Ja fa més de dues setmanes, ens vam aplegar més de 5 000 joves (segons els organitzadors) a la platja i el port de Tarragona per compartir un dia ben festiu, l'
Aplec de l'Esperit, que enguany portava per lema "Marcats per l'Esperit".
Vaig marxar la tarda de divendres cap allà per donar un cop de mà en la preparació de l'estona de pregària del matí. Dissabte ens vam aixecar ben d'hora i vam tirar cap a la platja per deixar-ho tot enllestit abans que arribessin els primers participants. Encara ens vam trobar uns quants que portaven tot la nit de festa, per allà!
Un cop estava tot muntat, vaig
enfundar-me en un mono groc amb un megàfon a la mà. El bisbe de Tarragona va parlar i unes quantes noies que deurien ser de la ESO van ballar l'himne sobre l'escenari, recordant-me els vells temps en què a l'escola fèiem concursos de balls entre grups de nenes dels darrers cursos de primària.
I després de tot plegat, va començar la pregària. Certes cosetes van fallar, com el retard de "Pau" o que l'organització tallés el final de la pregària, que van quedar inconclusa (bé, concluida pel
Marc/Pau però amb moltes presses i sense seguir el que s'havia preparat). Treient això, trobo que si la gent que estava a la platja escoltava el que s'esdevenia a l'escenari, al passeig i al seu voltant, es podia seguir perfectament la pregària; però vaig tenir la sensació que la majoria de gent no ho va seguir, posant-hi atenció sols a estones i quedant-se sense gaire idea de què anava tot plegat. Una pena...
M'agradaria destacar d'aquesta estona el treball als murals que van fer el Roger i l'Albert. Va ser impressionant: en un màxim de dos minuts imprimien tot una idea a aquells pedaços de paper negres. Cal destacar també la música: em va impressionar molt que l'hagués composat un noi que deu tenir uns 15 o 16 anys. Sonava molt bé, et podia posar els pèls de gallina amb la sensació de pena que transmetia, i va acompanyar perfectament tot el que succeïa a la resta de la platja.
Un cop acabat això, les mercaderies (la gent que hi havia a la platja) van ser embalades i etiquetades i es van transportar fins els tinglados del port, on els esperaven les xerrades de benvinguda d'unes quantes autoritats, pas que per sort em vaig saltar (encara estava a la platja i no m'entusiasmen pas aquests moments). Allà vam retrobar-nos amb companys que havien arribat des de Barcelona. Un cop ens van indicar les possibilitats que oferia el dia, la gran massa de gent ens vam dispersar.
L'oferta era molt àmplia i el temps escàs, així que calia escollir. La meva tria va ser la que segueix: vaig passar una estona d'Acosta't, un espai on podies xerrar i preguntar a gent que tenia alguna cosa a dir (laics, professionals, religiosos, preveres, pares i mares de familia...), també vaig escoltar alguna cançó de
Kairoi durant el seu concert i vaig aprofitar que molta gent arribava per veure el
Padre Jony, que no és sant de la meva devoció, per participar d'una pregària preparada per
caputxins, ben diferent de les pregàries comunitàries a les quals acostumo a participar. El llenguatge i els gestos m'eren a voltes llunyans però va ser molt interessant poder conèixer la seva proposta. La va seguir una pregària conduïda pel
germà Samuel, de la comunitat ecumènica de Taizé, que vaig haver de deixar a la meitat ja que havia d'estar a les 14h a la zona del concert per un dinar que 8 joves de cada diòcesi vam compartir amb algun dels bisbes de Catalunya i Balears.
L'Ignasi i jo, junt amb uns quants joves més, vam seure a taula amb el
bisbe de Girona i el Toni va seure amb el
delegat de joventut de la diòcesi de Tarragona. El bisbe de Girona em va semblar una persona molt agradable però em va saber greu no aprofitar l'estona per parlar de temes que potser m'haguessin interessat més. Els companys de taula no hi van ajudar, ja que la majoria ja es coneixien i xerraven molt entre ells, parlant només amb el bisbe per fer comentaris de l'estil de "vostè em va confirmar", sense aprofundir més. Cap al final de l'àpat, quan ja havíem d'anar marxant, un dels altres joves li va preguntar al bisbe què li semblava el Padre Jony, perquè ell portava el clergyman i anava de rocker. Aquesta va ser la pregunta o comentari amb més contingut de tota l'estona. I la resposta del bisbe va ser que mentre no tots els capellans ho fessin... Resposta a la que jo vaig contestar, però ningú més va voler donar-li més importància a tot plegat...
En sortir, vam anar al concert del grup
Canta la teva fe, que
canta l'himne de l'aplec, i tot seguit va començar l'eucaristia, on els bisbes varen tenir el seu moment d'esplendor. Esplendor que va quedar en segon pla durant certs moments gràcies al director de cants que, sense deixar de suar, ens va saber dirigir i va superar totes les adversitats que s'anava trobant gràcies al conjunt de músics i la organització que semblava que ens convidés a compadir-lo per haver de repetir un mateix cant fins la sacietat.
Durant l'eucaristia vam poder sentir la
carta que en Benet ens havia adreçat (és un dir, ho va fer el secretari del seu estat) i l'
homilia llegida directament d'aquests quatre fulls pel bisbe de Tarragona, a més d'
El Senyor és la meva força, és clar! En acabar l'eucaristia,
"els nostres bisbes" ens van donar una carta d'enviament, que val la pena llegir ( = si heu d'obrir algun d'aquests documents, que sigui aquest).
Vam tornar en bus, almenys jo, morta de cansament! Va seguir un sopar amb alguns amics que havien estat per Tarragona i cap al llit hi falta gent!
Cris
pd: vaig estar dimecres passat a
Ràdio Estel explicant alguna d'aquestes cosetes i aquest dimecres que ve torno a ser-hi entre les 22 i les 23h, per si algú vol escoltar. Poca cosa dic, per això!
-------------------------------------------------------------------------------------
El que vaig escriure ahir és més aviat una crònica del meu dia. M'agradaria agraïr la tasca de tota la gent que va col·laborar fent que l'aplec possible: poques vegades em passa de sentir que una activitat va dirigida a mi, al meu segment d'edat. Les opcions proposades eren ben diverses i cadascú va poder escollir allò que li va venir més de gust, encara que em vaig quedar amb ganes d'haver visitat moltes altres activitats...
També va ser un gran impuls per tornar a sentir que no estem sols, que hi ha altres joves que caminen al nostre costat i no són pas pocs! Això sí, la gent que es mou és sovint la mateixa, ja que no calia donar més de dues passes per trobar-te amb algú conegut a qui saludar!
