aquest cant.

Fins aquí el que volia compartir amb vosaltres, encara que un temps més tard!


Cris

[Imatge: "Déu és amor" en àrab]

Estació 19: Miedo

"Miedo", de Pedro Guerra y Lenine



Tienen miedo del amor y no saber amar,
tienen miedo de la sombra y miedo de la luz.
Tienen miedo de pedir y miedo de callar,
miedo que da miedo del miedo que da.

Tienen miedo de subir y miedo de bajar,
tienen miedo de la noche y miedo del azul.
Tienen miedo de escupir y miedo de aguantar,
miedo que da miedo del miedo que da.

El miedo es una sombra que el temor no esquiva,
el miedo es una trampa que atrapó al amor,
el miedo es la palanca que apagó la vida,
el miedo es una grieta que agrandó el dolor.

Têm medo de gente e de solidão,
têm medo da vida e medo de morrer,
têm medo de ficar e medo de escapulir,
medo que dá medo do medo que dá.

Têm medo de ascender e medo de apagar,
têm medo de espera e medo de partir,
têm medo de correr e medo de cair,
medo que dá medo do medo que dá.

O medo é uma linha que separa o mundo,
o medo é uma casa aonde ninguém vai,
o medo é como un laço que se aperta em nós,
o medo é uma força que não me deixa andar.

Tienen miedo de reír y miedo de llorar,
tienen miedo de encontrarse y miedo de no ser,
tienen miedo de decir y miedo de escuchar,
miedo que da miedo del miedo que da.

Têm medo de parar e medo de avançar,
têm medo de amarrar e medo de quebrar,
têm medo de exigir e medo de deixar,
medo que dá medo do medo que dá.

O medo é uma sombre que o temor nao desvia,
o medo é uma armadilha que pegou o amor,
o medo é uma chave que apagou a vida,
o medo é uma brecha que fez crecer a dor.

El miedo es una raya que separa el mundo,
el miedo es una casa donde nadie va,
el miedo es como un lazo que se aprieta en nudo,
el miedo es una fuerza que me impide andar.

Medo de olhar no fundo,
medo de dobrar a esquina,
medo de ficar no escuro,
de passar em branco, de curzar a linha.
Medo de se achar sozinho,
de perder a rédea a pose e o prumo,
medo de pedir arrêgo,
medo de vagar sem rumo.

Medo estampado na cara
ou escondido no porâo,
medo circulando nas velas,
ou em rota de colisâo.
¿Medo é de deus ou do demo?
¿É ordem ou é confusâo?,
o medo é medonho,
o medo domina,
o medo é a medida da indecisâo.

Medo de fechar a cara, medo de encarar,
medo de calar a boca, medo de escutar,
medo de passar a perna, medo de cair,
medo de fazer de conta, medo de iludir.

Medo de se arrepender,
medo de deixar por fazer,
medo de amargurar pelo que nâo se fez,
medo de perder a vez.
Medo de fugir la raia na hora h,
medo de morrer na praia depois de beber o mar,
medo que dá medo do medo que dá.

(tienen miedo de la soledad
tienen miedo de la vida y miedo de morir
tienen miedo de quedarse y miedo de escapar
miedo que da miedo del miedo que da

el miedo es una raya que separa el mundo
el miedo es uan casa donde nadie va
el miedo es como en lazo que se aprieta en nudo
el miedo es una fuerza que me impide andar)

(tienen miedo de caer y miedo de avanzar
tienen miedo de amarrar y miedo de romper
tienen miedo de exigir y miedo de pasar
miedo que da miedo del miedo que da)

