Estació 15: Happiness

"Happiness is when what you think, what you say and what you do are in harmony"

Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi

Ja han començat les vacances de Setmana Santa. Porto una mica més d'un mes sense "obrir" una pregunta: quina carrera faré l'any que ve? Què vull escollir?
Un cap de setmana de febrer vaig fer una llista amb tot de carreres que em vindrien de gust, que em tenien encuriosida... va quedar un poti-poti que aplegava opcions molt diferents i ara toca pensar-les, valorar-les, comparar-les... i, és clar, decidir alguna cosa. Per tot això espero trobar estones durant aquesta setmana; però sense presses, que encara em queden més de tres mesos per haver de fer una decisió ferma.
Aquesta decisió influirà en la meva felicitat. Això em sembla obvi. I més pel que diu Mahatma Gandhi: La felicitat és quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia.

Cris

Estació 14: Peace - Pau - Paz - Paix - Bake

[COMPTE! si te'l mires en un ambient semblant al que es busca fent pregària (moment tranquil, sense massa distraccions ni sorolls exteriors...), el video interpel·la]




Stop the Clash of Civilizations



I want peace. Do you?


Cris

[gràcies, Sara, per haver posat el segon video als comentaris de l'altre dia]

Estació 13(bis): Resposta a Setembre Negre

Si seguiu aquest bloc, suposo que recordareu una entrada que vaig fer avui fa una setmana sobre el nacionalisme (aquí) responent un comentari que Setembre Negre m'havia deixat.
Avui m'ha arribat la seva resposta / comentari sobre el que vaig escriure, que podeu trobar en forma de comentari en aquella entrada i també copio aquí sota. Espero poder respondre-la quan acabi exàmens (a partir de demà!).
Aquí està:

--------------------------------------------------------------------------------------

Cristina,

D’entrada et vull donar les gràcies per haver-me respost. Si jo no ho he fet abans és perquè he anat molt atabalat.

Bàsicament el que faré jo ara serà aclarir o matitzar varis punts, molts cops a partir de respostes teves.

1. Jo no dic que “no podem ser de dos llocs alhora”, alhora que em respons que “Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo.”

Home! Si dues cultures, dues nacions són una mateixa realitat...! I més quan –i aquí rau la contradicció de ser de les dues- una nega l’altra. Si no sí que és pot ser de dues –i moltes més- realitats alhora: badaloní, català i europeu (a més de –en un altre plànol- basquetbolista, aficionat als escacs, cinèfil,...)
Jesús predicà i actuà a favor dels febles i dels oprimits, no? I doncs? No hom no pot estar, no es pot identificar en els dos bàndols alhora.

2. “M'estimo la meva terra, no ho dubtis. (…) Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure”.

No cal remuntar-se a la història passada de Catalunya per veure que som un país oprimit per Espanya (i França però ara no ve al cas.) Només cal veure la història recent.

Segle XX: dues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975) visceralment anticatalanes amb la prohibició i persecució de la llengua catalana i la supressió de les institucions catalanes. Abans de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya viu constantment sota estats d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals dictats pels Capitanes generales de torn.

Segle XXI: un –minso- estatut d’autonomia aprovat pel 89% dels representants electes del Parlament és retallat fins a quedar-se irreconeixible a les Corts espanyoles, enmig d’una onada de xenofòbia anticatalana arreu d’España i d’un boicot als productes catalans (a l’igual que passà el 1931-32). Un estat que és diu democràtic ha d’aprovar un estatut (o una altra llei) que surt d’un Parlament amb una majoria absoluta tan aclaparadora com aquesta. Li agradi o no. Perquè en això consisteix la democràcia. Tu mateixa, posa el nom a aquest comportament.
No tenint-ne prou, encara és recorregut al Tribunal Constitucional on, molt possiblement, serà declarat anticonstitucional (tot i les noves retallades que se li estan tornant a fer!!). Paral•lelament, estatuts d’altres comunitats autònomes que tenen articles idèntics als de l’estatut català han estat aprovats sense cap problema ni impugnació.

El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!) ens diu –cito de memòria- que “ningú serà discriminat per raó de sexe, ideologia, religió, llengua,...” i que “tots els espanyols són iguals davant la llei”. Aleshores, si tots som espanyols... com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)? Tots som iguals però resulta que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona (o és que en realitat els castellans són qui realment tenen drets plens i els catalans, bascos i gallecs no perquè en realitat –i aquí està la mare dels ous- no són castellans, això és, no són espanyols?)

