martes, 14 de octubre de 2008

Mi cole

Y en las primeras págians del libro leemos...
.
Por entonces yo era un muchacho de quince años que languidecía entre las paredes de un internado con nombre de santo en las faldas de la carretera de Vallvidrera. En aquellos días la barriada de Sarriá conservaba aún el aspecto de pequeño pueblo varado a orillas de una metrópolis modernista. Mi colegio se alzaba en lo alto de una calle que trepaba desde el Paseo de la Bonanova. Su monumental fachada sugería más un castillo que una escuela. Su angulosa silueta de color arcilloso era un rompecabezas de torreones, arcos y alas en tinieblas.
El colegio estaba rodeado por una ciudadela de jardines, fuentes, estanques cenagosos, patios y pinares encantados. En torno a él, edificios sombríos albergaban piscinas veladas de vapor fantasmal, gimnasios embrujados de silencio y capillas tenebrosas donde imágenes de santos sonreían al reflejo de los cirios. El edificio levantaba cuatro pisos, sin contar los dos sótanos y un altillo de clausura donde vivían los pocos sacerdotes que todavía ejercían como profesores. Las habitaciones de los internos estaban situadas a lo largo de corredores cavernosos en el cuarto piso. Estas interminables galerías yacían en perpetua penumbra, siempre envueltas en un eco espectral.
Carlos Ruiz Zafón
.
Una descripción muy bella y envuelta de misterio de mi colegio. Aún habiendo vivido tantos cambios, sigue imponiendo respeto y haciendo volar la imaginación por los rincones del gran castillo.
.
.
Cris... dando una segunda oportunidad a Zafón gracias a 'Marina'
.

miércoles, 8 de octubre de 2008

Maternitats

"Era la tardor del 2001. Estava assegut a l'ombra d'una cabana d'un dels camps de regusiats que envolte la ciutat de Kuito, a Angola. Feia alguns dies que era en aquesta antiga ciutat colonial, que diuen queen un altre temps va ser bonica, tot i que jo només l'he coneguda com un immens camps de ruïnes. La nit anterior havia estat fotogratiant a l'hospital la intervenció quirúrgica d'una nena petiat, de tot just cinc anys, ferida per una mina mentre jugava al costat de casa; una d'aquestes mines trampa que els infants confonen amb una joguina perquè han estat dissenyades perque sigui així. El cirurgià va tardar cinc hores a treure la metralla que li havia perforat els intestins i, mentre atenia la nena, una noia de setze anys embarassada va morir a causa d'una peritonitis al passadís, al davant de la porta del quiròfan. No hi havia cap metge que la pogués atendre. Jo només vaig poder afagar-li la mà entre les meves per acompanyar-la en l'últim comiat. Recordo que quan va començar a agonitzar, el sol del capvespre entrava per una de les finestres i il·luminava la llitera, i que quan la infermera va venir per tapar-li la cara amb un llençol i penjar-li una etiqueta al dit gros del peu, ja només ens il·luminava una bombeta de seixanta watts. Se'n va anar com cau el vespre.
No és res que es pugui oblidar fàcilment.
L'endemà al matí volia tornar a l'hospital per retratar més ferits de mina, però aquella adolescent embarassada encara em perseguia. De manera que vaig decidir aturar-me. Deixar a un costat la càmera fotogràfica. Seure a l'ombra d'una cabana i descansar. I va ser aleshores quan la vaig veure. Estava asseguda al terra, protegint-se de la sorra blanca amb una roba vermella. Potser amb prou feines tenia quinze anys. Tenia el seu fill als braços. Hi jugava. Reia amb ell. Se'l menjava a petons, completament absent de l'horitzó d'essers afamats que vagarejaven al seu voltant, entre el fum espès de les fogueres on es cuinava sopa d'herbes en bols fets amb llaunes de conserves.
Vaig pensar: no hi ha res ni ningú que pugui arrabassar a un esser humà la seva força interior. Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers immaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses.
Vaig treure la càmera i vaig enfocar l'escena.
La foto d'aquella mare, gairebé una nena, del camp de refugiats de Kuito va obrir una sèrie de fotografies que anomeno "Maternitats". Es tracta d'una selecció d'instantànies realitzades en continents diferents. La majoria d'aquestes mares i els seus fills viuen històries personals molt dures; d'altres són simplement víctimes de la marginació o de la pobresa. Genocidi. Violència. Presó. Soledat. Malaltía. A totes hi ha alguan cosa que se'ns escapa i ens emociona.
De vegades, quan els reporters viatgem per països en guerra o ens endinsem en la vida de la gent que pateix, arriba un moment en el qual deixes de percebre, perquè tu mateix t'has col·lapsat pel que veus; no pots resistir-ho més. "Maternitats" va néixer probablement com un petit punt de llum, un flaix d'esperança en aquesta mirada cansada sobre el que t'envolta. Una picada d'ull que reclama atenció sobresortint d'entre els negatius fotogràfics plens d'imatges horribles.
I així va quedar quan els fotos es van publicar per primer cop al Magazine de "La Vanguardia". Fins que una mestra, la Montserrat CAstanys, les va voler exposar a la seva escola d'un petit poble de Catalunya, i els nens i les nenes d'aquí van començar a conviure amb aquests altres infants arribats de móns tan allunyats del seu, però alhora propers, ja que no hi ha cap infant que no es faci les preguntes essencials de la vida quan es tracta de la mare.
"Maternitats" va continuar viatjant per d'altres escoles, enriguint-se amb el que suggeria als nens i nenes, i sorprenent tothom -mestres i famílies- pels sentiments i l'interès que provocaven , i per les històries que els infants eren capaços d'evocar o inventar.
Alguna vegada m'ha tocat d'anar a una escola per parlar amb els nens i és curiós com la seva mirada m'ha ajudat, també a mi, a veure coses que mai no hauria imaginat. Hi ha una foto, la d'un nadó rwandès que viatja a l'esquena de la mare, que vaig fer intentant reflectir el genocidi, la fugida, el fet dramàtic d'haver nascut en una carretera i caminar enganxat a la mare sense una llar. En canvi, els ifnants interpreten aquesta foto com quelcom d'agradable. Els sembla maravellos passar el dia bressolat a l'esquena de la mare, sentir aquest contacte físic que, potser, ells desitgen molt més que el que reben.
'Que bé!' exclamen quan es fixen en aquesta criatura. Però no es tracta de cap paradoxa: la nostra vida confortable, sense problemes materiales, no ens garanteix de cap manera que tinguem l'afecte resolt; que gaudim de tant d'amor com als infants d'aquí els sembla que rep el nen rwandes. Sentir-se estimat. Poder estimar. De vegades només els infants són capaços d'expressar l'essència de les coses. Per bé. Per mal. Aquí i arreu del món."

