Un recorregut per les estacions que em construeixen, pujada en el tren que em porta a gastar la vida
Passi, passi!
Aquest blog pretén ser una passejada per les meves entranyes, un tour per tot allò que em fa viure i créixer, viatjant per les estacions que em construeixen. [Before Nov'06, estava aquí]
Tiempo de reír, tiempo de llorar Tiempo de triunfar y de fracasar Tiempo de quererte y que te quieran De quedarte dentro o de venirte fuera. Tiempo de subir a las alturas Tiempo de buscar en la basura Tiempo de morir, tiempo de matar Tiempo de agarrar tiempo de soltar.
De volver atrás, convertirse en sal De apretar los dientes, de mirar atrás De volverse fuerte, de gritar al mar De vaciar las manos, de ganarse el pan.
Tiempo de morder, tiempo de soltar Tiempo de plantar, tiempo de arrasar Tiempo de aguantar, tiempo de explotar Tiempo de guardar, tiempo de tirar. Tiempo de arrancar, tiempo de plantar Tiempo de rasgar, tiempo de curar Tiempo de rezar y de blasfemar Tiempo de gritar, tiempo de callar. Tiempo de comer, tiempo de ayunar Tiempo de partir y de regresar Tiempo de abrasar y de congelar Tiempo de engañar y decir verdad.
De mirar al suelo, tiempo de escuchar De tocar el cielo, tiempo de opinar
Tiempo de ser niño, y de ser mayor Tiempo para ti, tiempo de los dos.
De volver atrás, convertirse en sal De apretar los dientes, de mirar atrás De volverse fuerte, de gritar al mar De vaciar las manos, de ganarse el pan.
Tiempo de morder, tiempo de soltar Tiempo de plantar, tiempo de arrasar Tiempo de aguantar, tiempo de explotar Tiempo de guardar, tiempo de tirar.
De tocar el cielo al decir te quiero De ser nieto, hijo, padre o abuelo De vivir borracho, de volverse abstemio De soltar amarras o de echar el freno.
Tiempo para mí y para los demás Y si soy ladrón pude ser legal Tiempo de saltar, tiempo de parar Tiempo de cantar, tiempo de buscar. Tiempo, tiempo, tiempo mucho tiempo más. Cada cual sabrá en que tiempo está Tiempo de actuar tiempo de observar En el tiempo está toda la verdad.
S'han acabat els examens!!!!!!! Viscaaaaaaa!!! Estic feliç feliç :) Per a cada moment hi ha un temps... ara s'ha acabat el temps d'estudiar i comença el de preparació de l'estiu, a corre-cuita. Casal-Menjador de Bellvitge, Camp de treball, Vall de Núria, Cammino di Francesco, Begur, Cantabria, Taizé... està ben ple i queda molt per fer! Si és que tot és possible! ;)
Creo que estoy en tiempo de venirme fuera, de soltar amarras, de gritar al mar, tiempo de los demás, de decir verdad, tiempo de mirar al suelo para tocar el cielo. Y vosotros, en que tiempo estáis?
Yo no sé muy bien de quien de quien diablos fue la idea de contar a todo el mundo las mentiras que hoy nos llevan a caer en el más mísero destino a ser un número en las listas del INEM
Y ese "tal" seguro que que estudió alguna carrera sin motivos sin "porqués" para no ser un cualquiera tanto tienes, tanto vales es la enseñanza primera y eso es lo que nos han vendido al por mayor... que no, que no, que digo
Que no es verdad que no haya tiempo para cerrar los ojos y poder volar por otros cielos afortunadamente sé que no es verdad que hayamos muerto abandonados a la cruda realidad de no querernos afortunadamente digo
Para ser gente de bien ser "un alguien" importante lo primero es estudiar lo segundo es olvidarte de las cosas que tu corazón te mande que aunque te hagan feliz no sirven pa' comer
Y si tienes suerte, ya ya veremos lo que pasa quizás llegue a opositar tal vez consiga una plaza un buen puesto en oficinas del estado y olvidaré las tonterías que soñé... que no, que no, que digo
Que no es verdad que no haya tiempo para cerrar los ojos y poder volar por otros cielos afortunadamente sé que no es verdad que hayamos muerto abandonados a la cruda realidad de no querernos afortunadamente digo.
Ya ves la felicidad no se vende tan barata como el odio o el rencor y esas mentiras que matan poco a poco y sin contar con uno mismo dime que haría si nacieras otra vez... que no, que no, que digo..