S’acusa demagògicament que la Llei de política lingüística sanciona les botigues, empreses,... que no retolen en català i que a Catalunya es persegueix l’espanyol!! Quina mentida i quanta hipocresia. 1) La Llei de política lingüística no inclou sancions (amb la qual cosa ja em diràs si això és una llei o simplement un llistat de bones voluntats). Les poques sancions que hi ha són de demandes via Consum, en que com a usuari hom es queixa de la deficiència d’un servei o d’un producte. 2) No és diu que la llengua espanyola -o castellana- sí que té al darrere més de 150 lleis, decrets i normatives de diferent rang amb un estricte règim sancionador al seu darrere. A la Comunitat de Madrid per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra llei autonòmica de defensa del castellà. 3) A Catalunya ni es persegueix el castellà ni hi ha hagut mai cap sanció perquè, posem pel cas, un rètol estigués en castellà sinó perquè no estava també en català, cosa radicalment diferent!! Pot estar en espanyol, en àrab o en grec sense cap problema, però lògicament també ha d’estar en la llengua pròpia de Catalunya. (Que menys, no?)

Es diu que no cal fomentar més el català que ja n’hi ha prou. Però paral•lelament, ens trobem que ni a la pròpia Catalunya es pot viure en català (dret bàsic): prospectes de les medicines, informacions dels electrodomèstics, nombre de cadenes de televisió (casualment, per llei no es pot fer cap cadena privada que no abasti un nombre de províncies superior a les que hi ha als PP.CC.), món judicial, cinema (en que sí hi ha l’obligació de doblar-se al castellà), jocs infantils i d’ordinador,...

A nivell religiós. S’està pitjor –i mira que és difícil- que a nivell polític. No hi ha ni una autonomia. La Conferencia Episcopal Española -en aliança amb el Vaticà- han posat repetidament pals a la roda per impedir la creació d’una Conferència episcopal catalana. L’últim i escandalós capítol n’ha estat la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres tot vulnerant el propi Dret canònic! I -opinió personal- amb tres joies de bisbes al capdavant, com l’altra joia de la corona que han posat en un càrrec tan important com el d’arquebisbe de Tarragona (de profe de seminari a bisbe!)

Quan es va celebrar el Concili de la Tarraconense –amb la important tasca que s’hi va dur a terme i amb l’esforç i mèrit que implica- el nunci el primer que va fer en comptes de felicitar-los per la tasca feta, no fou altra cosa que tirar-se al coll de les conclusions del Concili i condemnar el nacionalisme!! De bojos! Es segrega l’històric (i natural) bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja (Aragó catalanoparlant) passen a dependre de Barbastre (Aragó castellanoparlant). Cosa que no havia passat ni en temps del Franco!! I ara volen que es “retornin” les peces d’art sacre del museu diocesà de Lleida. I tant si hi ha nacionalisme... però de qui?


3. “No sóc catalana per damunt de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa –com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l’estat no m’hi sento”.

Odiar? Qui ha parlat d’odiar? Qui odia? Jo no. El l’ideal pel que lluito és per la Llibertat. I la Llibertat és una: personal, social i nacional.
Cap país, cap projecte, es pot tirar endavant en negatiu sinó en positiu. I més un projecte, un país, tan complex com Catalunya.

4. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

a) L’amor a una terra no depèn d’una manera determinant dels orígens familiars. El meu pare tampoc és d’origen català. (Raó de més per la que no odio a ningú; si així fos m’ho hauria de fer mirar!)
b) Jo també –i suposo que tothom- estic a la recerca però una cosa és la pàtria i una altra és Déu. I, ja que parles de pàtria, quina és la teva, tu que t’identifiques amb Catalunya i amb España? (Ep! I no em surtis amb respostes metafísiques com l’Amor o el Regne de Déu ;) sinó amb una resposta terrenal.)

En fi, Cristina, volia respondre’t i comentar-te més qüestions però... en fi, que el temps és inexorable i la tortura execrable.
No pretenc convèncer a ningú però sí fer reflexionar i qüestionar coses, realitats i pertinences que, per x motius, veiem d’una manera i potser cal replantejar-nos-les.

Que t’acabin d’anar molt bé els exàmens,

Setembre Negre

Dia gris

Primer dia amb exàmens -5 ben seguidets-, i el temps ha acompanyat... cel ben gris tot el matí. Si demà plou, potser és perquè estaré fent 3 més; no us espanteu ;)
L'únic consol és saber-los acabats en dos dies!

