Dona i Església. Una relació sovint invisible.

Abans de llegir això, mireu això altre que explica l'Eloi.
M'agradarà anar veient com evoluciona el projecte!
Però llegir l'entrada de l'Eloi m'ha fet recordar un pensament d'aquesta setmana.
Personalment, quan vaig llegir a La Vanguardia que començava aquest nou projecte el que més em va cridar l'atenció va ser que hi havia força gent implicada... però CAP dona.
Seguint la "tradició", a Esglésies plenes de dones corresponen iniciatives portades bàsicaments per homes.

Simplement un pensament que no em vaig poder treure del cap... serà que les dones no ens movem tant? Realment no ho entenc.

Cada cop veig més evidències que amb el pas dels anys les dones se centren més en la seva realitat propera i els homes tenen tendència a seguir en els projectes.
M'explico amb un exemple que he vist repetit força vegades: si en el procés de coneixement i consolidació d'una parella hi ha algun moment en què tots dos participen d'un mateix projecte, com per exemple de monitors de grup, quan arriben les primeres "càrregues familiars" és la dona qui es queda a casa cuidant de la descendència mentre l'home segueix fent de monitor, participant en el projecte.
Aquí també, la dona s'invisibilitza.

Estaria bé saber quants dels homes que comencen el portal catalunyareligio.cat tenen fills i què fa la parella mentre ells tenen totes les reuions necessàries per endegar-lo.

Alguna explicació? Encara queda molt camí per fer...


Cris

Sí, podemos

'Sí, podemos', via El blog de Anna

Volem bisbes cristians

És molt possible que n'hagueu sentit a parlar en el dia d'avui. La plana web de la campanya és: www.volembisbescristians.org . Jo he rebut la proposta com mínim tres vegades i he decidit no signar-la.
El motiu? Trobo totalment inadequat el lema de la campanya.
Estic en desacord amb els bisbes que corren per Madrid darrera una pancarta, però no sóc ningú per a dir que ells no són cristians (que és el que implícitament entenc que vol dir aquest lema). Per sort, crec que no hi ha cap llista amb punts a complir per tal de ser considerat cristià; si n'hi hagués, els cristians deixarien d'existir (qui no ha fallat mai?).
Si dic que ells no són cristians, entro en el joc de les desqualificacions. I no hi vull entrar. Perquè igual que jo considero certes actituds i maneres de fer com a poc cristianes, ells poden dir que els propulsors de la campanya en qüestió no ho són gens. I quins arguments tens per a defensar-te d'un o altre "atac"? Els mateixos per totes dues bandes: que la teva manera de fer, les teves creences... concorden amb les que tu atribueixes a un cristià.
Trobo que és una pena que una campanya amb tant fonament (així ho crec que jo) perdi tants punts tan sols amb el títol...


Cris

Vidas de sonrisas

Fa gairebé un mes que tenia això escrit...

-------------------------------------

A veces, saturado de encuentros personales, me detenía antes de llegar a un pueblo, y plantaba mi tienda para dormir. No deseaba seguir contando mi historia y responder a las trilladas preguntas:
¿Por qué viajas e bici, no es más cómodo en coche? ¿Por qué dejaste tu empleo?... Ya antes de salir de España tuve que hacerlo. La gente no es muy original con las preguntas. Todos quieren saber lo mismo. Mis respuestas refutaban su idea inicial de mi demencia y les abrían algunos interrogantes en su propia vida.

Kilómetros de sonrisas, de Álvaro Neil, biciclown

Hace unos días leí la historia de Jaume Sanllorente narrada por él mismo en Sonrisas de Bombay. Este mismo es el nombre de la organización que él ha impulsado para sacar adelante varios proyectos para las personas más pobres de Bombay después de dejar atrás una vida de periodista en Barcelona.
Podría haver devorado este libro, pero preferí saborear cada palabra y dejar que me fuera acariciando el paladar, la garganta... hasta llegar al corazón. Allí se han quedado las letras que tan hábilmente Jaume une para formar frases con un sentido común aplastante que no he podido evitar que me marcaran profundamente.
Ahora estoy leyendo uno de los dos relatos de Álvaro Neil, asturiano que hace más de seis años dejó su casa para recorrer mundo sobre su bicicleta dando rienda suelta a su mitad payasa. Ha pedaleado por América latina y África ofreciendo espectaculos gratis desde entonces y ahora está a las puertas de Asia. Se puede seguir su periplo a través de su página (www.biciclown.com).
Como él escribe,

Los verdaderos sueños sólo tienen un motor: el corazón de quién los soñó.