(miedo de mirar el fondo
miedo de doblar la esquina
miedo de quedarse en la oscuridad
miedo de pasar en blanco
de cruzar la línea
miedo de encontrarse solo
de perder las riendas la pose y el equilibrio
miedo de darse por vencido
miedo de vagar sin rumbo
miedo estampado en la cara
o escondido en los sótanos
miedo circulando en las venas
o en ruta de colisión
¿el miedo es de dios o es del demonio?
¿es orden o es confusión?
el miedo es un monstruo
el miedo domina
es miedo es la medida de la indecisión

miedo de arrugar la frente miedo de encarar
miedo de callar la boca miedo de escuchar
miedo de poner la zancadilla miedo de caer
miedo de hacerse a la idea miedo de ilusionarse

miedo de arrepentirse
miedo de dejar para después
miedo de margarse por lo que se hizo
miedo de perder la vez

miedo de salirse de la raya
en el momento definitivo
miedo de morir en la playa
después de beberse el mar
miedo que da miedo
del miedo que da)

Cuando el miedo va ganando terreno, empiezas a tener más miedo. Empieza a dar miedo del miedo que da. Empieza a impedirte andar. Te puede llegar a paralizar. Te hace dudar de todo y más.

Tengo miedo. El futuro en mis manos pesa, y se va haciendo más pesado con los días que avanzan. El miedo en forma de duda me invade. Los cambios, cuando no están acompañados de certeza, son todavía más difíciles. Traen miedo.

Hay una primera oportunidad. Y una segunda. Hasta una tercera. Pero yo no quería llegar a la cuarta... Me la tengo que jugar y, en algún momento, espero acertar.

Escoger es difícil. Escoger da miedo. Mucho miedo.

Tengo miedo. A veces necesito gritar, desahogarme. Otras escuchar y hablar. Pero casi siempre me gustaría encontrarme alguien que me asegurara que "si la escoges, acertarás." O que alguien del futur viniera para decirme que "tomando ese camino, has sido feliz". Eso sería lo más fácil. Pero no ocurrirá.

Y tengo miedo.


Cris

Estació 18: Eleccions

En Pere Casaldàliga [molt recomanable llegir perque va ser proclamat "Català de l'any"] va dir que:

Tot és política, encara que la política no ho és tot.

I aquesta entrada va de política. Fa menys d'una setmana vam tenir eleccions i molta gent es va quedar a casa, deixant d'exercir el seu dret a decidir. Perquè... sí!: nosaltres decidim, no és cert que un vot no suposi res. Si no, digueu-li als dos alcaldables de Malla (des dels 7 minuts fins els 6 minuts de video):



I ara qui governa? S'ho han de jugar a cara o creu. Està clar que aquest cas és un extrem, però serveix perfectament per fer notar que tots els vots són importants. Sobretot per evitar que certes opcions que, suposo i espero, són minoritàries prenguin massa pes en els aparells de govern, com Plataforma per Catalunya. Aquí teniu un video sobre el seu líder, Josep Anglada:



Hi ha una cosa que em va fer contenta per les eleccions: per una vegada vaig estar orgullosa del barri on visc! Porto gairebé tota la vida vivint a les Tres Torres, un barri ben pijet de la zona alta de Barcelona, encara que només hi vingui a dormir i no sàpiga ni llocs on prendre algo prop de casa meva. Sempre que puc evito dir-ho, perquè automàticament et posen l'etiqueta de noia de barri pijo. I no m'hi sento gens identificada. Quan em pregunten de quin barri sóc, dic que visc entre Sarrià i Les Corts, cosa que és ben certa, sense donar gaire més explicacions.
Doncs bé, va sortir a La Vanguardia un mapa de Barcelona amb el percentatge de votants de cada zona i Les Tres Torres vam ser el barri on va haver-hi menys abstenció de tota Barcelona amb alguns punts de diferència. M'alegra veure que la gent es mou i diu la seva, encara que sigui votant un partit diferent del que voti jo!

I per acabar, el toc tonto i curiós: aquesta és la 18a estació del meu blog, la majoria d'edat, quan es permet que comencis a votar.
Bon cap de setmana!

Cris

Estació 17: Un nou manament!

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus.

Jesús

Aquest va ser el manament més gran que ens va deixar. Per a què tothom em conegués per l'estima que tinc pels altres, caldria que estimés molt, sempre, en tot lloc, en qualsevol circumstància... Ningú va dir que fos fàcil!