Cris

Maldita Nerea

Dijous a la nit vaig fer un break de l'estudi i vaig anar al concert de Maldita Nerea. No és un grup gaire conegut, però si sonés més a la ràdio tindria un bon club de fans, no ho dubteu pas!
Fa més d'un any que els escolto gràcies a l'emule. Primer de tot vaig gaudir de "Maldita maqueta", la maqueta que van fer fa més de 4 anys, i llavors vaig intentar comprar el primer cd, "Cuarto creciente", en alguna tenda barcelonina. Però va ser impossible. El 6 de març van treure un nou treball, "El secreto de las tortugas", i vaig trigar bastant a poder-lo aconseguir. Trobar-lo a Barcelona és una gimcana! Per desgràcia...
Feia tres anys que no tocaven a Barcelona i dijous els vam poder sentir en vivo y en directo. Va valer la pena. Aquí teniu una cançó que van tocar que està a tots els seus treballs, encara que no és seva, sinó de Lagarto Amarillo. És una de les que més m'agrada, i a l'Alba també.



El video el vaig gravar jo, així que la qualitat tampoc és perfecta ;)
Si voleu sentir el nou single, és "El secreto de las tortugas":



I el making off del primer treball, Cuarto creciente, amb alguna informació de la banda i pedaços de cançons seves, està aquí:



Si mireu per youtube o a l'ase, podeu trobar més cosetes seves. Però si us agrada, compreu el cd, que a aquests grups més petits se'la ha d'ajudar per a què tirin endavant!

M'encanta, aquest grup!

Cris

Estació 13: Nacionalisme

Avui pensava anar a dormir sense fer una entrada, però m'he troba aquest comentari a l'entrada anterior:

Hola Cris,
Et pregunto el mateix que he fet a “Zoileta” (Assedegada) perquè amb això que ara t’exposo sou pastades. Ja sabem que el cristianisme és una religió trinitària i que Jesús tenia el do de la ubiqüitat. Però els humans no posseïm aquests dons. Aleshores, com pots ser alhora de “España” i de Catalunya? (Aquest és un bloc molt proper –amb foto inclosa-, no seria molt més proper posar el poble o ciutat?) Com compagines dues realitats nacionals en què la primera vol esborrar del mapa la llengua, la cultura i els diners de la segona? Això és cristià? A l’igual que la emissora de ràdio de la Conferencia Episcopal Española, que atia l’odi, la xenofòbia i mentides contra Catalunya. Res, que t’agrairé que m’ho aclareixis.
Gràcies,
Setembre Negre


Contestant als comentaris hauria quedat massa llarg, així que faig un post del tema... té pinta de quedar una mica desordenat i llarg. Ho sento. Segur que d'aquí unes hores pensaré en alguna cosa que m'he deixat... què hi farem! És un escrit fruit del moment i no asseguro coherència amb el que puc dir en un futur o el que m'hàgiu sentit en el passat. És el que sento i crec ara.


Bona nit, Setembre negre!
Aquest comentari donaria per xerrar durant hores i hores, així que si vols saber res més, m'ho preguntes i jo segueixo escrivint del tema o en parlem d'alguna altra manera, ok?
Primer de tot, hi ha cristians molt -MOLT- diferents. També en el tema dels nacionalismes. Si mires l'Església catòlica espanyola i la catalana, veuràs que en unes quantes coses busquen diferents solucions; la catalana, per exemple, s'ha queixat de la COPE a l'espanyola. Així que això només és una opinió -molt- personal no extrapolable a tota la resta d'individus, associacions o institucions que s'identifiquen com a cristians.

Comentes que no podem ser de dos llocs alhora. Trobo que es basa en alguna cosa que no comparteixo. Jo bé que sóc de casa meva i no per això deixo de ser catalana, barcelonina, espanyola, europea, terrestre, via-lactiana (hi ha paraules encara per inventar!)... Segons això, dedueixo que puc sentir-me del meu pis, i no del meu edifici, i si hi ha problemes al terrat o l'ascensor no funciona... que s'ho arreglin els de l'àtic! Per alguna cosa jo visc a un primer pis.
Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo. Li pots posar molts noms, però el que compta al cap i a la fi són uns altres noms: els d'aquells que l'habiten, els que es mouen pel meu cor.