Bru Rovira

Així és com presenta Bru Rovira l'exposició Maternitats que vaig anar a veure dissabte passat i que podeu trobar fins el 12 d'octubre (aquest diumenge!) al CaixaForum (que està aquí). És un projecte composat per una sèrie de fotografies instantànies fetes arreu del món on hi veiem una mare i el seu fill. A través d'aquestes imatges i els textos que les acompanyen, viatgem per països i cultures diferents.
Està tota l'exposició dins d'una sola sala petitat, així que no necessitareu massa temps per recórreÉs ideal per anar en família, ja que a les fotografies i textos s'han afegit dibuixos fets per infants catalans i també hi ha una activitat preparada per poder fer en qualsevol moment amb els més petits. Això sí, el millor de tot és anar a veure-la amb la mare!

Cris

lunes, 6 de octubre de 2008

Sí, podemos




'Sí, podemos', via El blog de Anna

jueves, 22 de mayo de 2008

Fes-te sentir!

Gràcies a en Jordi, antic company de classe, he conegut "Fes-te sentir", una enquesta remunerada bastant simple de completar. SDI Media Group està treballant per millorar la tecnologia de reconeixement de veu en català i et demana que truquis a un telèfon gratuït en unes condicions concretes (un lloc tranquil o un de sorollós) per llegir unes frases a canvi de 10€ per trucada. També existeix la possibilitat de donar els diners per a un copatrocinador (Fundació Terra, Associació Racó Català, Relats en Català o Òmnium Cultural).
És una molt bona manera d'aconseguir uns dinerons i alhora col·laborar amb el desenvolupament dels sistemes de comunicació en català!

martes, 20 de mayo de 2008

"The curious boy in the striped pyjamas in the night-time"

Si et va agradar "The curious incident about the dog in the night-time" (El curioso incidente del perro a medianoche / El curiós incident del gos a mitjanit), no deixis de llegir "The boy in the striped pyjamas" (El niño del pijama a rayas / El noi del pijama a ratlles). Si t'ha agradat "The boy in the...", ves a buscar una còpia de "The curious incident...". I si et va agradar "La vita è bella" (La vida es bella / La vida és bella), no deixis passar aquests dos exemples de ficció (les històries que expliquen molt difícilment haurien pogut succeir en el món real) vista amb ulls de nen que toquen ben al fons.
I com a darrera recomenació: si t'atreveixes amb l'anglès, no et perdis els llibres en versió original. Les produccions literàries i fílmiques en versió original... no tenen preu.



