Li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres"
|
Vam recollir tots els trastos i vam deixar alguns dinerons sobre la taula. Quan marxàvem, més tard del previst, com sempre, ens vam trobar l'home que ens havia obert la parròquia. En va demanar els diners i vam anar a buscar-los. Els va comptar allà davant i ens va dir que ells cobraven més diners per persona... que si no en teníem, ja estava bé. Òbviament en teníem, perquè encara quedaven molts díes de camí, i li vam donar els pocs diners que ens reclamava. Crec que recordaré aquest poble durant uns quants anys, tant pel seu nom com per la seva "acollida"...
Para que yo sea tu cuñado,
para que yo sea tu cuñado
se necesita
que me des a tu hermana
que me des a tu hermana, la más chiquita,
ay! arriba y arriba!
ay! arriba y arriba, por ti seré
por ti seré, por ti seré...
El camí que ens faltava per recórrer aquest dia era una planície, així que vam decidir esperar a que el sol deixés de picar tant fort per posar-nos a caminar. Des d'abans de dinar i fins que vam perdre de vista Sansepolcro, vam estar trucant a la parròquia de Citerna, on ens agradaria ser acollits, però no van contestar. Resultat: ens vam trobar amb una magnífica posta de sol a mig camí i el cel enfosquit mentre pujàvem la muntanya sobre la qual hi ha Citerna.
menjar! Formatge, embutit, torrades, galetes, fruita, iogurts, sucs, llet... i fins i tot uns bombons!!!
Al portal de La Vanguardia ja no surt res sobre el tema. Durant uns dies ens han mantingut amb unes curtes línies a la secció de "breves". A El Pais encara queda un article i algunes fotografies. A l'article, publicat divendres 2 de novembre, s'hi pot llegir que l'huracà Noel ja ha provocat la mort d'un centenar* de persones. Va deixar de ser tempesta tropical per passar a ser un huracà, el que més morts ha provocat durant aquesta temporada a l'atlàntic. Molts pobles estan incomunicats i moltes cases estan cobertes d'aigua fins al terrat.
El cap de setmana passat vaig estar a Roma amb els avis, tiets, cosins, pares i germans... -pràcticament- tota la família materna. Perquè a Roma? Perquè aquest cap de setmana?
Primero se llevaron a los negros.
Pero a mi no me importó, porque yo no lo era.
Enseguida se llevaron a los judíos.
Pero a mi no me importó, porque yo tampoco lo era.
Después detuvieron a los curas.
Pero como yo no soy religioso, tampoco me importó.
Luego apresaron a unos comunistas.
Pero como yo no soy comunista, tampoco me importó.
Ahora me llevan a mi.
Pero ya es tarde.
Siempre resulta más fácil ser el buen samaritano que el pobre a la vera del camino, aunque se crea lo contrario.
Para que se cumpla la palabra del Señor "llamad y se os abrirá", alguien tiene que estar dispuesto a quedarse de portero.
Per a mi era la primera experiència més directa amb Montserrat, mai havia arribat a fer nit allà. Participar de laudes i vespres em va fer recordar els dies a Taizé, tot i les diferències, ja que just va coincidir que el primer salm que vam llegir és la font d'inspiració dos cants que sovint s'utilitzen per a la pregària del matí a Taizé. A més, m'encanta sentir les campanes cridant a la pregària!
El tercer dia a Itàlia ens aixequem i sortim sense esmorzar, pensant de fer-ho quan trobéssim aigua. Baixant les escales se sent un soroll molt fort: al Genís li ha caigut la bossa on hi ha el suc... que està regalimant escales avall! Perdem un munt de temps intentant netejar-ho i després triguem mitja hora a segellar les credencials -la Chiara s'ho pren amb molta calma.
Pujem la petita muntanya en un temps rècord, envoltats de vaques, i trobem una font i unes taules esperant-nos per esmorzar al mig del bosc. Ideal.
Hem seguit el camí pujant alguna montanyeta. Les vistes des del 'monte verde' són magnífiques! A la guia diu que a Montagna, un poble que hi ha abans de Montecasale, hi ha allotjament, però no tenim el telèfon.
Segur que aquests dies has sentit a parlar de la problemàtica birmana. Vull fer des d'aquí una crida a que t'afegeixis a una petició que està fent Avaaz a nivell mundial:
Vull cridar d'alegria.
Mai no se sap,
quan comences el camí,
per on el camí et durà,
si pel desert
o vora el mar,
si per paisatges beningnes
o a través del pedregar.
Mai no se sap.
L'únic cert és
que quan l'acabes,
tard o d'hora, no serà
qui l'acabe ja el mateix
que aquell que el va començar.
"Miro hacia adelante. El sendero me resulta atractivamente invitante. Desde el comienzo veo que el trayecto está lleno de colores infinitos y formas nuevas que despiertan mi curiosidad."
Ell [Déu] ens acull tal com som, amb allò que hi ha de bo, però també amb les nostres contradiccions interiors i fins i tot les nostres faltes. L'Evangeli ens ho assegura: les nostres fragilitats poden esdevenir una porta per la qual l'Esperit Sant entra a la nostra vida.