Feia temps que em preguntava: jo, com a cristiana, com em sento davant dels nacionalismes? Un dia, tot passejant, vaig arribar a la conclusió que jo em sentia catalana, i és clar! He nascut aquí i he crescut -sobretot- aquí. Però no sóc catalana per sobre de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa -com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l'estat, llavors no m'hi sento. Si sentir-me espanyola m'ha de fer desitjar mal als anglesos, els francesos, els marroquins... llavors no m'hi sento. Si sentir-me europea vol dir desentendre'm d'Àfrica, Àsia, Amèrica, Oceania... no m'hi sento.
M'estimo la meva terra, no ho dubtis. Si, estant a Londres, algú em parlava de Barcelona, se m'il·luminava la cara. Si algú em parlava en català, seguia la conversa amb un gran somriure. Si sentia castellà pel carrer, tenia ganes de posar-me a parlar-lo. Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure.

És com amb el Barça. A mi m'encanta. Però trobo fora de lloc haver de desitjar el pitjor a un altre equip -qualsevol altre equip- per poder sentir-me millor barcelonista. Segons el meu punt de vista, això només em fa perdre credibilitat. Des del moment en què necessites ofendre o bé dir o desitjar mal a algú altre -individu o col·lectiu-, perds la credibilitat. Saps? A mi m'agrada que el Barça guanyi la copa d'europa, però encara m'agrada més que posi Unicef a la seva samarreta i pagui per poder portar-la.

A formular tot això em va ajudar molt un llibre que es diu "El arte de bendecir", escrit per Pierre Pradervand. Pel títol pot semblar cristià, però és tant cristià com budista, hinduista o musulmà. Simplement aporta moltes idees amb molt bon rotllo. Com per exemple que es viu molt més tranquil i en"harmonia" si beneeixes (beneir = dir bé) l'altre en comptes de mirar els seus defectes i recrear-t'hi, en comptes de pensar en el mal que tu sents que t'està fent. Si només veure algú que parla castellà/català/xinès/àrab pel carrer o algú que no té els mateixos pensaments polítics que jo, m'encengués, llavors tots dos sortiríem perdent. O creus que algú en treuria alguna cosa agradable a canvi?

He estat mirant el teu bloc una estona. No gaire temps, la veritat, perquè la son ja tira i avui volia anar a dormir d'hora. Entre d'altres cosetes que m'agradaria comentar amb tu, he trobat això:
El català que es desnacionalitza voluntàriament, que renega de la seva història, de la seva llengua, no arriba mai a ésser ni un català normal ni un castellà normal. Queda malament, fa el ridícul com a castellà i com a català. És un foraster a la seva Pàtria. És un castellà sense Castella. És un exiliat perpetu a la recerca de Pàtria.

No veig gaire clarament com lligues tot plegat, però hi ha una cosa que sí tinc clara. Potser consideres que sóc una catalana que "es desnacionalitza voluntàriament". Potser creus que faig el ridícul com a castellana i com a catalana. Hi ha uns quants que em consideren un pèl boja. I no ho nego. La vida té més gràcia amb una mica de bojeria. Puc tenir més o menys clara la meva fe. Però el que no dubto és que vull treballar per un món millor (el que alguns anomenem regne de déu). I això passa per sobre d'aquests sentirs que no em permeten acollir al germà des del cor. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

Ah! Me n'oblidava... Certament considero certes actituds de la COPE llunyanes al cristianisme... però és cristià qui s'hi sent i jo no sóc qui per dir que ells no ho són (i mira que sovint tinc tentacions), com ells no tenen cap autoritat per dir-me que jo no ho sóc (encara que probablement també els agradaria).

Bufff... quina parrafada! Si creus que me'n deixo alguna cosa o vols preguntar... jo encantada de respondre (si trobo un moment). Amb tot el que he escrit no pretenia aportar cap mena de certeses ni afirmacions contundents. És només una opinió, ja que això és el que he entès que em demanaves.

Salut, company!

Cris

si algú ha arribat fins al final, que comenti, que potser li faig un regal ;)

-----------------------------------------------------------------------------------

[actualització 28 març]
La resposta de Setembre Negre està als comentaris.
[actualització 29 març]
Sembla que ha quedat inactivat l'accés als comentaris d'aquesta entrada.
He copiat la resposta aquí.

Arriba l'hivern!

Avui comença l'hivern... ai, no! la primavera. No us deixeu enganyar pel fred que sentiu al cos, ni pel vent que us gela les mans. Hem deixat enrera l'hivern.
Sí.
Jo tampoc m'ho crec.

La meva ment saturada de plantes, números, ossos i bioquímica m'ha acompanyat en aquest viatge enrere cap a l'estació freda. Avui a la tarda, ella -la meva ment- li deia a ell -el meu cos- que feia fred, massa fred per ser primavera, que calia abrigar-se, que s'allunyés d'aquella finestra, la que em connecta amb el que hi ha més enllà de la biblioteca, que només em porta fred.