Que no es verdad que no haya tiempo para cerrar los ojos y poder volar por otros cielos afortunadamente sé que no es verdad que hayamos muerto abandonados a la cruda realidad de no querernos afortunadamente digo.
Decidir es un gran descanso. Aunque todavía falte enfrentarse a las primeras, y más temidas, consecuencias.
No sé si será simplemente un sueño que me permite volar, pero ahora estoy decidida a hacerlo tan real como pueda. No quiero ser el "tal" seguro que estudió sin motivos ni "porqués". Aunque tenga que escuchar a los que me recuerdan que me estoy saliendo del camino, que voy a entrar en una desviación secundaria. No entienden que ese camino principal no lo siento mío. Y que, llegada a la encrucijada, tengo que escoger yo, equivocarme yo. Aunque no vean claro que escoja el camino que sube al monte y me complica la jornada en lugar de aquél plano que va corre paralelo a la carretera por la que otros pasan a toda velocidad.
Una petita pregària durant la ordenació de diaques del Roger i l'Eloi em va tocar el cor:
Llegeix l'Evangeli. Creu allò que llegeixes. Ensenya allò que creus. Viu allò que ensenyes.
El bisbe els hi va demanar a l'Eloi i el Roger durant la celebració, però estic convençuda que és una crida per a tot cristià que la vulgui escoltar. Vista així, tot plegat pren sentit: és un seguit de passes que et poden dur a aquella felicitat de què Gandhi parlava.
Aquests últims dies no he pogut estar gaire pel blog: el final de curs s'ajuntat com cada any amb la preparació de l'estiu i servidora no troba temps per tot. I tinc tots els examens, ben juntets, la setmana que ve... així que tot està per fer! Bones vacances als estudiants ja alliberats dels seus examens i entregues!
Y una anécdota... en un encuentro con un hermano de Taizé en el verano de 2005, alguno le preguntó si él se seguía definiendo como católico. A lo que vino a responder recordando que católico quiere decir universal y, siguiendo esta definición, él se sentía plenamente católico.
Tenía aquesta entrada a punt de sortir del forn fa un parell de dies (diumenge) quan internet em va fallar. Ara la recupero...
Avui ha estat un dia d'esglésies. Al matí he estat a la parròquia de la Bonanova perquè l'Íñigo, un cosí meu, rebia la primera comunió. Després hem estat dinant tota la família i he marxat cap a Bellvitge, on l'Eloi i el Roger eren ordenats diaques [amb notable presència de gent que corre per la xarxa com: la Sara, el Santi, el Daniel, la Cris Estruch, l'Eugènia, la Regina, el Marc i una servidora, a més -és clar!- de l'Eloi]. En acabar, estava xerrant amb la Sara i el Genís i ens hem decidit a anar tots tres a la pregària amb cants de Taizé. Total, que he escoltat el mateix fragment d'evangeli quatre vegades (dues en castellà i dues en català). Ho sé, friki és poc...
Però ha valgut molt la pena, perquè una petita cosa ha fet que tot el dia quedés lligat, m'ha ajudat a resituar-me, a somriure sola, a agafar forces... m'ho ha repetit, per milèsima vegada:
Déu és amor. Tingues coratge, viu per amor. Déu és amor. No tinguis cap por.
Aquest cant és de "subidón". Només sentir les primeres notes em faig aixecar el cap i somriure. Em venen ganes de cantar amb totes les meves forces, perquè ho és, perquè que jo ho he sentit; però alhora em ve de gust escoltar com els que m'envolten m'ho van xiuxiuejant a l'orella... "Ell t'estima, perquè és amor. Confia." Amb aquesta cançó sento com si algú m'estigués abraçant, em fa sentir protegida i amb forces per encarar-me a allò que em pugui trobar pel camí.
Si mai em demaneu quin és el meu número preferit, potser us dic el 123. L'1, 2, 3 és -com l'A, B, C- l'inici i la base que ens ha de portar ben lluny, a descobrir grans números, a escriure llargs i bells pensaments. El 123 és també el número d'aquest cant.
Fins aquí el que volia compartir amb vosaltres, encara que un temps més tard!
Doncs bé, aquí arriba la primera proposta per viatjar en altres línies, per moure's per altres paraules escrites en aquesta immensa xarxa que ens va unint, ens retroba i ens obre noves perspectives...