Jo que sempre demano coherència, com puc demanar-li a algú si dic que crec en això i sóc tan lluny de cumplir-ho en el meu dia a dia??

Quant treball em queda per fer!


Cris

Estació 16: Bendita Vuestra Luz

Maná m'agrada molt. Pocs dies després que sortís el darrer disc a la venda vaig comprar-lo i aquell mateix dia vaig marxar cap a Taizé amb tota una colla d'amics i em vaig adormir escoltant el cd.
A la tornada, quan ja portàvem unes hores al bus, vaig estar una estona sola i em vaig escoltar el cd de nou. Quan vaig arribar a aquesta cançó, em vaig quedar com paralitzada, amb els pèls de punta, va ser un moment increïble. Vaig compartir-la amb un parell de persones més i em demanaven de tornar a escoltar-la. Encara ho recordo. La barreja de sentiments i pensaments acumulats per una setmana a Taizé, per la tornada a Barcelona... unida a aquesta cançó, va fer aquell moment, aquella sensació, inolvidable.
Ara encara, quan comença a sonar "Bendita Tu Luz", premo l'stop (no el de la minicadena, sinó el meu) per escoltar-la, per no deixar passar un altre moment beneït sense aturar-me a gaudir-lo.

Aquesta cap de setmana, un grupet de 2n d'Universitaris Loiola (UL) vam anar a un parell de dies plegats. Pels que no ho sapigueu, UL vindria a ser com una comunitat de vida cristiana - CVX (que jo sàpiga no ho és oficialment) formada per uns grup de joves cristians d'entre 17-18 i 22-23 anys que es reuneixen els dimecres al vespre/nit al Casal Loiola (que alhora aplega uns quants grups més: CVX Berchmans, CVX Forum-Joves, Joves Loiola, CM...). El grupet de 2n d'UL està format per uns quants que ens tocaria, per edat, estar cursant el segon curs d'universitat (tot i que això sovint no es compleixi...); és a dir, som la generació que va sortir de les escoles el 2005. Jo puc tenir altres projectes, afegir-me a d'altres grups, participar d'altres propostes... però aquest és el que per a mi és el "grup de referència".

"Bendita Tu Luz" ens va companyar durant la nit de dissabte. Bendecir = "decir bien". Beneïr = "dir bé".
Em va semblar una cançó molt adequada, perquè la llum d'aquest grup és per a mi beneïda. Perquè no puc més que dir coses bones de la "coincidència" de trobar-los en el meu camí i de trobar Déu en el de tots. Perquè no puc més que dir bé de topar-me amb un grup on ser friki, com tantes vegades m'heu sentit a dir, i no sentir-me tant diferent de la resta.
Perquè de la meva boca sols surten coses bones. Perquè se m'omple de goig fins que comença a vessar. I quan vessa, em regalima per la cara i em fa somriure; i el rajolí arriba fins al cor, on deixa gravat cadascun dels vostres noms.

Genís
Alba
Toni
Arantza
Eli
Neus
Carme
Regina
AnnaO
AnnaA
Maria
Inés
Marina
Lali
Ernest
Carla
Marona
Jesús

¡ ¡ ¡ ¡ G r à c i e s ! ! ! !

Per si algú la vol, aquí està la lletra de la cançó. Us proposo que torneu a clique al "play" del video i deixeu que la lletra vagi entrant en vosaltres. Us proposo que repasseu totes aquelles persones que us han aportat bé. Heu pensat mai a beneïr-les?
[i no cal ser cristià, per a fer això, eh!]
[per aquest tema, no em cansaré de recomenar "El arte de bendecir", de Pierre Pradervand]

"Bendita Tu Luz", de Maná

Bendito el lugar
y el motivo de estar ahí.
Bendita la coincidencia.

Bendito el reloj
que nos puso puntual ahí.
Bendita sea tu presencia.

Bendito Dios por encontrarnos
en el camino
y de quitarme esta soledad
de mi destino.

Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada.
Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada
desde el alma.

Benditos ojos que me esquivaban,
simulaban desdén que me ignoraban.
Y de repente sostienes la mirada
daram diri daram diri

Bendito Dios por encontrarnos
en el camino
y de quitarme esta soledad
de mi destino.

Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada.
Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada
desde el alma.

Gloria divina
de esta suerte,
del buen tino,
de encontrarte justo ahí,
en medio del camino.

Gloria al cielo de encontrarte ahora,
llevarte mi soledad
y coincidir en mi destino,
en el mismo destino.

Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada.
Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada
desde el alma.

Bendita mirada,
bendita mirada desde el alma.

Bendita, bendita, bendita mirada,
bendita tu alma y bendita tu luz.

Es tan bendita tu luz, amor.
Bendito el reloj
y bendito el lugar,
benditos tus besos
cerquita del mar.

Qué bendita tu mirada.
Tu mirada, amor.

Estación 16: Perdón

[Fragmentos del articulo "La felicidad que nace del perdón" del Magazine de La Vanguardia del 22 de Abril]

Los beneficios del perdón han sido desvelados por la ciencia muy recientemente, aunque las organizaciones religiosas los han pregonado a lo largo de la historia de la humanidad. [...] Ser capaz de perdonar es un regalo para uno mismo. No sólo beneficia a la persona perdonada sino también a la que perdona. Al no perdonar, la persona dañada está encadenada a la persona que le hizo el daño y, mientras no la perdone, no podrá sustraerse el poder que el ofensor y la ofensa tienen sobre ella. [...]
El perdón no tiene por qué hacer desaparecer inmediatamente el dolor asociado a la ofensa. Se cree comúnmente que las personas a las que aún les duele la ofensa no han perdonado de verdad. Esto no es cierto. Una cosa es el dolor y otra son los sentimientos de rencor y venganza. [...]
En el centro de la filosofía de la paz del Dalai Lama radica su habilidad para cultivar el perdón. Su explicación es la siguiente: "Si desarrollo sentimientos negativos hacia aquellos que me han sufrir, esto sólo destruirá mi paz mental. Pero si perdono, mi mente vuelve a estar en calma". [...] "Liberarse del odio y de la ira puede ser difícil porque son estados emocionales que no siempre son voluntarios. Pero existen dos estrategias que pueden ayudarnos. Entender aquello que no incluye el perdón: el acto de perdonar no implica aceptar que la conducta se repita y el perdón no debería depender de que el otro pida disculpas. Conviene olvidar la idea de que no se perdona hasta que el otro pida perdón". [...]
Se ha observado que se suceden tres etapas cuando se decide perdonar (Gordon & Baucom, 1999): una percepción de la ofensa y del ofensor más empática y ecuánime; una reducción de los sentimientos negativos hacia el agraviante a medida que aumenta la empatía, y una tendencia del ofendido a desistir de su derecho a castigar al culpable. [...]
Y esto no significa necesariamente exonerar al culpable. La carga pertenece a aquél que causó el dolor, no a la víctima. Si ésta la acarrea durante demasiado tiempo, la carga pasa a ser de la propia víctima y se victimiza a sí misma. [...] El otro no tiene por qué saberlo. Decírselo o no al culpable es un acto voluntario, pero no es necesario para sanar el dolor del daños que otra persona ha hecho. [...]
Para que ocurra una reconciliación es necesario que el agraviante pida perdón y que se proponga no volver a hacer daño otra vez. El perdón, en cambio, no necesita al culpable en absoluto.


Una recomendación si te interesa el tema: "El arte de bendecir", de Pierre Pradervand.