[Foto: "vistes" des de la meva cadira de la biblioteca d'avui a la tarda]

Amb un click

Una amiga que va anar a Mexicali (Mèxic) aquest estiu em va enviar això per e-mail i m'ha semblat bona idea donar-ho a conèixer aquí. Són uns minuts del nostre temps que es convertiran en diners per Tijuana. Afegiu-vos-hi!

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Potser ja coneixeu www.unilocus.com (una web per universitaris on hi podeu entrar tots). Doncs bé, UNILOCUS té com a filosofia d’empresa cooperar amb accions solidaries donant 1 euro per persona enregistrada a la web. UNILOCUS ha proposat a l’associació COMEX* (Cooperació amb Mèxic) la donació d´1 euro per persona enregistrada durant NOMÉS aquest mes de MARÇ! És fàcil, només amb un CLIC!

Per a cada persona que entra a www.unilocus.com, s’enregistra, posa una foto i interessos en el perfil i clica sobre el botó de col·laboració amb COMEX (a la pàgina principal, a baix a l’esquerra, sota de "convida un amic a unilocus") ACONSEGUIM UN EURO!

ANIMEM A FER CLICS PER MÈXIC!!!
1 CLIC = 1 EURO
SERIA GENIAL ARRIBAR AL MÀXIM DE GENT DURANT EL MES DE MARÇ!!!!
si us plau, ho podeu fer arribar als universitaris i amics?

MOLTES GRÀCIES!


*Què és COMEX (cooperació amb mèxic)?
A partir de l’enrequidora experiència dels voluntariats amb la Fundació Educació Solidària de l’Escola Pia, un grup de gent (voluntaria d’estius) ha engegat aquesta associació, COMEX. Bàsicament es tracta de recaptar diners i destinar-los a projectes molt concrets i específics. Per ara, aquests projectes es concreten en la ciutat fronterera de TIJUANA (concretament a la Colonia México, i més concretament al Cañon México, on les necessitats bàsiques i primàries són realment deficitàries o nul·les).

Més informació a http://cooperaciomexic.blogspot.com

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Vinga, que no costa res!

Jon Sobrino

Un altre dia negre dins la història de l'Església Catòlica. El Vaticà ha "notificat" Jon Sobrino sobre dues obres seves.

Hi ha una cosa que m'ha semblat si més no curiosa, en tot això... els de la Congregació per a la Doctrina i la Fe diuen que: "Although the preoccupation of the Author for the plight of the poor is admirable, the Congregation for the Doctrine of the Faith has the obligation to indicate that the aforementioned works of Father Sobrino contain notable discrepancies with the faith of the Church."
[La traducció vindria a ser que la Congregació per a la Doctrina de la Fe té la obligació d'indicar que els treballs abans esmentats del pare Sobrino contenen notables discrepàncies amb la fe de l'Església.]

M'hauria sorprès molt menys si haguessin parlat de discrepàncies amb la fe proposada per Jesús, però almenys s'han contingut i han parlat de la fe de l'Església. Sóc del parer que l'Església sovint s'ha deixat perdre per les ànsies de poder, per seguir les normes que ella mateixa posa (és el dissabte que està fer per l'home)... però aquesta jerarquia no és capaç de reconèixer que hi ha altra gent que pensa diferent i potser -potser!- tenen algun punt de raó.

Tot i els meus pocs coneixements en teologia cristiana, m'atreveixo a dir que trobo que la teologia de l'alliberament quadra molt amb l'Evangeli, amb allò que sabem que va fer i dir Jesús.

Hi ha entrades a altres blocs interessants de llegir, com la de l'eloi, la del jordi llisterri, la de la cristina estruch, la de ignacio simal.A La Vanguardia i a Otro mundo es posible també n'han dit la seva i . Cristianisme i Justícia s'ha pronunciat sobre el tema de forma molt adequada, al meu parer. La resposta de Jon Sobrino al general dels jesuïtes està aquí.


Per acabar... vull recordar una entrada de fa un parell de dies:

Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión [quan va haver d'anar a veure Ratzinger a la Congrecació per a la Doctrina i la Fe]. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia.
Pere Casaldàliga


Cris

pd: també és interessant aquest article de José María R. Olaizola sobre el tema.