Cris

miércoles, 7 de mayo de 2008

Estació 28: Celebrem la vida... és massa


És massa la vida que hi ha en tu per acontentar-te a viure'n petites engrunes i de tant en tant, encara.

Ets massa persona perquè t’enganyis a tu mateix i els altres vegetant en aquest món.

És massa resseca la terra que trepitges perquè no miris que hi pugui néixer una flor.

Ets massa ric per dintre perquè els altres no rebin de tu un doll de vitalitat.

És massa el bé que pots fer donant vida, que esdevé una injustícia reservar-te-la.

És massa grossa la força del compartir la vida, que t’entestis a viure com un egoista.

És massa la riquesa de la vida, perquè valgui la pena viure permanentment angoixat.

És massa compromesa la vida perquè t’hi puguis ajaure com un burgès;

massa bella, que no la puguis viure poèticament;

massa dura, que no esdevinguis lluitador.

És massa veritable la felicitat, que la cerquis en ximpleries.

És massa clar l’horitzó, que no puguis tenir esperança.

[...]

És massa vida la vida, que no la celebris!

Obre les teves mans, el teu cor i el teu cap

i deixa’t arreplegar per la vida.

És massa. És fascinant.

Miquel A. Ferrés



És part d'un text que vam utilitzar durant una pregària a un dels recessos del batxillerat. Encara tinc un parell de frases penjades al costat del meu llit...




Què puc dir després d'això?

Tant sols que té raó.
La vida és massa.
És fascinant.

I res més.



Cris

Foto: Casal-menjador de Bellvitge '07,
refrescant-nos a la piscina, celebrant vida i gaudint-la.

miércoles, 30 de abril de 2008

Escribe amor















Escribe amor mil veces y en cada ocasión el sentimiento será distinto.
Paulo Coelho


... pero siempre maravilloso... como si fueras dando brillo a un diamante y éste fuera reflejando más luz del sol a cada momento.

¿Será que el amor nos hace mejores?


Cris

Imatges: Tenim un pintor increïble que treballa infatigablement cada dia omplint de llum i color tot el que la nostra vista abraça... va de sol:
(1) El sol marxa a Biar, divendres sant, mentre a nosaltres encara ens queda camí per recórrer... molt camí més!
(2) El sol es reflexa a les vidrieres de l'estació de França mentre alguns estudien (moltes matèries).
(3) El sol s'eleva des del seu amagatall nocturn entre les muntanyes catalanes i comença a escalfar-nos mentre fem via cap a laudes al monestir de Montserrat.

lunes, 28 de abril de 2008

Nova actualització a TSKV.cat

Us recomano que passeu a fer un volt per TSKV.cat i mireu els nous articles, valen molt la pena. El llibre recomenat a ex-libris ja havia sortit per aquí, el periscopi és desgarrador i el labOratori torna a portar treure del forn un video composat per una servidora.
I, perquè no dir-ho de pas, si algú té mà per encarregar-se d'un dels números de labOratori, jo ho agraïria i la diversitat de la secció també. Tant poden ser materials rescatats d'internet com creacions pròpies, no necessàriament en format de video. L'objectiu de la secció és oferir una estona de pregària amb "noves" propostes aprofitant la llibertat que ens dóna el món virtual.
Apa, animeu-vos!!

Cris

jueves, 3 de abril de 2008

Què passa quan...

- Què passa quan alguna cosa que t'agrada molt es repeteix moltes vegades en un sol dia?

- Fàcil... Ets una mica més feliç.

- Encara més?

- Tot és possible. I el millor de tot: tot està per fer; queden molts camins per escriure i trepitjar.


viernes, 7 de marzo de 2008

¿Quan arribarà la pau?




¿Quan arribarà la pau?



Vine, Esperit, i posa amor als nostres cors.


miércoles, 27 de febrero de 2008

Volem bisbes cristians

És molt possible que n'hagueu sentit a parlar en el dia d'avui. La plana web de la campanya és: www.volembisbescristians.org . Jo he rebut la proposta com mínim tres vegades i he decidit no signar-la.
El motiu? Trobo totalment inadequat el lema de la campanya.
Estic en desacord amb els bisbes que corren per Madrid darrera una pancarta, però no sóc ningú per a dir que ells no són cristians (que és el que implícitament entenc que vol dir aquest lema). Per sort, crec que no hi ha cap llista amb punts a complir per tal de ser considerat cristià; si n'hi hagués, els cristians deixarien d'existir (qui no ha fallat mai?).
Si dic que ells no són cristians, entro en el joc de les desqualificacions. I no hi vull entrar. Perquè igual que jo considero certes actituds i maneres de fer com a poc cristianes, ells poden dir que els propulsors de la campanya en qüestió no ho són gens. I quins arguments tens per a defensar-te d'un o altre "atac"? Els mateixos per totes dues bandes: que la teva manera de fer, les teves creences... concorden amb les que tu atribueixes a un cristià.
Trobo que és una pena que una campanya amb tant fonament (així ho crec que jo) perdi tants punts tan sols amb el títol...