Amb motiu del funeral del germà Roger, el prior de la Gran Cartoixa, Marcellin Theeuwes, va escriure: "Les circumstàncies dramàtiques de la mort del germà Roger no són sinó un revestiment exterior que encara fa més evident la vulnerabilitat que ell cultivava com una porta per la qual, preferentment, Déu pot entrar en nosaltres".
Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2a Corintis 12, 10)
Es cuando me vuelvo débil que Él se hace fuerte en mi. Es cuando me vuelvo débil que Él encuentra rendijas por las que entrar en mi.
Es también cuando me vuelvo débil que el otro, sabiéndose fuerte, reúne el coraje para acercarse a mi, dejando un lugar a lo inesperado del encuentro con lo desconocido. Es cuando acojo este inesperado en mi vida que dejo que Él entre por sus caminos, sin obligarle a entrar por los míos. Es saliendo de mis seguridades, de mi rutina, de mi casa, de mi ciudad, de mi gente, que llamo a lo inesperado, que dejo abiertas puertas en mí.
Y allí entra en juego el confiar en Él.
"El pecado se debería explicar com la manera de concebir y practicar el mi propio placer en detrimento de los otros, de sus derechos y de sus legítimas expectaciones; la manera de usurpar de forma clandestina en cada momento, la primera posición - aquella de Dios y del amor."
"Es a partir de la resurrección que empieza la fe."
Dissabte 25 d'agost vaig pujar a un bus amb direcció Taizé. Va ser com tornar a casa. La intenció era tornar en el mateix bus una setmana més tard, el diumenge 2 de setembre... però no va ser així. La tarda abans de la tornada, vaig veure claríssim que m'havia de quedar una setmana més voltant per aquelles terres que tant m'agraden. Era una certesa interior de les que és difícil dubtar, com quan et sent tant ple de l'amor de Déu que sols tens ganes de cridar-lo als quatre vents. A la nit ja estava decidit: m'hi quedo una altre setmana!
Durant la primera setmana vaig redescobrir Déu i la interpretació i discussió de la Bíblia (durant l'estiu vaig fer una mica de vacances...); el grup de discussió jove però molt -molt- canyero i unes introduccions bíbliques que no es quedaven enrere hi va ajudar moltíssim.
D'aquí unes hores marxo cap a Taizé (siiii! visca! bieeen! ouieaa! yupiii!) amb un grup de 13 persones (i la resta que hi haurà a l'autocar, és clar!). M'hi estaré una setmana ben bona. Preguem als lectors -si n'hi haguessin- que disculpin aquestes noves vacances blocaires. Chi rivediamo entro dieci giorni!
Tot va començar dijous 26 de juliol, a Barcelona. Ens vam trobar la Mila, el Genís, la María i jo a l'aeroport, no gaire puntuals. Jo no havia dormit gaire i portava un nus a la panxa: quines ganes de donar les primeres passes! I també, quines petites pors per anar caminant a allò desconegut!
El primer dia va anar ple de presses i curses: avió cap a Pisa, visita de 20 minuts -bàsicament fer fotos a la torre inclinada-, tren cap a Florència, tren cap a Arezzo... Tot està cronometrat, només cal comprar el bitllet cap a Bibbiena i pujar al tren... que se'ns escapa literalment davant dels nassos. Era l'últim tren que ens permetia dormir al santuari de La Verna, on comença el camí... així que decidim donar una volta per Arezzo i esperar a la Maria i la Clara, que arriben dues hores més tard.
Passejem pels carrers on es va rodar "La vida és bella" i busquem el balcó ("Maria, la chiave!"). Visitem Pieve di Santa Maria, una església preciosa, on comença a sonar un orgue. És la glòria! Però ens fa sortir tard per anar a buscar la Maria i la Clara. El tren no arriba... perquè sortia d'una altra via! També l'hem perdut...
A la "parrochia Cristo Re", don Siro venç les primeres indecisions i ens ofereix els locals parroquials per dormir. Quina alegria! Allà tenim bany, lloc on dormir i... cuina (!!) per cuinar els spaguetti que el Genís, sabent que no teníem on dormir, havia comprat a Arezzo per sopar! Quines voltes dóna la vida... o com es comença a entreveure, ja, la providència, que tant ha tingut a veure amb el nostre caminar: no tot sortirà rodó (impossible enganxar tants trens amb la mala fama del sistema italià) però per algun motiu aquella terra té fama d'acollidora!
A falta d'unes poques hores per agafar l'avió cap a Pisa, volia llençar una recomenació per a tots aquells que us quedeu a Barcelona uns dies encara.Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! [...] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s'avé a no fer servir el seu poder [...]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l'altre; cal fer més passes en el camí de l'amor a les diferències.
Avui és el dia de Santiago i molts peregrins arribaran a les portes de Compostela per quedar-se extasiats a la plaça de l'Obradoiro mirant la meravellosa i immensa catedral.