Diana

La Diana és una dona que ens ajuda a mantenir la casa habitable, a tenir dinar cada dia sobre la taula (en el meu cas al tupper), a tenir roba neta... fa tot allò que la resta no trobem temps per fer. Ahir va ser el seu aniversari. Va fer 60 anys.
La Diana és una gran persona. És russa. Se la veu culta i sobretot entregada. Sempre està pendent que tot estigui bé, de dir-nos adéu i bon dia quan marxem de casa espitats al matí, de somriure només entrar a casa... Va emigrar ja gran i va deixar els fills al seu país per obrir-se una nova vida aquí, cosa difícil, sobretot si ja ets una mica gran. Ara tenim la sort de tenir-la per casa. Gràcies, Senyor, per haver-la posat en el nostre camí!

Ahir estava escoltant "Another day in paradise", del Phil Collins, i vaig pensar en totes aquelles persones que ho estan passant malament i criden, demanant ajuda. Sovint passo pel seu costat sense adonar-me'n. Vull obrir els ulls, no girar la cara quan una cosa m'interpel·li, apropar-mer a aquells que ho passin malament.

Normalment no llegeixo les lletres de cançons que veig als blocs, però aquesta us la recomano: és una bonica història... Si a algú li fa pal l'anglès, hi ha traductors! ;)



She calls out to the man on the street

Sir, can you help me?
Its cold and I've nowhere to sleep,
Is there somewhere you can tell me?

He walks on, doesn't look back
He pretends he cant hear her
Starts to whistle as he crosses the street
Seems embarrassed to be there

Oh think twice, its another day for
You and me in paradise
Oh think twice, its just another day for you,
You and me in paradise

She calls out to the man on the street
He can see shes been crying
Shes got blisters on the soles of her feet
Cant walk but shes trying

Oh think twice...

Oh Lord, is there nothing more anybody can do
Oh Lord, there must be something you can say

You can tell from the lines on her face
You can see that she's been there
Probably been moved on from every place
cos she didn't fit in there

Oh think twice...

Pere Casaldàliga

Diumenge s'acabava l'exposició sobre Pere Casaldàliga que, des del mes de gener, ha estat al Palau Robert, a Barcelona. Durant els propers mesos anirà voltant per Catalunya i potser teniu la oportunitat de fer-li una visita. No la deixeu passar!
Abans de deixar-la marxar, l'Arantza i jo vam decidir d'anar a veure-la. I no ens va decebre.
Dom Pedro feia temps que m'havia cridat l'atenció i havia llegit alguns escrits seus, així que volia anar a l'exposició per deixar-me tocar pel que allà trobés. No sabria com descriure-la; és difícil, com ho és descriure els seus escrits: són força i vida, són testimoni i servei, són utopia (és cristià!)...
Aquí deixo alguns fragments de l'exposició junt amb d'altres també escrits per aquest bisbe que fou ordenat a la riba de l'Araguaia amb un barret de palla i un rem com a mitra i bàcul, per un que ha fet opció pels més necessitats.

Va mi palabra
No voy,
va mi palabra.
¿Qué más queréis?
Os doy todo lo que yo creo,
que es más que lo que soy.

Jo dic sempre que l’Evangeli és per als rics i per als pobres. És per a tothom però va a favor dels pobres, perquè surtin de la seva pobresa en la mesura que sigui possible, perquè tinguin coratge, esperança, confiança (...). També va a favor dels rics, però contra la seva riquesa, contra els seus privilegis, contra la possibilitat que tenen d’explotar, dominar i excloure.

Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia. ["Más allá de un Papa"]

On dius llei

jo dic Déu.

On dius pau, justícia, amor
jo dic Déu!
On dius Déu
jo dic llibertat,
justícia,
amor!

No és que existeixi un món desenvolupat i un món subdesenvolupat: tenim un món mal desenvolupat.

Pau és diàleg

Pau: treballem per a ella.

Estació 12: Moment

Ara és el temps!

No ho deixis per a més endavant! No posis més excuses! El moment de fer-ho és ara.

[conclusió de l'homilia de l'Alexis]

Vistes

Tenim un planeta que no ens mereixem: quines vistes!

És una pena que el tractem tant malament...

[Foto 1: a Vall de Núria. Foto 2: d'internet]

Station 11: The logic of love

The less we have,
the more we give.
Seems absurd,
but it's the logic of love.

