Dona i Església. Una relació sovint invisible.

Abans de llegir això, mireu això altre que explica l'Eloi.
M'agradarà anar veient com evoluciona el projecte!
Però llegir l'entrada de l'Eloi m'ha fet recordar un pensament d'aquesta setmana.
Personalment, quan vaig llegir a La Vanguardia que començava aquest nou projecte el que més em va cridar l'atenció va ser que hi havia força gent implicada... però CAP dona.
Seguint la "tradició", a Esglésies plenes de dones corresponen iniciatives portades bàsicaments per homes.

Simplement un pensament que no em vaig poder treure del cap... serà que les dones no ens movem tant? Realment no ho entenc.

Cada cop veig més evidències que amb el pas dels anys les dones se centren més en la seva realitat propera i els homes tenen tendència a seguir en els projectes.
M'explico amb un exemple que he vist repetit força vegades: si en el procés de coneixement i consolidació d'una parella hi ha algun moment en què tots dos participen d'un mateix projecte, com per exemple de monitors de grup, quan arriben les primeres "càrregues familiars" és la dona qui es queda a casa cuidant de la descendència mentre l'home segueix fent de monitor, participant en el projecte.
Aquí també, la dona s'invisibilitza.

Estaria bé saber quants dels homes que comencen el portal catalunyareligio.cat tenen fills i què fa la parella mentre ells tenen totes les reuions necessàries per endegar-lo.

Alguna explicació? Encara queda molt camí per fer...


Cris

Sentit de la vida, harmonia i felicitat

Hi ha hagut un canvi de paradigma: on abans es preguntava "quin és el sentit de la teva vida? quina és la finalitat?" ara es pregunta "com pots ser feliç? com et pots apropar a la felicitat?". La felicitat és el lloc no-lloc cap a on caminem com a societat, com a individus i com a cultura.
És tant important cercar la felictat per l'únic fet que és la felicitat? La recerca de la pròpia felicitat normalment ens porta cap a la individualitat.
I si provem un altre camí? La felicitat ens vindrà donada -n'estic segura- quan, com digué Gandhi, els nostres pensaments i les nostres accions estiguin en harmonia.

[Escrit durant l'eucarisita final de la Trobada a Sevilla, 10 de maig de 2009]

Aquesta felicitat que tant es busca avui dia -afegiria ara- és molt sovint efímera, té sentit en un present força acotat i no preveu una continuïtat a llarg termini. Es tracta del sentir-se feliç aquí i ara i del rebuig a allò que m'alluny d'aquest estat.

Serà que per a mi és més important trobar el sentit a allò que faig que no sentir-me feliç en tot moment... O que per a mi la felicitat està en trobar sentit allò que faig, en la línia del pensament formulat per Gandhi.


Cris

I am on my way - Estic en camí

Pots trobar-te sovint sense saber ben bé cap a on et dirigeixes, malgrat no tinguis clar què persegueixes, quan hi arribaràs o com assoliràs els teus objectius, quan veus davant teu un camí enboirat o no gaire clar... De vegades la única certesa és que no estàs aturat, estàtic, assentat en una realitat, sinó que estàs en camí, buscant alguna cosa que, segurament, ni tant sols saps quina és.

Where am I goin'?
I don't know
Where am I headin'?
I ain't certain
All I know
Is I am on my way

When will I be there?
I don't know
When will I get there?
I ain't certain
All that I know
Is I am on my way



Tornada de la cançó que obre la pel·lícula Paint your wagon (aka La leyenda de la ciudad sin nombre). Una de les que més m'agraden: musical-comèdia-western, una combinació certament explosiva, que sovint em ve al pensament.


[només la primera cançó]


Cris

Perseguir els nostres somnis

Podem arribar molt lluny, perquè som capaços de saltar i començar a córrer darrere els nostres somnis.