Cris

Aquesta no és la nostra Església

Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret.
Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica.
A Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?).
No ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia.
En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I
somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli. La nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres.
No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana.

ANTONI BASSAS

Via Clara (gràcies!)

doncs això és...

Dia del migrant (18-D)

Avui commemorem els 17 anys de l'aprovació de la convenció dels drets de les persones migrants i els seus familiars amb el dia del migrant.
Després de deixar abandonat el blog de nou durant un temps (totalment en contra de la meva voluntat, us ho puc ben assegurar!), ja a l'esprint final del trimestre, aprofitant l'avintesa per oferir-vos d'escoltar aquesta cançó de Migueli anomenada "Extranjero":

Get this widget | Track details | eSnips Social DNA

Cris

Birmània

Segur que aquests dies has sentit a parlar de la problemàtica birmana. Vull fer des d'aquí una crida a que t'afegeixis a una petició que està fent Avaaz a nivell mundial:

Birmania es una de las peores dictaduras militares en el mundo. Durante décadas, la junta militar ha reprimido a todo tipo de oposición—encarcelando a la Nobel de la paz Aung San Suu Kyi, destruido pueblos enteros e institucionalizado los campos de trabajo forzado. Pero la semana pasada, miles de monjes budistas, altamente respetados entre los birmanos, comenzaron un movimiento de protesta pacífica en contra de la brutal dictadura y las deplorables condiciones económicas que ésta impone a su población. Las protestas se han propagado rápidamente y cada día más birmanos ordinarios rompen el ciclo de miedo e intimidación y se unen a ellas. Hasta artistas famosos en Birmania, se han sumado. Se estima que mas de 100 000 personas han tomado las calles.
http://www.avaaz.org/es/stand_with_burma
La junta militar amenaza con reprimir violentamente las manifestaciones. Estos eventos podrían significar una revolución democrática en Birmania. En 1988, la junta masacró a miles de individuos que protestaron por la democracia. Pero esta vez, la presión de la comunidad internacional podría cambiar la historia. Entregaremos nuestro mensaje de solidaridad al consejo de seguridad de la ONU en Nueva York esta semana. Pidámosles que envíen una señal clara a los generales birmanos—el mundo no tolerará la represión violenta de las protestas pacificas.

http://www.avaaz.org/es/stand_with_burma



Avaaz està recolzada per més d'1,25 milions de persones en el món. Més de 335.000 persones ja s'han afegit a aquesta petició:

Al Presidente Chino Hu Jintao y al Consejo de Seguridad de la ONU
Afirmamos el derecho de los ciudadanos birmanos a manifestar pacíficamente. Les pedimos que se opongan a la represión violenta de los manifestantes y que apoyen un proceso de reconciliación y democratización en Birmania. Les imploramos que asuman su responsabilidad e intervengan inmediatamente para prevenir una tragedia.


Hi pots dedicar dos minuts del teu temps? ACTUA!


Cris

Casal-Menjador de Bellvitge | Ser monitor

La setmana passada el Roger ens va donar aquest text quan començàvem una reunió de preparació del Casal - Menjador de Bellvitge. És una noticia publicada a la contraportada del diari Avui (que no demà) dimecres passat (que no avui). Em va agradar moltíssim i vaig pensar que el compartiria aquí (encara que la Sara i el Nani ja l'hagin posat als seus respectius FLogs...).

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat /seguir l'exemple/ (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.


Si has arribat fins aquí suposo que la idea de col·laborar com a monitor en un esplai / casal / etc no et deu desagradar... Doncs tinc una bona noticia per a tu! ;)

Necessitem monitors pel Casal - Menjador de Bellvitge

Sobretot universitaris, ja que sembla que la majoria dels que col·laboraran són batxillerats i ens agradaria comptar amb gent amb uns anys més i, si pot ser, una mica d'experiència.
El monitor del C-MB arriba a les 9h30 per rebre els nens a les 10h i despedir-los a les 17h. El dia acaba amb una reunió amb la resta de monitors del grup o amb una estona de formació (com a molt tard, a les 19h).
Són moltes hores al dia, és cert... però són molt agraïdes!

El C-MB comença el 2 de juliol i acaba el 19 de juliol. Durant aquest temps, tot un seguit d'infants del barri, uns 80 o 90, participen d'activitats, excursions, piscines, tallers, ludoteques...

Si et crida el 4t món... VINE! T'estem esperant!

Estació 18: Eleccions

En Pere Casaldàliga [molt recomanable llegir perque va ser proclamat "Català de l'any"] va dir que:

Tot és política, encara que la política no ho és tot.