Mother Teresa

London, UK

Avui fa un any que vaig tornar de Londres, on m'havia passat un mes i mig.
Molts sabeu que vaig acabar el batxillerat el 2005 i no vaig aconseguir entra a medicina per poquet, així que vaig estudiar durant l'estiu i em vaig tornar a presentar a la selectivitat. Després vaig estar un mes "vacances", em vaig treure l'Advanced, vaig ficar-me a uns quants voluntariats, vaig marxar a Milano... I al gener vaig començar a pensar de marxar a UK un temps. Vaig mirar-me com estava el tema, vaig contactar amb un parell de residències que havia trobat per internet i vaig agafar un vol. Tot això en molt poc temps, potser dues setmanes?
Vaig anar a parar a William Temple House, on vaig conèixer un munt de gent maca. Vaig fer alguns cursets, vaig treballar (no gaires dies), vaig conèixer Londres (i pocs anglesos), vaig conèixer un grupet que preparen pregàries amb cants de Taizé allà... I vaig fer un tast a l'independència: cuinar per tots els àpats, rentar sempre els plats, la roba, l'habitació, anar a comprar el menjar... tot de cosetes que a casa ja "venen fetes".
Estava en un moment en què realment necessitava marxar, créixer lluny de casa, equivocar-me i tornar a provar... Se'm va fer molt curt, massa.
Potser si ho hagués preparat més, hauria pogut fer més coses, però quan marxes no sempre ho fas per veure coses, de vegades vas a mirar endins. I això sí que ho vaig trobar. Bé que vaig tenir dies que vaig fer coses que podia haver fet perfectament a Barcelona; però viure-les allà, lluny del meu entorn habitual, les va fer diferents.

Estació 10: Tu Evangelio es terrible

Cristo,
he oído predicar tu Evangelio
a un sacerdote
que vivía el Evangelio.
Los pequeños, los pobres,
quedaron entusiasmados;
los grandes, los ricos,
salieron escandalizados,
y yo pensé que bastaría predicar
sólo un poco el Evangelio
para que los que frecuentan las iglesias
se alejaran de ellas
y para que los que no las frecuentan
las llenaran.
Yo pensé que era una mala señal
para un cristiano
ser apreciado por la "gente bien".
Haría falta -creo yo-
que nos señalaran con el dedo
tratándonos de locos y revolucionarios.
Haría falta -creo yo- que nos armasen líos,
que firmasen denuncias contra nosotros,
que intentaran quitarnos de en medio.
Esta tarde, Señor, tengo miedo,
tengo miedo porque sé
que tu Evangelio es terrible:
es fácil oírlo predicar,
es todavía fácil no escandalizarse de él,
pero vivirlo...
vivirlo es bien difícil.

Michel Quoist

Aquest text m'encanta... cal explicació?
Feia uns dies que el tenia preparat per aquí i avui a la nit l'Anna Ortín m'hi ha fet pensar amb un comentari que ha fet a UL. També m'hi va fer pensar l'Anna Santiago. Aquest va per vosaltres, Annes!

Cris

Gravació TSKV

Avui hem gravat material per a la pasqua jove. Queden (només!) quatre setmanetes i s'havien de gravar moltes cosetes, així que avui ens hem trobat els "creatius" amb un bon grapat de bons actors i hem fet un intensiu. Tot ha anat ben rodat! I la pasqua té una bona pinta... no us la podeu perdre!
És impressionant veure la quantitat d'hores que es dediquen a la preparació dels quatre dies que dura la pasqua jove. I no ho dic només a nivell de creatius: hi ha moltíssima gent implicada donant el seu temps, preparant dinàmiques, encarregant-se de la infraestructura, imaginant les vetlles, coordinant-ho tot plegat...
Crec que per aquí no he explicat res de la pasqua... i ja seria hora!
La Pasqua TSKV consisteix (en poques paraules) a trobar-nos molts joves, des de 3r d'ESO fins a algun post-universitari, a Raïmat, a 14km de Lleida. Entre el 5 i el 8 d'abril, es fan dinàmiques, pregàries, teatre, coneixes un munt de gent... vivint aquests dies centrant-nos en les celebracions de Setmana Santa. És un gran experiència, altament recomenada. Enguany porta com a títol "JHS... Desmarca't", ja que està lligada amb l'Aplec de l'Esperit (26 de maig de 2007), "Marcats per l'Esperit": ens cal desmarcar-nos de totes les etiquetes que portem a sobre, de les marques, de les nostres manies i capricis... per poder ser marcats per l'Esperit.
A més d'aquesta experiència, també n'hi ha d'altres que tenen molt bona pinta, a Catalunya. La que preparen cada any els maristes, la Pasqua de les Avellanes, porta molts anys al darrera i moltes parròquies i grups preparen les seves pròpies pasqües joves.