------------------------------------------------------

Ahora ya puedo explicar el motivo de que no actualizara el blog... mi hermano cumplió 18 años el sábado - MUCHAS FELICIDADES, JOSE!! - y llevo dos semanas preparando cosillas para ese "gran día". Ahora tengo que recuperar el ritmo de mi normalidad y ponerme al día con todo lo de la uni... :S


Cris

Estació 15: Happiness

"Happiness is when what you think, what you say and what you do are in harmony"

Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi

Ja han començat les vacances de Setmana Santa. Porto una mica més d'un mes sense "obrir" una pregunta: quina carrera faré l'any que ve? Què vull escollir?
Un cap de setmana de febrer vaig fer una llista amb tot de carreres que em vindrien de gust, que em tenien encuriosida... va quedar un poti-poti que aplegava opcions molt diferents i ara toca pensar-les, valorar-les, comparar-les... i, és clar, decidir alguna cosa. Per tot això espero trobar estones durant aquesta setmana; però sense presses, que encara em queden més de tres mesos per haver de fer una decisió ferma.
Aquesta decisió influirà en la meva felicitat. Això em sembla obvi. I més pel que diu Mahatma Gandhi: La felicitat és quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia.

Cris

Estació 14: Peace - Pau - Paz - Paix - Bake

[COMPTE! si te'l mires en un ambient semblant al que es busca fent pregària (moment tranquil, sense massa distraccions ni sorolls exteriors...), el video interpel·la]




Stop the Clash of Civilizations



I want peace. Do you?


Cris

[gràcies, Sara, per haver posat el segon video als comentaris de l'altre dia]

Estació 13(bis): Resposta a Setembre Negre

Si seguiu aquest bloc, suposo que recordareu una entrada que vaig fer avui fa una setmana sobre el nacionalisme (aquí) responent un comentari que Setembre Negre m'havia deixat.
Avui m'ha arribat la seva resposta / comentari sobre el que vaig escriure, que podeu trobar en forma de comentari en aquella entrada i també copio aquí sota. Espero poder respondre-la quan acabi exàmens (a partir de demà!).
Aquí està:

--------------------------------------------------------------------------------------

Cristina,

D’entrada et vull donar les gràcies per haver-me respost. Si jo no ho he fet abans és perquè he anat molt atabalat.

Bàsicament el que faré jo ara serà aclarir o matitzar varis punts, molts cops a partir de respostes teves.

1. Jo no dic que “no podem ser de dos llocs alhora”, alhora que em respons que “Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo.”

Home! Si dues cultures, dues nacions són una mateixa realitat...! I més quan –i aquí rau la contradicció de ser de les dues- una nega l’altra. Si no sí que és pot ser de dues –i moltes més- realitats alhora: badaloní, català i europeu (a més de –en un altre plànol- basquetbolista, aficionat als escacs, cinèfil,...)
Jesús predicà i actuà a favor dels febles i dels oprimits, no? I doncs? No hom no pot estar, no es pot identificar en els dos bàndols alhora.

2. “M'estimo la meva terra, no ho dubtis. (…) Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure”.

No cal remuntar-se a la història passada de Catalunya per veure que som un país oprimit per Espanya (i França però ara no ve al cas.) Només cal veure la història recent.

Segle XX: dues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975) visceralment anticatalanes amb la prohibició i persecució de la llengua catalana i la supressió de les institucions catalanes. Abans de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya viu constantment sota estats d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals dictats pels Capitanes generales de torn.

Segle XXI: un –minso- estatut d’autonomia aprovat pel 89% dels representants electes del Parlament és retallat fins a quedar-se irreconeixible a les Corts espanyoles, enmig d’una onada de xenofòbia anticatalana arreu d’España i d’un boicot als productes catalans (a l’igual que passà el 1931-32). Un estat que és diu democràtic ha d’aprovar un estatut (o una altra llei) que surt d’un Parlament amb una majoria absoluta tan aclaparadora com aquesta. Li agradi o no. Perquè en això consisteix la democràcia. Tu mateixa, posa el nom a aquest comportament.
No tenint-ne prou, encara és recorregut al Tribunal Constitucional on, molt possiblement, serà declarat anticonstitucional (tot i les noves retallades que se li estan tornant a fer!!). Paral•lelament, estatuts d’altres comunitats autònomes que tenen articles idèntics als de l’estatut català han estat aprovats sense cap problema ni impugnació.