I aquesta entrada va de política. Fa menys d'una setmana vam tenir eleccions i molta gent es va quedar a casa, deixant d'exercir el seu dret a decidir. Perquè... sí!: nosaltres decidim, no és cert que un vot no suposi res. Si no, digueu-li als dos alcaldables de Malla (des dels 7 minuts fins els 6 minuts de video):



I ara qui governa? S'ho han de jugar a cara o creu. Està clar que aquest cas és un extrem, però serveix perfectament per fer notar que tots els vots són importants. Sobretot per evitar que certes opcions que, suposo i espero, són minoritàries prenguin massa pes en els aparells de govern, com Plataforma per Catalunya. Aquí teniu un video sobre el seu líder, Josep Anglada:



Hi ha una cosa que em va fer contenta per les eleccions: per una vegada vaig estar orgullosa del barri on visc! Porto gairebé tota la vida vivint a les Tres Torres, un barri ben pijet de la zona alta de Barcelona, encara que només hi vingui a dormir i no sàpiga ni llocs on prendre algo prop de casa meva. Sempre que puc evito dir-ho, perquè automàticament et posen l'etiqueta de noia de barri pijo. I no m'hi sento gens identificada. Quan em pregunten de quin barri sóc, dic que visc entre Sarrià i Les Corts, cosa que és ben certa, sense donar gaire més explicacions.
Doncs bé, va sortir a La Vanguardia un mapa de Barcelona amb el percentatge de votants de cada zona i Les Tres Torres vam ser el barri on va haver-hi menys abstenció de tota Barcelona amb alguns punts de diferència. M'alegra veure que la gent es mou i diu la seva, encara que sigui votant un partit diferent del que voti jo!

I per acabar, el toc tonto i curiós: aquesta és la 18a estació del meu blog, la majoria d'edat, quan es permet que comencis a votar.
Bon cap de setmana!

Cris

Leonardo Boff a Barcelona

Dimecres al vespre, Leonardo Boff, pare de la teologia de l'alliberament, va omplir de gom a gom l'Església del Pi. Jo no hi vaig anar (examen l'endemà obliga...) però van dir que va estar molt bé.
Avui he llegit una entrevista a "La contra" de La Vanguardia i després m'he trobat un video d'una entrevista que li ha fet la Terribas. És llargueta, però interessant per conèixer què ens ha de dir aquest importantíssim teòleg.
Si t'hi vols passar...

Cris

One world

Aquest video...



que ens recorda que som un únic món, ha aconseguit a dia d'avui 2,257 respostes en forma de video i més de 4,000 comentaris. I de què parla? Et convida a dir la teva.
Ha estat vist prop de 1,100,000 vegades i és el video més contestat en tota la història del youtube. És impressionant veure com una cosa així mobilitza tanta, tantíssima, gent. Podeu pensar que 2,257 persones tampoc són tantes... però són més que les que han contestat la resta de videos que s'han posat al youtube, i això ja és molt!
Realment no estem sols. Ara només queda fer un pas més enllà: deixar-se de videos i passar a l'acció. Moure'ns.
Aquí teniu resumides algunes de les respostes...



Bona setmana!


Cris

[gracias por ponerlo en el bloc, Noe!]

Fent repàs del dia d'avui, han sortit cosetes que volia compartir aquí.

Els que seguiu aquest bloc, recordareu que deixo la carrera (n'he parlat aquí i aquí). Per fer tan sols cinc cèntims, he deixat una assignatura, no he fet una exposició i llavors el professor ha dit que jo no la feia perquè havia deixat la carrera (cosa que no li tocava dir però, a més, no és certa formalment, ja que no la deixaré fins el juliol). I clar, tota la classe se n'ha assabentat. Sort que no estava allà... Quan ha acabat la classe, jo he hagut d'anar al costat d'allà a recollir una cosa i tot de gent m'ha començat a sortir al pas i a f
er-me comentaris sobre això, a preguntar-me que faria... bufff! he volgut sortir corrents! i gairebé ho he fet!
Últimament, amb aquest tema, penso que molta gent em pregunta i a la majoria realment ni li va ni li ve el que estic vivint... no trobo el sentit d'explicar-los tot això. No vull dir que sigui un tema tabú, però per mi no és un tema de conversa lleugera i supèrflua. És el meu futur. És la meva vida. I no sé si la gent ho enten...

He anat cap a la darrera sessió del curs d'iniciació al djembé xino-xano fent fotos.

Quin dia més gris!