Cine

Hace tiempo que casi no me paso por el cine, pero el fin de semana pasado me "reconcilié" con él... y ahí llegan un par de sugerencias para vuestras futuras visitas a la sala oscura ;)

El viernes pasado fui a ver "Paris, je t'aime", una peli que recoge cortos a cargo de directores y actores muy reconocidos que suceden en París. Aquí tenéis el tráiler.
Cada corto está tan trabajado y cuenta con tan buenos colaboradores que me encantaría poder parar la "cinta" cuando se acaba para saborearlo, pensarlo y recordarlo. Son pequeñas historias condensadas al máximo: en pocos minutos te presentan una situación, un hecho, un problema... cada una es diferente del resto: historias de inmigración, fantasía, amor, desamor, familia, encuentros y desencuentros... pero todas tienen ese "algo" que las hace adecuadas para la película.

El sábado volví a ir al cine. Esta vez me sorprendió "Breaking and entering". El tráiler está aquí. La han descrito como una historia de robos, tanto materiales como emocionales, en King's Cross, Londres. Creo que es también la historia de un hombre que busca el amor lejos de su vida cotidiana, de dos mujeres que luchan por sus hijos, de como las relaciones se acercan y se alejan... Como se dice en el tráiler: algunas cosas deben romperse antes de arreglarse. Está dirigida por Anthony Minghella y cuenta con Jude Law y Juliette Binoche.
El domingo, en el Magazine de La Vanguardia, la definían así: las historias de amor con dobleces siguen en el punto de mira de Anthony Minghella desde que ganó el Oscar hace poco más de una década por "El paciente inglés". En su nueva película, ahonda en la infidelidad de un arquitecto con problemas matrimoniales que se enamora a su pesar de la madre de un mozalbete que se dedica a robar en su estudio sistemáticamente. Pasiones no siempre correspondidas, chantajes no sólo emocionales y una tupida trama de sentimientos encontrados se instalan en los tres protagonistas. [...]

¿Y tú? ¿Hay alguna película que hayas visto últimamente que crees que vale la pena recomendar? ¡Los comentarios están abiertos esperando propuestas!

Cris

Humanidad

La conferencia que el Maestro iba a pronunciar sobre "La destrucción del mundo" había sido profusamente anunciada, y fue mucha la gente que acudió a los jardines del monasterio para escucharle.
La conferencia concluyó en menos de un minuto. Todo lo que el Maestro dijo fue:
"Estas son las cosas que acabarán con la raza humana:
La política sin principios.
El progreso sin compasión.
La riqueza sin esfuerzo.
La erudición sin silencio.
La religión si riesgo.
El culto sin consciencia."

"Quién puede hacer que amanezca" (engl. "One minute wisdom"), de Anthony de Mello sj.

Endreçar || Església

He estat (re)endreçant aquest espai virtual, principalment la columna de l'esquerra. Trobareu algunes cosetes noves pel bloc:

• un traductor que permite leer el blog en castellano (antes del contador)
• hi ha el cartell de la pasqua jove claver d'enguany que us portarà a la web des d'on inscriure-us
• hi ha nous apartats com el de ciències i BioUPF o el de voluntariat o el de llocs relacionats amb la lluita contra la pobresa.
  
• dins dels enllaços he fet bastants canvis: "Som Església" pretén englobar espais actualitzats per cristians que es mouen en aquest món virtual.
• un enllaç a l'espai preparat per la revista Foc Nou dedicat a la Blocosfera eclesial
  

Sempre he cregut que l'Església és la unió de tots els cristians, més que no pas als que estan vivint al país que té menor taxa de natalitat del món. Així que "Som Església" també inclou gent que potser no se sent catòlica, però sí que és cristiana. Inclou laics, religiosos, un bisbe, joves, no tant joves, alguns bons amics, altres que he conegut per internet, uns quants que m'he trobat navegant... vaja, un bon poti-poti, com ho és l'Església. Des que l'Eloi va posar nom a la Blocosfera Eclesial, he anat passant de bloc en bloc, salta per aquí i per allà, fins a col·leccionar unes quantes adreces que intento visitar de tant en tant. El millor de tot és que et permet veure i viure "moltes" eslgésies, moltes persones i comunitats que caminen cap a una església més plural.
Tot això em recorda a un comentari que va fer el germà Hector a Taizé l'estiu de 2005 que feia més o menys així: a Taizé tots els germans són catòlics, perquè "catòlic" vol dir "universal"; i això concorda ben bé amb l'ecumenisme que els germans viuen en el seu dia a dia.

I per acabar... un frase ben maca que he llegit avui:

No tenemos en nuestras manos la solución a los problemas del mundo, pero ante los problemas del mundo tenemos nuestras manos.

pd: té molt bona pinta la manera com ha encarat Foc Nou tot aquest "tinglado". Gràcies!