Alguns cops a la vida tens sort. Arriben regals caiguts del cel.
Com trobar algú amb qui compartir idees que per a mi eren tant sols somnis. Algú que em fa adonar que no sóc tant estranya, que no són tant bojos, que encara hi ha gent que ho veu possible. I m'obre un nou horitzó, un paper en blanc on continuar reseguint els somnis, dibuixant-los.
Quan deixes d'estar sola davant els somnis i el futur, hi ha una altra mà que també vol escriure. El dibuix final és encara més ric, perquè el grup és més que la suma dels seus membres; i també més pensat, clar i fàcil de seguir. Segur que ho serà, perquè tens un coixí al teu costat, perquè hi ha algú que també hi creu que buscarà en tu el punt de recolzament quan defalleixi i t'oferirà una mà per aixecar-te quan caiguis.
Llavors els somnis no semblen tant lluny. Ni tant difícils. I molt menys impossibles.
Pots deixar-los lliures per a què volin i aspirin a anar més i més lluny. Permetre que t'empenyin. I saps que en podràs parlar, revisar-los, reescriure'ls. I saps que tindràs algú al costat.
No és meravellós?

Cris

Per no perdre el nord

De vegades oblidem el perquè d'allò que fem, què ens va portar a abocar-nos-hi. Si no ens encarreguem d'anar-ho recordant de tant en tant, podem acabar perduts sense saber la llum de quin far estàvem seguint.

Cris... després de devorar Trucant a les portes del cel, de Jordi Sierra i Fabra.

Els llibres senzills també toquen l'ànima.

Maternitats

"Era la tardor del 2001. Estava assegut a l'ombra d'una cabana d'un dels camps de regusiats que envolte la ciutat de Kuito, a Angola. Feia alguns dies que era en aquesta antiga ciutat colonial, que diuen queen un altre temps va ser bonica, tot i que jo només l'he coneguda com un immens camps de ruïnes. La nit anterior havia estat fotogratiant a l'hospital la intervenció quirúrgica d'una nena petiat, de tot just cinc anys, ferida per una mina mentre jugava al costat de casa; una d'aquestes mines trampa que els infants confonen amb una joguina perquè han estat dissenyades perque sigui així. El cirurgià va tardar cinc hores a treure la metralla que li havia perforat els intestins i, mentre atenia la nena, una noia de setze anys embarassada va morir a causa d'una peritonitis al passadís, al davant de la porta del quiròfan. No hi havia cap metge que la pogués atendre. Jo només vaig poder afagar-li la mà entre les meves per acompanyar-la en l'últim comiat. Recordo que quan va començar a agonitzar, el sol del capvespre entrava per una de les finestres i il·luminava la llitera, i que quan la infermera va venir per tapar-li la cara amb un llençol i penjar-li una etiqueta al dit gros del peu, ja només ens il·luminava una bombeta de seixanta watts. Se'n va anar com cau el vespre.

No és res que es pugui oblidar fàcilment.