Just a la sortida d'un institut. Visca l'educació i la pau!
[el que hi ha al costat és el paper de plata d'un bocata]

He arribat molt abans i hi anava Imma Mayol, la candidata per ICV-EUiA per a l'alcaldia de Barcelona, a participar d'un col·loqui amb / sobre joventut. Aprofitant la hora penjada, hi he anat. Sí senyors, el meu primer "míting" polític, si es pot considerar així!
I ha estat interessant, sobretot per algunes dades que ha donat. Com una que m'ha quedat gravada: 4 de cada 10 joves refusen l'habitatge que els toca en el repartiment aquell que fa la Generalitat. Quatre de cada deu. Per quin motiu? La diferència era l'emplaçament? Si realment vols marxar de casa i t'ofereixen un pis de protecció ofical... perquè deixes d'acceptar-lo?
També m'he assabentat d'una altra cosa ben curiosa: la Imma Mayol va ser presidenta del MUEC (Moviment d'Universitaris i Estudiants Cristians)!
Poc després ha començat la classe. Avui el professor era africà i es notava que realment sentia la música. A més, ens ha donat claus que considero bàsiques sobre la postura i la manera de picar bé al djembé... Aquí teniu el final de la classe d'avui:





Cris

L'objecció fiscal

Mai he hagut de fer la renda, però la objecció fiscal fa temps que em crida l'atenció. Em vaig assabentar que existien objectors fiscals llegint el primer llibre de l'Arcadi Oliveres, Contra la fam i la guerra, i ara que estic llegint-me el segon, Un altre món, en parla més detalladament. No és un tema que surti a les notícies habitualment!
Aquí teniu una petita explicació de què és extreta / basada en aquest darrer llibre.

Jo estic a favor de la desaparició completa de les forces armades, però, evidentment, res no és tan senzill. En qualsevol cas, podem actuar d'altres maneres com, per exemple, intentant no participar de la despesa militar, que en el cas de l'Estat espanyol l'any 2006 es va situar, fent els càlculs correctes, al voltant dels 45 milions d'euros diaris.

Segons dades del llibre: 2 mesos de despesa = 1 any de pressupost de l'ONU; 5 dies de despesa = 1 any de ajuts a l'estudi i beques.

Un exemple d'objecció fiscal, suposant que haguem donat 600 euros a Hisenda: 100 amb la declaració de la renda i 500 durant l'any:

Ens n'anem als pressupostos de l'estat i veiem que Defensa té, aproximadament, el 6% del pressupost de l'estat, la qual cosa vol dir que dels nostres 600 euros, 564 hauran anat a parar a despeses diverses del govern [...] però 36 euros hauran anat a parar a Defensa. Aleshores jo, si sóc objector fiscal i estic disposat a pagar els 564 euros primers, però aquests 36 segons no els vull pagar perquè no és coherent amb la meva manera de pensar perquè jo no vull la guerra i, per tant, no vull exèrcit, lògicament no he d'acceptar donar al govern aquests 36 euros per a Defensa. Com que ara me'n queden 100 per pagar, vaig a Hisenda i només en pago 64, perquè els altres 36 considero que són els que es gastaran en Defensa.

Resumint la resta de l'explicació: perquè Hisenda no pensi que vols evadir-los, els dones a alguna ONG. Hisenda els reclama igualment i et pots negar a pagar-ho fins que el banc decideixi embargar-te aquella quantitat més les despeses d'enviament.
Proposa l'Arcadi:

De fet, amb l'exèrcit hi hauria d'haver la mateixa possibilitat que es dóna per a l'església catòlica: que s'hi pogués fer creueta o no el dia que es fa la declaració, depenent de si s'hi volen destinar diners o no.

En el tema de l'objecció fiscal, entren en joc els calés, que és també el treball... i segurament això sigui l'impediment més gran. Però aquí arriba la consolació: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tret una multa per impagament que havia imposat Hisenda. Visca!

Cris

-------------------------------------

[Editat el 2 de maig]

Una gran imatge...

Estació 13(bis): Resposta a Setembre Negre

Si seguiu aquest bloc, suposo que recordareu una entrada que vaig fer avui fa una setmana sobre el nacionalisme (aquí) responent un comentari que Setembre Negre m'havia deixat.
Avui m'ha arribat la seva resposta / comentari sobre el que vaig escriure, que podeu trobar en forma de comentari en aquella entrada i també copio aquí sota. Espero poder respondre-la quan acabi exàmens (a partir de demà!).
Aquí està:

--------------------------------------------------------------------------------------

Cristina,

D’entrada et vull donar les gràcies per haver-me respost. Si jo no ho he fet abans és perquè he anat molt atabalat.

