Cap a Taizé!

D'aquí unes hores marxo cap a Taizé (siiii! visca! bieeen! ouieaa! yupiii!) amb un grup de 13 persones (i la resta que hi haurà a l'autocar, és clar!). M'hi estaré una setmana ben bona. Preguem als lectors -si n'hi haguessin- que disculpin aquestes noves vacances blocaires. Chi rivediamo entro dieci giorni!

[Després de la parada estiuenca, he recomençat la recomenació d'un blog setmanal. Podeu veure-ho a la columna esquerra.]

Cris

Bibbiena - Eremo di Cerbaiolo, segona etapa

El segon dia a Itàlia també va començar amb presses: vam trigar més del que havíem calculat en sortir dels locals parroquials al matí i don Siro ja havia començat a celebrar l'eucaristia de les 8. Li havíem de tornar les claus i marxar a agafar el (primer) bus que ens portaria al santuari de la Verna, així que no podíem esperar a que acabés l'eucaristia. Quan vam veure entrar una dona a l'església, li vam demanar si li podia donar les claus a don Siro després de la missa.
D'aquí vam anar ben ràpid a la parada del bus que, després d'una hora de camí, ens va portar al santuari. Bé, ens va deixar davant d'un bar, i unes passes més enllà vam descobrirlo, com sortint del bell mig del bosc, de la mateixa muntanya. Per començar, vam anar a segellar les credencials. Llavors ja vam aprendre que necessites mínim mitja hora per a que te la segellin: vèiem suor Priscilla amunt i avall encarregant-se d'altres coses i sempre que anava a segellar li'n sortia alguna de nova :) De mentres vam trucar a la Chiara per veure si ens podria acollir per dormir aquella nit a l'eremo di Cerbaiolo. Ens va dir que no tenia aigua, però que no hi havia cap problema a que hi anéssim.
Després de visitar el santuari i meravellar-nos amb els paisatges (no eren per menys!) vam començar a caminar... ben tard, com deveu suposar! Al tornar a passar pel bar un home ens ha ofert de portar-nos a Assís en bus i quan li hem dit que no ens ha preguntat si arribaríem avui a la nit. Devia pensar que som superman! ;)
Vam parar a dinar a Pieve di Santo Stefano, on vam comprar menjar pels propers àpats i vam perdre el camí.
Una dona ens va dir que per la carretera (una de les opcions que deia la guia) serien 30 minuts o 1 hora i ens va indicar. De camí, un home ens va regalar un munt de prunes. Vam començar a pujar l'eremo i... vam trigar bastant més del que aquella dona ens havia dit!
A l'eremo hem trobat tres dones més, un home i la Chiara, però no sabem si són peregrins. No tenien aigua perquè la havien cedit a l'ostello del peu de l'eremo on hi havia un grup d'scout. Per cert, tothom ens parava i ens preguntava si èrem d'un grup scout. Deuen estar molt extesos, a Itàlia...

Cris

Una setmana a Begur

Acabo de tornar d'una setmana amb la família a la casa de Begur. He fet vacances "de tot". M'he hagut de buscar coses a fer perquè amb el mal temps que ha fet, el sol ni l'he olorat! Normalment per aquestes dates estàvem a Cantàbria, terra del meu pare, però aquest any ha anat com ha anat i hem agafat les darreres setmanes en què fa més mal temps i hi ha menys gent: setmanes de gran calma, de dormir amb edredó i portar jersei. A destacar els tomàquets enormes que es podien olorar a metres de distància, haver acabat la darrera aventura de'n Harry Potter (la millor, probablement...) i la primera barbacoa del meu germà (i meva). Tranquils, no hem cremat la casa.
I demà més...

Cris

Altres línies: Ya sé cual es el truco

Una pequeña anécdota que fue la última entrada de Javier Montes antes de dejar su blog en pausa es mi siguiente propuesta para viajar por otros escritos que corren por esta red de redes...

. . . . : Ya sé cual es el truco : . . . .

Cris

Barcelona - Bibbiena, primeres hores a itàlia

Tot va començar dijous 26 de juliol, a Barcelona. Ens vam trobar la Mila, el Genís, la María i jo a l'aeroport, no gaire puntuals. Jo no havia dormit gaire i portava un nus a la panxa: quines ganes de donar les primeres passes! I també, quines petites pors per anar caminant a allò desconegut!

El primer dia va anar ple de presses i curses: avió cap a Pisa, visita de 20 minuts -bàsicament fer fotos a la torre inclinada-, tren cap a Florència, tren cap a Arezzo... Tot està cronometrat, només cal comprar el bitllet cap a Bibbiena i pujar al tren... que se'ns escapa literalment davant dels nassos. Era l'últim tren que ens permetia dormir al santuari de La Verna, on comença el camí... així que decidim donar una volta per Arezzo i esperar a la Maria i la Clara, que arriben dues hores més tard.
Passejem pels carrers on es va rodar "La vida és bella" i busquem el balcó ("Maria, la chiave!"). Visitem Pieve di Santa Maria, una església preciosa, on comença a sonar un orgue. És la glòria! Però ens fa sortir tard per anar a buscar la Maria i la Clara. El tren no arriba... perquè sortia d'una altra via! També l'hem perdut...
Finalment arribem a Bibbiena, on no tenim lloc per dormir. Busquem i no trobem. A la "parrochia Cristo Re", don Siro venç les primeres indecisions i ens ofereix els locals parroquials per dormir. Quina alegria! Allà tenim bany, lloc on dormir i... cuina (!!) per cuinar els spaguetti que el Genís, sabent que no teníem on dormir, havia comprat a Arezzo per sopar! Quines voltes dóna la vida... o com es comença a entreveure, ja, la providència, que tant ha tingut a veure amb el nostre caminar: no tot sortirà rodó (impossible enganxar tants trens amb la mala fama del sistema italià) però per algun motiu aquella terra té fama d'acollidora!
La veritat és que va haver algun moment d'aquest primer dia que vaig patir perquè a casa esperaven un missatge dient que tot havia anat bé, que havíem arribat a La Verna, i jo no el podia escriure si acabàvem dormint a una estació de tren. Per mi no hi hauria hagut problema, però tot és diferent tenint al costat la meva germana de 15 anys!
I fins aquí les primeres passes cap a Asís!

Cris

pd: aniré penjant fotos aquí.

Él

Porque todo puede cambiar en un segundo.
Porque esto también pasará.
Porque de todo se aprende.
Porque las grandes experiencias producen grandes cambios.
Porque la peor derrota es el desánimo y la cosa más imprescindible, la familia.

Porque lo que queda es ponerte en sus manos... las de los cirujanos, las de las enfermeras, las de Dios.

Porque a veces no quedan palabras, sólo una sonrisa esperanzada.

SUERTE


Cris