Cris

lunes, 25 de febrero de 2008

Vidas de sonrisas

Fa gairebé un mes que tenia això escrit...
-------------------------------------
A veces, saturado de encuentros personales, me detenía antes de llegar a un pueblo, y plantaba mi tienda para dormir. No deseaba seguir contando mi historia y responder a las trilladas preguntas:
¿Por qué viajas e bici, no es más cómodo en coche? ¿Por qué dejaste tu empleo?... Ya antes de salir de España tuve que hacerlo. La gente no es muy original con las preguntas. Todos quieren saber lo mismo. Mis respuestas refutaban su idea inicial de mi demencia y les abrían algunos interrogantes en su propia vida.

Kilómetros de sonrisas, de Álvaro Neil, biciclown

Hace unos días leí la historia de Jaume Sanllorente narrada por él mismo en Sonrisas de Bombay. Este mismo es el nombre de la organización que él ha impulsado para sacar adelante varios proyectos para las personas más pobres de Bombay después de dejar atrás una vida de periodista en Barcelona.
Podría haver devorado este libro, pero preferí saborear cada palabra y dejar que me fuera acariciando el paladar, la garganta... hasta llegar al corazón. Allí se han quedado las letras que tan hábilmente Jaume une para formar frases con un sentido común aplastante que no he podido evitar que me marcaran profundamente.
Ahora estoy leyendo uno de los dos relatos de Álvaro Neil, asturiano que hace más de seis años dejó su casa para recorrer mundo sobre su bicicleta dando rienda suelta a su mitad payasa. Ha pedaleado por América latina y África ofreciendo espectaculos gratis desde entonces y ahora está a las puertas de Asia. Se puede seguir su periplo a través de su página (www.biciclown.com).
Como él escribe,
Los verdaderos sueños sólo tienen un motor: el corazón de quién los soñó.

Cris

sábado, 2 de febrero de 2008

Más allá de la imaginación

Hay gente pasando hambre
y no es el hambre que tu imaginas
entre una comida y otra.

Hay gente sintiendo frío
y no es el frío que tu imaginas
entre la ducha y la toalla.

Hay gente con mucho dolor
y no es el dolor que tu imaginas
entre la receta y la aspirina.

Hay gente sin esperanza
y no es el desaliento que tu imaginas
entre la pesadilla y el despertar.

Hay gente por los caminos
y no son los caminos que tu imaginas
entre el paseo y la casa.

Hay gente sin dinero
y no es la falta que tu imaginas
entre hoy y el sueldo.

Hay gente pidiendo ayuda
y no es aquella que tu imaginas
entre la escuela y la novela.

Hay gente que existe a pesar de la imaginación.


Ulises Tobares, vía "kilómetros de sonrisas", de Álvaro Neil, biciclown]

Fa dies que tinc una entrada mig escrita sobre un parell de llibres però les entregues i examens no em permeten acabar-la. Un d'aquests llibres és "kilómetros de sonrisas", una mena de diari de viatge de l'Álvaro Neil, un asturià que ha recorregut Amèrica llatina i Àfrica (ara comença Àsia) amb la seva bicicleta oferint espectacles gratuits de clown. Entre les seves pàgines he trobat aquest poema que porto pensant i repensant tot el dia i volia compartir amb vosaltres.
Ja em queda menys d'una setmana per sortir del túnel dels examens: començo a veure la llum que marca el final i em guia cap a la sortida.

Cris

miércoles, 16 de enero de 2008

Estació 27: A les nits busco...

Recordarem les nits en què ens volíem menjar el món,
i que ens vam menjar el món.

I allà en l’oblit hi ha algú que crida desesperat.

No sap d’on ve ni on va, ni el que queda.

I allà en l’oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai,

com sempre...


Ja no puc continuar dissimulant,
em sento cada cop més perdut.
I a les nits busco bar,
busco bar, rere bar.
Vull tornar al que per mi varen ser...
Nits de glòria.
Nits de glòria.