Bàsicament el que faré jo ara serà aclarir o matitzar varis punts, molts cops a partir de respostes teves.

1. Jo no dic que “no podem ser de dos llocs alhora”, alhora que em respons que “Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo.”

Home! Si dues cultures, dues nacions són una mateixa realitat...! I més quan –i aquí rau la contradicció de ser de les dues- una nega l’altra. Si no sí que és pot ser de dues –i moltes més- realitats alhora: badaloní, català i europeu (a més de –en un altre plànol- basquetbolista, aficionat als escacs, cinèfil,...)
Jesús predicà i actuà a favor dels febles i dels oprimits, no? I doncs? No hom no pot estar, no es pot identificar en els dos bàndols alhora.

2. “M'estimo la meva terra, no ho dubtis. (…) Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure”.

No cal remuntar-se a la història passada de Catalunya per veure que som un país oprimit per Espanya (i França però ara no ve al cas.) Només cal veure la història recent.

Segle XX: dues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975) visceralment anticatalanes amb la prohibició i persecució de la llengua catalana i la supressió de les institucions catalanes. Abans de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya viu constantment sota estats d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals dictats pels Capitanes generales de torn.

Segle XXI: un –minso- estatut d’autonomia aprovat pel 89% dels representants electes del Parlament és retallat fins a quedar-se irreconeixible a les Corts espanyoles, enmig d’una onada de xenofòbia anticatalana arreu d’España i d’un boicot als productes catalans (a l’igual que passà el 1931-32). Un estat que és diu democràtic ha d’aprovar un estatut (o una altra llei) que surt d’un Parlament amb una majoria absoluta tan aclaparadora com aquesta. Li agradi o no. Perquè en això consisteix la democràcia. Tu mateixa, posa el nom a aquest comportament.
No tenint-ne prou, encara és recorregut al Tribunal Constitucional on, molt possiblement, serà declarat anticonstitucional (tot i les noves retallades que se li estan tornant a fer!!). Paral•lelament, estatuts d’altres comunitats autònomes que tenen articles idèntics als de l’estatut català han estat aprovats sense cap problema ni impugnació.

El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!) ens diu –cito de memòria- que “ningú serà discriminat per raó de sexe, ideologia, religió, llengua,...” i que “tots els espanyols són iguals davant la llei”. Aleshores, si tots som espanyols... com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)? Tots som iguals però resulta que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona (o és que en realitat els castellans són qui realment tenen drets plens i els catalans, bascos i gallecs no perquè en realitat –i aquí està la mare dels ous- no són castellans, això és, no són espanyols?)

S’acusa demagògicament que la Llei de política lingüística sanciona les botigues, empreses,... que no retolen en català i que a Catalunya es persegueix l’espanyol!! Quina mentida i quanta hipocresia. 1) La Llei de política lingüística no inclou sancions (amb la qual cosa ja em diràs si això és una llei o simplement un llistat de bones voluntats). Les poques sancions que hi ha són de demandes via Consum, en que com a usuari hom es queixa de la deficiència d’un servei o d’un producte. 2) No és diu que la llengua espanyola -o castellana- sí que té al darrere més de 150 lleis, decrets i normatives de diferent rang amb un estricte règim sancionador al seu darrere. A la Comunitat de Madrid per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra llei autonòmica de defensa del castellà. 3) A Catalunya ni es persegueix el castellà ni hi ha hagut mai cap sanció perquè, posem pel cas, un rètol estigués en castellà sinó perquè no estava també en català, cosa radicalment diferent!! Pot estar en espanyol, en àrab o en grec sense cap problema, però lògicament també ha d’estar en la llengua pròpia de Catalunya. (Que menys, no?)

Es diu que no cal fomentar més el català que ja n’hi ha prou. Però paral•lelament, ens trobem que ni a la pròpia Catalunya es pot viure en català (dret bàsic): prospectes de les medicines, informacions dels electrodomèstics, nombre de cadenes de televisió (casualment, per llei no es pot fer cap cadena privada que no abasti un nombre de províncies superior a les que hi ha als PP.CC.), món judicial, cinema (en que sí hi ha l’obligació de doblar-se al castellà), jocs infantils i d’ordinador,...

A nivell religiós. S’està pitjor –i mira que és difícil- que a nivell polític. No hi ha ni una autonomia. La Conferencia Episcopal Española -en aliança amb el Vaticà- han posat repetidament pals a la roda per impedir la creació d’una Conferència episcopal catalana. L’últim i escandalós capítol n’ha estat la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres tot vulnerant el propi Dret canònic! I -opinió personal- amb tres joies de bisbes al capdavant, com l’altra joia de la corona que han posat en un càrrec tan important com el d’arquebisbe de Tarragona (de profe de seminari a bisbe!)