L'endemà al matí volia tornar a l'hospital per retratar més ferits de mina, però aquella adolescent embarassada encara em perseguia. De manera que vaig decidir aturar-me. Deixar a un costat la càmera fotogràfica. Seure a l'ombra d'una cabana i descansar. I va ser aleshores quan la vaig veure. Estava asseguda al terra, protegint-se de la sorra blanca amb una roba vermella. Potser amb prou feines tenia quinze anys. Tenia el seu fill als braços. Hi jugava. Reia amb ell. Se'l menjava a petons, completament absent de l'horitzó d'essers afamats que vagarejaven al seu voltant, entre el fum espès de les fogueres on es cuinava sopa d'herbes en bols fets amb llaunes de conserves.
Vaig pensar: no hi ha res ni ningú que pugui arrabassar a un esser humà la seva força interior. Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers immaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses.
Vaig treure la càmera i vaig enfocar l'escena.
La foto d'aquella mare, gairebé una nena, del camp de refugiats de Kuito va obrir una sèrie de fotografies que anomeno "Maternitats". Es tracta d'una selecció d'instantànies realitzades en continents diferents. La majoria d'aquestes mares i els seus fills viuen històries personals molt dures; d'altres són simplement víctimes de la marginació o de la pobresa. Genocidi. Violència. Presó. Soledat. Malaltía. A totes hi ha alguan cosa que se'ns escapa i ens emociona.
De vegades, quan els reporters viatgem per països en guerra o ens endinsem en la vida de la gent que pateix, arriba un moment en el qual deixes de percebre, perquè tu mateix t'has col·lapsat pel que veus; no pots resistir-ho més. "Maternitats" va néixer probablement com un petit punt de llum, un flaix d'esperança en aquesta mirada cansada sobre el que t'envolta. Una picada d'ull que reclama atenció sobresortint d'entre els negatius fotogràfics plens d'imatges horribles.
I així va quedar quan els fotos es van publicar per primer cop al Magazine de "La Vanguardia". Fins que una mestra, la Montserrat CAstanys, les va voler exposar a la seva escola d'un petit poble de Catalunya, i els nens i les nenes d'aquí van començar a conviure amb aquests altres infants arribats de móns tan allunyats del seu, però alhora propers, ja que no hi ha cap infant que no es faci les preguntes essencials de la vida quan es tracta de la mare.
"Maternitats" va continuar viatjant per d'altres escoles, enriguint-se amb el que suggeria als nens i nenes, i sorprenent tothom -mestres i famílies- pels sentiments i l'interès que provocaven , i per les històries que els infants eren capaços d'evocar o inventar.
Alguna vegada m'ha tocat d'anar a una escola per parlar amb els nens i és curiós com la seva mirada m'ha ajudat, també a mi, a veure coses que mai no hauria imaginat. Hi ha una foto, la d'un nadó rwandès que viatja a l'esquena de la mare, que vaig fer intentant reflectir el genocidi, la fugida, el fet dramàtic d'haver nascut en una carretera i caminar enganxat a la mare sense una llar. En canvi, els ifnants interpreten aquesta foto com quelcom d'agradable. Els sembla maravellos passar el dia bressolat a l'esquena de la mare, sentir aquest contacte físic que, potser, ells desitgen molt més que el que reben.
'Que bé!' exclamen quan es fixen en aquesta criatura. Però no es tracta de cap paradoxa: la nostra vida confortable, sense problemes materiales, no ens garanteix de cap manera que tinguem l'afecte resolt; que gaudim de tant d'amor com als infants d'aquí els sembla que rep el nen rwandes. Sentir-se estimat. Poder estimar. De vegades només els infants són capaços d'expressar l'essència de les coses. Per bé. Per mal. Aquí i arreu del món."

Bru Rovira

Així és com presenta Bru Rovira l'exposició Maternitats que vaig anar a veure dissabte passat i que podeu trobar fins el 12 d'octubre (aquest diumenge!) al CaixaForum (que està aquí). És un projecte composat per una sèrie de fotografies instantànies fetes arreu del món on hi veiem una mare i el seu fill. A través d'aquestes imatges i els textos que les acompanyen, viatgem per països i cultures diferents.
Està tota l'exposició dins d'una sola sala petitat, així que no necessitareu massa temps per recórreÉs ideal per anar en família, ja que a les fotografies i textos s'han afegit dibuixos fets per infants catalans i també hi ha una activitat preparada per poder fer en qualsevol moment amb els més petits. Això sí, el millor de tot és anar a veure-la amb la mare!

Cris

Fes-te sentir!

Gràcies a en Jordi, antic company de classe, he conegut "Fes-te sentir", una enquesta remunerada bastant simple de completar. SDI Media Group està treballant per millorar la tecnologia de reconeixement de veu en català i et demana que truquis a un telèfon gratuït en unes condicions concretes (un lloc tranquil o un de sorollós) per llegir unes frases a canvi de 10€ per trucada. També existeix la possibilitat de donar els diners per a un copatrocinador (Fundació Terra, Associació Racó Català, Relats en Català o Òmnium Cultural).
És una molt bona manera d'aconseguir uns dinerons i alhora col·laborar amb el desenvolupament dels sistemes de comunicació en català!