El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!) ens diu –cito de memòria- que “ningú serà discriminat per raó de sexe, ideologia, religió, llengua,...” i que “tots els espanyols són iguals davant la llei”. Aleshores, si tots som espanyols... com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)? Tots som iguals però resulta que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona (o és que en realitat els castellans són qui realment tenen drets plens i els catalans, bascos i gallecs no perquè en realitat –i aquí està la mare dels ous- no són castellans, això és, no són espanyols?)

S’acusa demagògicament que la Llei de política lingüística sanciona les botigues, empreses,... que no retolen en català i que a Catalunya es persegueix l’espanyol!! Quina mentida i quanta hipocresia. 1) La Llei de política lingüística no inclou sancions (amb la qual cosa ja em diràs si això és una llei o simplement un llistat de bones voluntats). Les poques sancions que hi ha són de demandes via Consum, en que com a usuari hom es queixa de la deficiència d’un servei o d’un producte. 2) No és diu que la llengua espanyola -o castellana- sí que té al darrere més de 150 lleis, decrets i normatives de diferent rang amb un estricte règim sancionador al seu darrere. A la Comunitat de Madrid per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra llei autonòmica de defensa del castellà. 3) A Catalunya ni es persegueix el castellà ni hi ha hagut mai cap sanció perquè, posem pel cas, un rètol estigués en castellà sinó perquè no estava també en català, cosa radicalment diferent!! Pot estar en espanyol, en àrab o en grec sense cap problema, però lògicament també ha d’estar en la llengua pròpia de Catalunya. (Que menys, no?)

Es diu que no cal fomentar més el català que ja n’hi ha prou. Però paral•lelament, ens trobem que ni a la pròpia Catalunya es pot viure en català (dret bàsic): prospectes de les medicines, informacions dels electrodomèstics, nombre de cadenes de televisió (casualment, per llei no es pot fer cap cadena privada que no abasti un nombre de províncies superior a les que hi ha als PP.CC.), món judicial, cinema (en que sí hi ha l’obligació de doblar-se al castellà), jocs infantils i d’ordinador,...

A nivell religiós. S’està pitjor –i mira que és difícil- que a nivell polític. No hi ha ni una autonomia. La Conferencia Episcopal Española -en aliança amb el Vaticà- han posat repetidament pals a la roda per impedir la creació d’una Conferència episcopal catalana. L’últim i escandalós capítol n’ha estat la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres tot vulnerant el propi Dret canònic! I -opinió personal- amb tres joies de bisbes al capdavant, com l’altra joia de la corona que han posat en un càrrec tan important com el d’arquebisbe de Tarragona (de profe de seminari a bisbe!)

Quan es va celebrar el Concili de la Tarraconense –amb la important tasca que s’hi va dur a terme i amb l’esforç i mèrit que implica- el nunci el primer que va fer en comptes de felicitar-los per la tasca feta, no fou altra cosa que tirar-se al coll de les conclusions del Concili i condemnar el nacionalisme!! De bojos! Es segrega l’històric (i natural) bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja (Aragó catalanoparlant) passen a dependre de Barbastre (Aragó castellanoparlant). Cosa que no havia passat ni en temps del Franco!! I ara volen que es “retornin” les peces d’art sacre del museu diocesà de Lleida. I tant si hi ha nacionalisme... però de qui?


3. “No sóc catalana per damunt de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa –com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l’estat no m’hi sento”.

Odiar? Qui ha parlat d’odiar? Qui odia? Jo no. El l’ideal pel que lluito és per la Llibertat. I la Llibertat és una: personal, social i nacional.
Cap país, cap projecte, es pot tirar endavant en negatiu sinó en positiu. I més un projecte, un país, tan complex com Catalunya.

4. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

a) L’amor a una terra no depèn d’una manera determinant dels orígens familiars. El meu pare tampoc és d’origen català. (Raó de més per la que no odio a ningú; si així fos m’ho hauria de fer mirar!)
b) Jo també –i suposo que tothom- estic a la recerca però una cosa és la pàtria i una altra és Déu. I, ja que parles de pàtria, quina és la teva, tu que t’identifiques amb Catalunya i amb España? (Ep! I no em surtis amb respostes metafísiques com l’Amor o el Regne de Déu ;) sinó amb una resposta terrenal.)

En fi, Cristina, volia respondre’t i comentar-te més qüestions però... en fi, que el temps és inexorable i la tortura execrable.
No pretenc convèncer a ningú però sí fer reflexionar i qüestionar coses, realitats i pertinences que, per x motius, veiem d’una manera i potser cal replantejar-nos-les.

Que t’acabin d’anar molt bé els exàmens,

Setembre Negre

Estació 13: Nacionalisme

Avui pensava anar a dormir sense fer una entrada, però m'he troba aquest comentari a l'entrada anterior:

Hola Cris,
Et pregunto el mateix que he fet a “Zoileta” (Assedegada) perquè amb això que ara t’exposo sou pastades. Ja sabem que el cristianisme és una religió trinitària i que Jesús tenia el do de la ubiqüitat. Però els humans no posseïm aquests dons. Aleshores, com pots ser alhora de “España” i de Catalunya? (Aquest és un bloc molt proper –amb foto inclosa-, no seria molt més proper posar el poble o ciutat?) Com compagines dues realitats nacionals en què la primera vol esborrar del mapa la llengua, la cultura i els diners de la segona? Això és cristià? A l’igual que la emissora de ràdio de la Conferencia Episcopal Española, que atia l’odi, la xenofòbia i mentides contra Catalunya. Res, que t’agrairé que m’ho aclareixis.
Gràcies,
Setembre Negre


Contestant als comentaris hauria quedat massa llarg, així que faig un post del tema... té pinta de quedar una mica desordenat i llarg. Ho sento. Segur que d'aquí unes hores pensaré en alguna cosa que m'he deixat... què hi farem! És un escrit fruit del moment i no asseguro coherència amb el que puc dir en un futur o el que m'hàgiu sentit en el passat. És el que sento i crec ara.


Bona nit, Setembre negre!
Aquest comentari donaria per xerrar durant hores i hores, així que si vols saber res més, m'ho preguntes i jo segueixo escrivint del tema o en parlem d'alguna altra manera, ok?
Primer de tot, hi ha cristians molt -MOLT- diferents. També en el tema dels nacionalismes. Si mires l'Església catòlica espanyola i la catalana, veuràs que en unes quantes coses busquen diferents solucions; la catalana, per exemple, s'ha queixat de la COPE a l'espanyola. Així que això només és una opinió -molt- personal no extrapolable a tota la resta d'individus, associacions o institucions que s'identifiquen com a cristians.

Comentes que no podem ser de dos llocs alhora. Trobo que es basa en alguna cosa que no comparteixo. Jo bé que sóc de casa meva i no per això deixo de ser catalana, barcelonina, espanyola, europea, terrestre, via-lactiana (hi ha paraules encara per inventar!)... Segons això, dedueixo que puc sentir-me del meu pis, i no del meu edifici, i si hi ha problemes al terrat o l'ascensor no funciona... que s'ho arreglin els de l'àtic! Per alguna cosa jo visc a un primer pis.
Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo. Li pots posar molts noms, però el que compta al cap i a la fi són uns altres noms: els d'aquells que l'habiten, els que es mouen pel meu cor.

Feia temps que em preguntava: jo, com a cristiana, com em sento davant dels nacionalismes? Un dia, tot passejant, vaig arribar a la conclusió que jo em sentia catalana, i és clar! He nascut aquí i he crescut -sobretot- aquí. Però no sóc catalana per sobre de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa -com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l'estat, llavors no m'hi sento. Si sentir-me espanyola m'ha de fer desitjar mal als anglesos, els francesos, els marroquins... llavors no m'hi sento. Si sentir-me europea vol dir desentendre'm d'Àfrica, Àsia, Amèrica, Oceania... no m'hi sento.
M'estimo la meva terra, no ho dubtis. Si, estant a Londres, algú em parlava de Barcelona, se m'il·luminava la cara. Si algú em parlava en català, seguia la conversa amb un gran somriure. Si sentia castellà pel carrer, tenia ganes de posar-me a parlar-lo. Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure.