Quan es va celebrar el Concili de la Tarraconense –amb la important tasca que s’hi va dur a terme i amb l’esforç i mèrit que implica- el nunci el primer que va fer en comptes de felicitar-los per la tasca feta, no fou altra cosa que tirar-se al coll de les conclusions del Concili i condemnar el nacionalisme!! De bojos! Es segrega l’històric (i natural) bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja (Aragó catalanoparlant) passen a dependre de Barbastre (Aragó castellanoparlant). Cosa que no havia passat ni en temps del Franco!! I ara volen que es “retornin” les peces d’art sacre del museu diocesà de Lleida. I tant si hi ha nacionalisme... però de qui?


3. “No sóc catalana per damunt de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa –com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l’estat no m’hi sento”.

Odiar? Qui ha parlat d’odiar? Qui odia? Jo no. El l’ideal pel que lluito és per la Llibertat. I la Llibertat és una: personal, social i nacional.
Cap país, cap projecte, es pot tirar endavant en negatiu sinó en positiu. I més un projecte, un país, tan complex com Catalunya.

4. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

a) L’amor a una terra no depèn d’una manera determinant dels orígens familiars. El meu pare tampoc és d’origen català. (Raó de més per la que no odio a ningú; si així fos m’ho hauria de fer mirar!)
b) Jo també –i suposo que tothom- estic a la recerca però una cosa és la pàtria i una altra és Déu. I, ja que parles de pàtria, quina és la teva, tu que t’identifiques amb Catalunya i amb España? (Ep! I no em surtis amb respostes metafísiques com l’Amor o el Regne de Déu ;) sinó amb una resposta terrenal.)

En fi, Cristina, volia respondre’t i comentar-te més qüestions però... en fi, que el temps és inexorable i la tortura execrable.
No pretenc convèncer a ningú però sí fer reflexionar i qüestionar coses, realitats i pertinences que, per x motius, veiem d’una manera i potser cal replantejar-nos-les.

Que t’acabin d’anar molt bé els exàmens,

Setembre Negre

Estació 13: Nacionalisme

Avui pensava anar a dormir sense fer una entrada, però m'he troba aquest comentari a l'entrada anterior:

Hola Cris,
Et pregunto el mateix que he fet a “Zoileta” (Assedegada) perquè amb això que ara t’exposo sou pastades. Ja sabem que el cristianisme és una religió trinitària i que Jesús tenia el do de la ubiqüitat. Però els humans no posseïm aquests dons. Aleshores, com pots ser alhora de “España” i de Catalunya? (Aquest és un bloc molt proper –amb foto inclosa-, no seria molt més proper posar el poble o ciutat?) Com compagines dues realitats nacionals en què la primera vol esborrar del mapa la llengua, la cultura i els diners de la segona? Això és cristià? A l’igual que la emissora de ràdio de la Conferencia Episcopal Española, que atia l’odi, la xenofòbia i mentides contra Catalunya. Res, que t’agrairé que m’ho aclareixis.
Gràcies,
Setembre Negre


Contestant als comentaris hauria quedat massa llarg, així que faig un post del tema... té pinta de quedar una mica desordenat i llarg. Ho sento. Segur que d'aquí unes hores pensaré en alguna cosa que m'he deixat... què hi farem! És un escrit fruit del moment i no asseguro coherència amb el que puc dir en un futur o el que m'hàgiu sentit en el passat. És el que sento i crec ara.


Bona nit, Setembre negre!
Aquest comentari donaria per xerrar durant hores i hores, així que si vols saber res més, m'ho preguntes i jo segueixo escrivint del tema o en parlem d'alguna altra manera, ok?
Primer de tot, hi ha cristians molt -MOLT- diferents. També en el tema dels nacionalismes. Si mires l'Església catòlica espanyola i la catalana, veuràs que en unes quantes coses busquen diferents solucions; la catalana, per exemple, s'ha queixat de la COPE a l'espanyola. Així que això només és una opinió -molt- personal no extrapolable a tota la resta d'individus, associacions o institucions que s'identifiquen com a cristians.