. : FES-TE SENTIR : .

Cris

Estació 28: Celebrem la vida... és massa

És massa la vida que hi ha en tu per acontentar-te a viure'n petites engrunes i de tant en tant, encara.

Ets massa persona perquè t’enganyis a tu mateix i els altres vegetant en aquest món.

És massa resseca la terra que trepitges perquè no miris que hi pugui néixer una flor.

Ets massa ric per dintre perquè els altres no rebin de tu un doll de vitalitat.

És massa el bé que pots fer donant vida, que esdevé una injustícia reservar-te-la.

És massa grossa la força del compartir la vida, que t’entestis a viure com un egoista.

És massa la riquesa de la vida, perquè valgui la pena viure permanentment angoixat.

És massa compromesa la vida perquè t’hi puguis ajaure com un burgès;

massa bella, que no la puguis viure poèticament;

massa dura, que no esdevinguis lluitador.

És massa veritable la felicitat, que la cerquis en ximpleries.

És massa clar l’horitzó, que no puguis tenir esperança.

[...]

És massa vida la vida, que no la celebris!

Obre les teves mans, el teu cor i el teu cap

i deixa’t arreplegar per la vida.

És massa. És fascinant.

Miquel A. Ferrés

És part d'un text que vam utilitzar durant una pregària a un dels recessos del batxillerat. Encara tinc un parell de frases penjades al costat del meu llit...




Què puc dir després d'això?

Tant sols que té raó.
La vida és massa.
És fascinant.

I res més.



Cris

Foto: Casal-menjador de Bellvitge '07,
refrescant-nos a la piscina, celebrant vida i gaudint-la.

Escribe amor

Escribe amor mil veces y en cada ocasión el sentimiento será distinto.

Paulo Coelho

... pero siempre maravilloso... como si fueras dando brillo a un diamante y éste fuera reflejando más luz del sol a cada momento.

¿Será que el amor nos hace mejores?


Cris

Imatges: Tenim un pintor increïble que treballa infatigablement cada dia omplint de llum i color tot el que la nostra vista abraça... va de sol:
(1) El sol marxa a Biar, divendres sant, mentre a nosaltres encara ens queda camí per recórrer... molt camí més!
(2) El sol es reflexa a les vidrieres de l'estació de França mentre alguns estudien (moltes matèries).
(3) El sol s'eleva des del seu amagatall nocturn entre les muntanyes catalanes i comença a escalfar-nos mentre fem via cap a laudes al monestir de Montserrat.

Què passa quan...

- Què passa quan alguna cosa que t'agrada molt es repeteix moltes vegades en un sol dia?

- Fàcil... Ets una mica més feliç.

- Encara més?

- Tot és possible. I el millor de tot: tot està per fer; queden molts camins per escriure i trepitjar.

¿Quan arribarà la pau?

¿Quan arribarà la pau?

Vine, Esperit, i posa amor als nostres cors.

. . : __ : . .

Cris

Volem bisbes cristians

És molt possible que n'hagueu sentit a parlar en el dia d'avui. La plana web de la campanya és: www.volembisbescristians.org . Jo he rebut la proposta com mínim tres vegades i he decidit no signar-la.
El motiu? Trobo totalment inadequat el lema de la campanya.
Estic en desacord amb els bisbes que corren per Madrid darrera una pancarta, però no sóc ningú per a dir que ells no són cristians (que és el que implícitament entenc que vol dir aquest lema). Per sort, crec que no hi ha cap llista amb punts a complir per tal de ser considerat cristià; si n'hi hagués, els cristians deixarien d'existir (qui no ha fallat mai?).
Si dic que ells no són cristians, entro en el joc de les desqualificacions. I no hi vull entrar. Perquè igual que jo considero certes actituds i maneres de fer com a poc cristianes, ells poden dir que els propulsors de la campanya en qüestió no ho són gens. I quins arguments tens per a defensar-te d'un o altre "atac"? Els mateixos per totes dues bandes: que la teva manera de fer, les teves creences... concorden amb les que tu atribueixes a un cristià.
Trobo que és una pena que una campanya amb tant fonament (així ho crec que jo) perdi tants punts tan sols amb el títol...