Nits de glòria, Gossos (Oxigen, 2007)


Un tros de cançó que em descriu a mi, ara i aquí.
Del nou disc de Gossos, Oxigen... potser és el que necessito: oxigen. Encara que costi deixar enrera món conegut...

Sempre quedarà com a consol la vastitud de l'univers que encara resta per descobrir...


Cris

'A single lifetime'...

The very worst impulses of humankind can survive generations, centuries, even millenia. And the best of our individual efforts can die with us at the end of a single lifetime.
It struck me yesterday evening.


Still thinking about it... Cris


[Los peores impulsos de la humanidad pueden sobrevivir generaciones, centurias, incluso milenios. Y lo mejor de nuestros esfuerzos individuales puede morir con nosotros al final de una única vida.]

jueves, 10 de enero de 2008

Aquesta no és la nostra Església

Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret.
Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica.
A Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?).
No ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia.
En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I
somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli. La nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres.
No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana.

ANTONI BASSAS

Via Clara (gràcies!)

doncs això és...

lunes, 7 de enero de 2008

Estació 26: Mitja pausa

Com segur que haureu notat en els darrers mesos, no estic actualitzant tan sovint com ho feia abans. Això és en part perquè tinc moltes hores de classe i molta feina a la universitat, però es deu sobretot a què estic en un moment de "re-pensar-me", de "replantejar-me" moltes coses. I hi ha coses que no em sento a gust compartint amb una xarxa de persones que tampoc tinc gaire clar qui són... així que ja em permetreu que continui durant un temps més aquest ritme dolç d'actualització, doncs ara mateix no n'hi ha cap altre possible!

Que tingueu un 2008 ple de pau, esperances acomplertes i amor.


Cris

Inclòs en un meme

Fa més d'un mes (concretament el 4 de desembre) em va arribar un correu del Club Saratoga dient que el meu estimat i aturat blog havia estat inclòs en un meme. Primer de tot els ho vull agraïr públicament :)
GRÀCIES!
A una l'afalaga que hi hagi algú més enllà d'aquesta pantalla que pugui estar interessat en el que escriu. Més encara quan no té ni idea de com han anat a parar a aquest espai ni tampoc coneixia aquesta bona gent abans de rebre l'esmentat correu...
I després del moment "nyonyo", si és que ho ha estat, que segueix a tota entrega de premis, volia seguir el meme com alguna altra vegada he fet. Però la veritat és que m'és molt difícil.
Comencem llegint el que s'espera de qui rep aquest meme (és a dir, de mi):
Es tracta de nomenar set blogs solidaris que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena solidària, per tant cal continuar-la sempre i cal enviar un correu als nous blogs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blogs més i posin el logotip.

És complicat. El primer que em ve al cap és que no conec blogger que no ens ensenyi el que sap d'una manera altruista, generosa i voluntària: tots són generosos amb les seves paraules, crec que cap dels que llegeixo rep diners per escriure un blog i espero sincerament que tots ho facin de forma voluntària. Bé, l'Oriol ho feia per obligació, però ara ja escriu de forma voluntària...
De totes maneres, aprofitarem l'avintesa per a recomenar-vos alguns blogs de la xarxa que trobo interessants:

En això de compartir coneixements de forma gratuïta, en Dan s'emporta la palma. No gaire lluny el segueix en Remo de CPI (Curioso Pero Inútil), sempre amb articles ben interessants! Per la seva gran saviesa, no podem oblidar la mafalda, amb les seves actualitzacions de tires còmiques d'aquest personatge. En Marc comparteix una cosa que sap fer molt bé: les homilies.
Això de nominar algú amb qui "comparteixis idees i opinions" m'ha fet pensar en un dels darrers escrits de la Maria. En la mateixa línia, l'espai de la Txaro sovint és un reflex d'allò que aquest vol arribar a ser.
Cada vegada m'agraden més els escrits de sor Lucía (Sintonía Cordial) i fa un parell de dies vaig descobrir Vivir y pensar en la frontera, d'un jesuïta a l'orient. Un altre blog molt interessant d'un espanyol a l'estranger, és el de'n Chema Caballero (a Sierra Leona).

N'hi ha molts més i us he parlat d'alguns abans...


Cris

[Sí, segueixo molts blogs. Ho reconec. Són més de 115, segons el google reader, així que això només és un petit tast!]

pd: no escriuré cap correu avisant d'aquest meme, ja que tampoc considero que l'hagi fet (hi ha bastants més de 7 blogs!), però si a algú li ve de gust el convido a continuar-lo!