Comentes que no podem ser de dos llocs alhora. Trobo que es basa en alguna cosa que no comparteixo. Jo bé que sóc de casa meva i no per això deixo de ser catalana, barcelonina, espanyola, europea, terrestre, via-lactiana (hi ha paraules encara per inventar!)... Segons això, dedueixo que puc sentir-me del meu pis, i no del meu edifici, i si hi ha problemes al terrat o l'ascensor no funciona... que s'ho arreglin els de l'àtic! Per alguna cosa jo visc a un primer pis.
Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo. Li pots posar molts noms, però el que compta al cap i a la fi són uns altres noms: els d'aquells que l'habiten, els que es mouen pel meu cor.

Feia temps que em preguntava: jo, com a cristiana, com em sento davant dels nacionalismes? Un dia, tot passejant, vaig arribar a la conclusió que jo em sentia catalana, i és clar! He nascut aquí i he crescut -sobretot- aquí. Però no sóc catalana per sobre de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa -com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l'estat, llavors no m'hi sento. Si sentir-me espanyola m'ha de fer desitjar mal als anglesos, els francesos, els marroquins... llavors no m'hi sento. Si sentir-me europea vol dir desentendre'm d'Àfrica, Àsia, Amèrica, Oceania... no m'hi sento.
M'estimo la meva terra, no ho dubtis. Si, estant a Londres, algú em parlava de Barcelona, se m'il·luminava la cara. Si algú em parlava en català, seguia la conversa amb un gran somriure. Si sentia castellà pel carrer, tenia ganes de posar-me a parlar-lo. Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure.

És com amb el Barça. A mi m'encanta. Però trobo fora de lloc haver de desitjar el pitjor a un altre equip -qualsevol altre equip- per poder sentir-me millor barcelonista. Segons el meu punt de vista, això només em fa perdre credibilitat. Des del moment en què necessites ofendre o bé dir o desitjar mal a algú altre -individu o col·lectiu-, perds la credibilitat. Saps? A mi m'agrada que el Barça guanyi la copa d'europa, però encara m'agrada més que posi Unicef a la seva samarreta i pagui per poder portar-la.

A formular tot això em va ajudar molt un llibre que es diu "El arte de bendecir", escrit per Pierre Pradervand. Pel títol pot semblar cristià, però és tant cristià com budista, hinduista o musulmà. Simplement aporta moltes idees amb molt bon rotllo. Com per exemple que es viu molt més tranquil i en"harmonia" si beneeixes (beneir = dir bé) l'altre en comptes de mirar els seus defectes i recrear-t'hi, en comptes de pensar en el mal que tu sents que t'està fent. Si només veure algú que parla castellà/català/xinès/àrab pel carrer o algú que no té els mateixos pensaments polítics que jo, m'encengués, llavors tots dos sortiríem perdent. O creus que algú en treuria alguna cosa agradable a canvi?

He estat mirant el teu bloc una estona. No gaire temps, la veritat, perquè la son ja tira i avui volia anar a dormir d'hora. Entre d'altres cosetes que m'agradaria comentar amb tu, he trobat això:
El català que es desnacionalitza voluntàriament, que renega de la seva història, de la seva llengua, no arriba mai a ésser ni un català normal ni un castellà normal. Queda malament, fa el ridícul com a castellà i com a català. És un foraster a la seva Pàtria. És un castellà sense Castella. És un exiliat perpetu a la recerca de Pàtria.

No veig gaire clarament com lligues tot plegat, però hi ha una cosa que sí tinc clara. Potser consideres que sóc una catalana que "es desnacionalitza voluntàriament". Potser creus que faig el ridícul com a castellana i com a catalana. Hi ha uns quants que em consideren un pèl boja. I no ho nego. La vida té més gràcia amb una mica de bojeria. Puc tenir més o menys clara la meva fe. Però el que no dubto és que vull treballar per un món millor (el que alguns anomenem regne de déu). I això passa per sobre d'aquests sentirs que no em permeten acollir al germà des del cor. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

Ah! Me n'oblidava... Certament considero certes actituds de la COPE llunyanes al cristianisme... però és cristià qui s'hi sent i jo no sóc qui per dir que ells no ho són (i mira que sovint tinc tentacions), com ells no tenen cap autoritat per dir-me que jo no ho sóc (encara que probablement també els agradaria).

Bufff... quina parrafada! Si creus que me'n deixo alguna cosa o vols preguntar... jo encantada de respondre (si trobo un moment). Amb tot el que he escrit no pretenia aportar cap mena de certeses ni afirmacions contundents. És només una opinió, ja que això és el que he entès que em demanaves.

Salut, company!

Cris

si algú ha arribat fins al final, que comenti, que potser li faig un regal ;)

-----------------------------------------------------------------------------------

[actualització 28 març]
La resposta de Setembre Negre està als comentaris.
[actualització 29 març]
Sembla que ha quedat inactivat l'accés als comentaris d'aquesta entrada.
He copiat la resposta aquí.