Cris

Estació 27: A les nits busco...

Recordarem les nits en què ens volíem menjar el món,
i que ens vam menjar el món.

I allà en l’oblit hi ha algú que crida desesperat.

No sap d’on ve ni on va, ni el que queda.

I allà en l’oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai,

com sempre...

Ja no puc continuar dissimulant,
em sento cada cop més perdut.
I a les nits busco bar,
busco bar, rere bar.
Vull tornar al que per mi varen ser...
Nits de glòria.
Nits de glòria.

Nits de glòria, Gossos (Oxigen, 2007)

Un tros de cançó que em descriu a mi, ara i aquí.
Del nou disc de Gossos, Oxigen... potser és el que necessito: oxigen. Encara que costi deixar enrera món conegut...

Sempre quedarà com a consol la vastitud de l'univers que encara resta per descobrir...


Cris

'A single lifetime'...

The very worst impulses of humankind can survive generations, centuries, even millenia. And the best of our individual efforts can die with us at the end of a single lifetime.

Elizabeth Kostova, "The Historian"

It struck me yesterday evening.


Still thinking about it... Cris

[Los peores impulsos de la humanidad pueden sobrevivir generaciones, centurias, incluso milenios. Y lo mejor de nuestros esfuerzos individuales puede morir con nosotros al final de una única vida.]

Estació 26: Mitja pausa

Com segur que haureu notat en els darrers mesos, no estic actualitzant tan sovint com ho feia abans. Això és en part perquè tinc moltes hores de classe i molta feina a la universitat, però es deu sobretot a què estic en un moment de "re-pensar-me", de "replantejar-me" moltes coses. I hi ha coses que no em sento a gust compartint amb una xarxa de persones que tampoc tinc gaire clar qui són... així que ja em permetreu que continui durant un temps més aquest ritme dolç d'actualització, doncs ara mateix no n'hi ha cap altre possible!

Que tingueu un 2008 ple de pau, esperances acomplertes i amor.


Cris

Felicidades!

Passades les dues setmanes anunciades, trenco el silenci... Dale al play!

L'experiència de què parlava a l'entrada anterior era conviure i compartir amb 7 persones més una setmana. En quatre paraules, vivíem tots 8 al Casal Loiola però seguíem fent la nostra vida normal, almenys fins l'hora de sopar, i acabàvem el dia amb una activitat plegats. Va ser una experiència molt especial perquè èrem un grup que ja portàvem un temps coneixent-nos, així que partíem d'una confiança que es va agraïr molt. Això sí, no vaig dormir gaire...

Us vaig comentar fa un temps que havia sortit a la llum TSKV.cat. Jo m'encarrego del funcionament d'una secció anomenada "LabOratori" que proposa pregària, bàsicament amb nous formats. Ara hi ha un parell de números penjats, algun més a la despensa... i s'accepten propostes pels que vindran!

__________________________________

Y aquí está la versión castellana del último vídeo de LabOratori:

A partir d'ara espero tornar al ritme d'actulització que portava abans... si se'l pot anomenar ritme!


Cris

Notícies

Mira la secció d'internacionals.