A les nits arribava morta de les preparacions del CMB, del casal en sí, de les activitats del camp de treball, del dormir poc... però savia que si em quedava, valdria la pena, podria veure moltes coses de les que no m'havia adonat durant el dia. Petits detalls que potser a mi se m'havien passat per alt, però algú altra havia anotat en la seva memòria. I tot per fer que aquesta experiència fos el més profitosa possible...Tiempo de reír, tiempo de llorar
Tiempo de triunfar y de fracasar
Tiempo de quererte y que te quieran
De quedarte dentro o de venirte fuera.
Tiempo de subir a las alturas
Tiempo de buscar en la basura
Tiempo de morir, tiempo de matar
Tiempo de agarrar tiempo de soltar.
De volver atrás, convertirse en sal
De apretar los dientes, de mirar atrás
De volverse fuerte, de gritar al mar
De vaciar las manos, de ganarse el pan.
Tiempo de morder, tiempo de soltar
Tiempo de plantar, tiempo de arrasar
Tiempo de aguantar, tiempo de explotar
Tiempo de guardar, tiempo de tirar.
Tiempo de arrancar, tiempo de plantar
Tiempo de rasgar, tiempo de curar
Tiempo de rezar y de blasfemar
Tiempo de gritar, tiempo de callar.
Tiempo de comer, tiempo de ayunar
Tiempo de partir y de regresar
Tiempo de abrasar y de congelar
Tiempo de engañar y decir verdad.
De mirar al suelo, tiempo de escuchar
De tocar el cielo, tiempo de opinar
Tiempo de ser niño, y de ser mayor
Tiempo para ti, tiempo de los dos.
De volver atrás, convertirse en sal
De apretar los dientes, de mirar atrás
De volverse fuerte, de gritar al mar
De vaciar las manos, de ganarse el pan.
Tiempo de morder, tiempo de soltar
Tiempo de plantar, tiempo de arrasar
Tiempo de aguantar, tiempo de explotar
Tiempo de guardar, tiempo de tirar.
De tocar el cielo al decir te quiero
De ser nieto, hijo, padre o abuelo
De vivir borracho, de volverse abstemio
De soltar amarras o de echar el freno.
Tiempo para mí y para los demás
Y si soy ladrón pude ser legal
Tiempo de saltar, tiempo de parar
Tiempo de cantar, tiempo de buscar.
Tiempo, tiempo, tiempo mucho
tiempo más.
Cada cual sabrá en que tiempo está
Tiempo de actuar tiempo de observar
En el tiempo está toda la verdad.
Y ese "tal" seguro que
que estudió alguna carrera
sin motivos sin "porqués"
para no ser un cualquiera
tanto tienes, tanto vales es la enseñanza primera
y eso es lo que nos han vendido al por mayor...
que no, que no, que digo
Que no es verdad que no haya tiempo
para cerrar los ojos y poder volar
por otros cielos
afortunadamente sé
que no es verdad que hayamos muerto
abandonados a la cruda realidad
de no querernos
afortunadamente digo
Para ser gente de bien
ser "un alguien" importante
lo primero es estudiar
lo segundo es olvidarte
de las cosas que tu corazón te mande
que aunque te hagan feliz no sirven pa' comer
Y si tienes suerte, ya
ya veremos lo que pasa
quizás llegue a opositar
tal vez consiga una plaza
un buen puesto en oficinas del estado
y olvidaré las tonterías que soñé...
que no, que no, que digo
Que no es verdad que no haya tiempo
para cerrar los ojos y poder volar
por otros cielos
afortunadamente sé
que no es verdad que hayamos muerto
abandonados a la cruda realidad
de no querernos
afortunadamente digo.
Ya ves la felicidad
no se vende tan barata
como el odio o el rencor
y esas mentiras que matan
poco a poco y sin contar con uno mismo
dime que haría si nacieras otra vez...
que no, que no, que digo..
Que no es verdad que no haya tiempo
para cerrar los ojos y poder volar
por otros cielos
afortunadamente sé
que no es verdad que hayamos muerto
abandonados a la cruda realidad
de no querernos
afortunadamente digo.
Llegeix l'Evangeli.
Creu allò que llegeixes.
Ensenya allò que creus.
Viu allò que ensenyes.
Avui ha estat un dia d'esglésies. Al matí he estat a la parròquia de la Bonanova perquè l'Íñigo, un cosí meu, rebia la primera comunió. Després hem estat dinant tota la família i he marxat cap a Bellvitge, on l'Eloi i el Roger eren ordenats diaques [amb notable presència de gent que corre per la xarxa com: la Sara, el Santi, el Daniel, la Cris Estruch, l'Eugènia, la Regina, el Marc i una servidora, a més -és clar!- de l'Eloi]. En acabar, estava xerrant amb la Sara i el Genís i ens hem decidit a anar tots tres a la pregària amb cants de Taizé. Total, que he escoltat el mateix fragment d'evangeli quatre vegades (dues en castellà i dues en català). Ho sé, friki és poc...Déu és amor. Tingues coratge, viu per amor.
Déu és amor. No tinguis cap por.