Apagada

Aquí us deixo un article escrit per l'Aniol Noguera que em va arribar com a reflexió sobre l'apagada de llums proposada per dijous passat. A gaudir!

Cal saber analitzar críticament les informacions que rebem a través dels mitjans de comunicació, sovint ens les donen ja mig mastegades de manera que les conclusions crítiques que en puguem treure vénen soles i potser no són les més correctes.

L’apagada elèctrica del dia 1 de febrer, que es convocà com a toc d’atenció davant del problema creixent de destrucció del medi natural, va ser molt més rellevant del que ens han fet creure.

Els mitjans han volgut reduir el percentatge de seguiment de la convocatòria a un 2,5% a tot Espanya i un 3,3% a Catalunya. Però cal saber llegir la informació.

La web de la REE va quedar col·lapsada minuts després de l’apagada i no es podia visitar, fins cap allà les 9 es va reparar la problemàtica. Es podia llegir la següent informació:

Red Eléctrica de España ha tomado una serie de medidas adicionales para garantizar la seguridad del suministro y hacer frente a cualquier incidente en el sistema que pudiera derivarse del llamamiento en el que se solicita que no se consuma electricidad durante cinco minutos. Estas medidas han incluido el refuerzo de los operadores en el Centro de Control Eléctrico, el estado de alerta de la plantilla de mantenimiento, el incremento de la reserva a bajar, la posibilidad de interrupción rapidísima en centrales hidráulicas y de bombeo, además de establecer un control especial de las tensiones en la red. (www.ree.es) Sembla que no les tenien totes...

Observem també el gràfic que la REE ha ofert (1-2-2007). Mostra la variació del consum d’energia elèctrica a Espanya en un període de 24 hores. Si ens hi fixem bé, veurem que el consum més baix és al voltant d’uns 26.500 MW, es tracta del consum mínim, causat per aquelles coses que sempre funcionen i no es poden parar (fàbriques, hospitals, neveres...). El gest d’apagar el llum no podia afectar aquest mínim en servei permanent, només podia afectar a aquells punts de consum elèctric que funcionen voluntàriament, que es poden encendre i apagar sense problemes, és a dir, parlem de llums i electrodomèstics.

La caiguda de consum per a tot Espanya fou de 1.040 MW (253 a Catalunya, el 24,3%) que cal entendre-la respecte al consum oscil·lant (40.840 – 26.500 MW) que és de 14.340 MW. Llavors, reprenent els càlculs, trobem que la caiguda de consum correspon al 7,25% del consum oscil·lant. És diferent del que ens deien!!!

I això s’ha aconseguit bombeta a bombeta!

És difícil calcular quantes persones seguiren la convocatòria, però segur que foren moltes. Als diaris “basura” del metro diuen que correspon al consum de 1,5 milions de llars. Si a cada llar hi viu un pare, una mare i un fill, com a mínim, estem parlant d’una protesta seguida per més de 4 milions i mig de persones?

A la Vanguardia comenten que és el consum de tota la comarca del Barcelonès durant un mes. Déu n’hi do!

Si amb 5 minuts s’ha aconseguit tota aquesta reducció del consum i, tot plegat, apagant quatre bombetes i elements prescindibles, no ens n’adonem que ens trobem davant d’un fet molt important? Per molts aquesta apagada ha estat simbòlica, però en podríem treure ja unes quantes conclusions:

- el consum d’electricitat a Espanya és perfectament reduïble, tan sols cal voluntat;

- els ciutadans tenim una nova manera de protestar i manifestar-nos: més pacífica i més barata;

- els habitants de les grans ciutats han pogut gaudir durant 5 minuts d’una mica de silenci i n’hi ha que han pogut contemplar millor la lluna plena d’aquell vespre de l’1 de febrer;

A partir de l’1 de febrer ens hem de començar a plantejar si per exemple és veritat que és estrictament necessari – com sostenen molts polítics - la construcció de la MAT (la línia d’alta tensió que ha de portar corrent des de França). Ens n’adonem que no cal que destruïm les Gavarres, sinó tansols que apaguem els llums de tant en tant?

Segurament que el frenament de l’autodestrucció del món on vivim passar per aconseguir una societat més senzilla, austera i que sàpiga compartir millor el que té. Qui sap dir prou davant del consumisme insaciable?

pd: l'Aniol ha estudiat Ciències Ambientals, així que algu del tema deu saber ;)