Al portal de La Vanguardia ja no surt res sobre el tema. Durant uns dies ens han mantingut amb unes curtes línies a la secció de "breves". A El Pais encara queda un article i algunes fotografies. A l'article, publicat divendres 2 de novembre, s'hi pot llegir que l'huracà Noel ja ha provocat la mort d'un centenar* de persones. Va deixar de ser tempesta tropical per passar a ser un huracà, el que més morts ha provocat durant aquesta temporada a l'atlàntic. Molts pobles estan incomunicats i moltes cases estan cobertes d'aigua fins al terrat.
A Tabasco, Mèxic, ha quedat inundat més d'un 70% del territori. Són les pitjors plujes dels darrers 50 anys.
Però jo porto tota la setmana sentint a parlar de les hostesses del Txad. He apagat la ràdio perquè la majoria de notícies durant tot el dia giraven al voltant d'aquesta. De com un president europeu utilitza el seu pes polític per passar per davant de la llei d'un país africà. Com si fos la primera vegada. Oi que als autors dels fets de l'11-M se'ls ha jutjat aquí? Estaven acusats d'un crim comès aquí i en aquesta terra s'han quedat, com a mínim fins que un jutje ha decidit si eren culpables o innocents.
Perquè un passaport pot donar tanta més llibertat si és d'aquesta banda del Mediterrani? Perquè una vida té diferent valor aquí i al Carib?
Diuen que és llei de vida, que així funciona aquí... Però no m'agrada aquesta llei, no em resigno a deixar que les coses segueixin funcionant així.

Cada vegada ho veig més clar... quan els païssos deixen de ser un simple nom en un llibre de text i passen a ser rostres i vides concretes les notícies queden molt a prop. Encara que ni surtin als diaris.


Cris

[escrit diumenge 4 de novembre]


*Les morts a dia d'avui ja són de 147.

Intens cap de setmana

Fa dies que tinc pendent un parell d'entrades -i endreçar l'habitació-. Vaig de feina fins les celles, no he parat en tota la setmana... :S

El cap de setmana passat vaig estar a Montserrat perquè m'he afegit al grup de preparació del Montserrat Jove, unes trobades per a nois i noies fins a 18 anys que es fan dues vegades a l'any. Allà vaig conèixer el Sergi d'Assís, que va ser qui em va proposar formar part de l'equip. Realment m'alegro d'haver acceptat la proposta: vaig sentir-me molt acollida per l'equip i el cap de setmana de preparació m'ha deixat molt bon sabor de boca; el primer cap de setmana de desembre, quan ens aplegarem pel setè Montserrat Jove, pinta molt bé!

Per a mi era la primera experiència més directa amb Montserrat, mai havia arribat a fer nit allà. Participar de laudes i vespres em va fer recordar els dies a Taizé, tot i les diferències, ja que just va coincidir que el primer salm que vam llegir és la font d'inspiració dos cants que sovint s'utilitzen per a la pregària del matí a Taizé. A més, m'encanta sentir les campanes cridant a la pregària!

Un dels moments que més grabats m'han quedat va ser la vetlla de pregària a una petita ermita medieval que hi ha al jardí de l'escolania. Va ser increïble... I em va tocar bastant i em va fer remoure alguns records encara recents. Poder xerrar i compartir silencis amb alguns de l'equip en acabar la pregària i amb les vistes increïbles dels pobles il·luminats -fins i tot amb focs d'artifici- va ser un regal de Déu.

Diumenge vaig marxar d'allà cap a Sabadell, on l'Aniol feia la professió simple dins l'Escola Pia. Va ser una celebració ben maca on es va notar que hi ha molta gent que l'aprecia i li volia fer saber :)

I no penseu que el cap de setmana havia acabat... no, no! Vam anar ben directes amb el Toni i l'Arantza, l'Alba i l'Ignasi cap a La Garriga, on ens esperava la resta del grup d'Universitaris Loiola per celebrar que la Marona, una de les nostres monitores, es casa! Sí sí, d'aquí un parell de setmanes ja la tenim ben agafada pel Peppe!! ;) Després d'un dinar exquisit van haver de passar un test per veure si eren "aptes" pel casament. Però això ja és una altra història...

Cris

Mercè 2007

Moments de les festes majors de Barcelona d'enguany...
Visca la Mercè! :)

Feliç!

Vull cridar d'alegria.
Em sento immensament feliç.
I vull compartir-ho:
em sento feliç sense saber ben bé el perquè.

Ara tampoc tinc especial interès a saber-ho.
Ja vindran moments per pensar-hi!