És com amb el Barça. A mi m'encanta. Però trobo fora de lloc haver de desitjar el pitjor a un altre equip -qualsevol altre equip- per poder sentir-me millor barcelonista. Segons el meu punt de vista, això només em fa perdre credibilitat. Des del moment en què necessites ofendre o bé dir o desitjar mal a algú altre -individu o col·lectiu-, perds la credibilitat. Saps? A mi m'agrada que el Barça guanyi la copa d'europa, però encara m'agrada més que posi Unicef a la seva samarreta i pagui per poder portar-la.

A formular tot això em va ajudar molt un llibre que es diu "El arte de bendecir", escrit per Pierre Pradervand. Pel títol pot semblar cristià, però és tant cristià com budista, hinduista o musulmà. Simplement aporta moltes idees amb molt bon rotllo. Com per exemple que es viu molt més tranquil i en"harmonia" si beneeixes (beneir = dir bé) l'altre en comptes de mirar els seus defectes i recrear-t'hi, en comptes de pensar en el mal que tu sents que t'està fent. Si només veure algú que parla castellà/català/xinès/àrab pel carrer o algú que no té els mateixos pensaments polítics que jo, m'encengués, llavors tots dos sortiríem perdent. O creus que algú en treuria alguna cosa agradable a canvi?

He estat mirant el teu bloc una estona. No gaire temps, la veritat, perquè la son ja tira i avui volia anar a dormir d'hora. Entre d'altres cosetes que m'agradaria comentar amb tu, he trobat això:
El català que es desnacionalitza voluntàriament, que renega de la seva història, de la seva llengua, no arriba mai a ésser ni un català normal ni un castellà normal. Queda malament, fa el ridícul com a castellà i com a català. És un foraster a la seva Pàtria. És un castellà sense Castella. És un exiliat perpetu a la recerca de Pàtria.

No veig gaire clarament com lligues tot plegat, però hi ha una cosa que sí tinc clara. Potser consideres que sóc una catalana que "es desnacionalitza voluntàriament". Potser creus que faig el ridícul com a castellana i com a catalana. Hi ha uns quants que em consideren un pèl boja. I no ho nego. La vida té més gràcia amb una mica de bojeria. Puc tenir més o menys clara la meva fe. Però el que no dubto és que vull treballar per un món millor (el que alguns anomenem regne de déu). I això passa per sobre d'aquests sentirs que no em permeten acollir al germà des del cor. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

Ah! Me n'oblidava... Certament considero certes actituds de la COPE llunyanes al cristianisme... però és cristià qui s'hi sent i jo no sóc qui per dir que ells no ho són (i mira que sovint tinc tentacions), com ells no tenen cap autoritat per dir-me que jo no ho sóc (encara que probablement també els agradaria).

Bufff... quina parrafada! Si creus que me'n deixo alguna cosa o vols preguntar... jo encantada de respondre (si trobo un moment). Amb tot el que he escrit no pretenia aportar cap mena de certeses ni afirmacions contundents. És només una opinió, ja que això és el que he entès que em demanaves.

Salut, company!

Cris

si algú ha arribat fins al final, que comenti, que potser li faig un regal ;)

-----------------------------------------------------------------------------------

[actualització 28 març]
La resposta de Setembre Negre està als comentaris.
[actualització 29 març]
Sembla que ha quedat inactivat l'accés als comentaris d'aquesta entrada.
He copiat la resposta aquí.

Estació 12: Moment

Ara és el temps!

No ho deixis per a més endavant! No posis més excuses! El moment de fer-ho és ara.

[conclusió de l'homilia de l'Alexis]