Inaugurant aquesta secció, [soroll de tambors ;) ] una entrada escrita al bloc de'n Jordi, company de classe de la facultat.
Sembla que l'ajuntament a endegat una nova campanya per espantar els inocents banyistes que volen torrar-se al sol. Vaig sortir de la uni i anava caminant pel passeig marítim, quan vaig sentir que algú em volia dir quelcom...
Era la platja?? Em parlava a mi? Què em volia dir?? Tot de preguntes s'agolpaven al meu cap... Una mica esporuguida, em vaig apropar per sentir millor el que m'estava dient...
Sí, amics, la platja parla! D'acord, no empra els mètodes tradicionals, li va més l'estil còmic. Però bé que som lliures per decidir com ens comuniquem (mentre no sigui de forma violenta), oi? Doncs ella també té aquest dret!
El problema és que em va sorprendre tant que la platja parlés que no vaig parar gaire atenció al que em deia... ;)
Sharing amb Google Reader & Altres línies A partir d'ara de tant en tant trobareu entrades anomenades "Altres línies" on compartiré entrades d'altres blocs i fotologs que m'han agradat especialment. Són entrades que he anat recopil·lant des del març gràcies al Google Reader, del que ja us he parlat. Alhora, i en la línia de l'apartat "bloc de la setmana", podeu trobar una nova eina a la columna esquerra on hi ha uns quants enllaços a entrades que trobo interessants. Aquí trobareu les més recents.
Fotos De moment deixaré de posar fotos a l'space i les posaré al picassa, una eina de google. Hi podeu accedir teclejant: http://picasaweb.google.com/cris.ruano
Aun sin reconocerle, ¿permanecerás junto al Resucitado durante largos silencios en los que nada parece ocurrir? En ellos se elaboran las decisiones importantes. En ellos se disuelven los incesantes "¿para qué?". Cuando apenas comprendas lo que Él espera de ti, díselo. En tu humilde oración, díselo todo, hasta lo indecible. No te angusties por no saber orar. ¿Te dejarás empujar a crear con tu vida un poema de amor con Él? ¿Sabrás esperar al Resucitado incluso en esa tierra árida que son tu cuerpo y tu espíritu sedientos? Él suscitará en ti una intuición, un impulso...
"Las fuentes de Taizé. Dios nos quiere felices", Hermano Roger de Taizé
Res millor que un fragment de "Las fuentes de Taizé" per anunciar-vos que avui s'obra l'Acollida de Barcelona, un grup que preparem autocars per anar a la comunitat ecumènica de Taizé per compartir una setmana (o més) amb gent d'arreu del món. Trobareu tot la informació necessària per viatjar aquest estiu des de Barcelona aquí. Els autocars surten els dissabtes a la nit i tornen el diumenge següent a la nit. El primer bus surt el 14 de juliol i fa el trajecte València - Barcelona - Taizé. El darrer torna el 2 de setembre.
Viure una setmana a Taizé és una experiència que us recomano: són uns dies intensos on trobes silenci i tranquil·litat, joves d'Europa i de la resta del món, aprens, comparteixes, coneixes millor la gent amb la que vas i, amb una mica de sort, coneixes altra gent de la teva ciutat o de ciutats properes. No em sento capaç de descriure què és el que m'ha enganxat... fa cosa d'un any vaig escriure això. Aquí teniu un vídeo que explica què és Taizé, els seus inicis, com ho viuen els joves... I aquí teniu un vídeo gravat durant la pregària de la nit d'un dissabte a Taizé i aquest és d'un assaig de cants que s'ofereix. A veure si algú s'engresca a anar-hi!
Ja fa més de dues setmanes, ens vam aplegar més de 5 000 joves (segons els organitzadors) a la platja i el port de Tarragona per compartir un dia ben festiu, l'Aplec de l'Esperit, que enguany portava per lema "Marcats per l'Esperit". Vaig marxar la tarda de divendres cap allà per donar un cop de mà en la preparació de l'estona de pregària del matí. Dissabte ens vam aixecar ben d'hora i vam tirar cap a la platja per deixar-ho tot enllestit abans que arribessin els primers participants. Encara ens vam trobar uns quants que portaven tot la nit de festa, per allà! Un cop estava tot muntat, vaig enfundar-me en un mono groc amb un megàfon a la mà. El bisbe de Tarragona va parlar i unes quantes noies que deurien ser de la ESO van ballar l'himne sobre l'escenari, recordant-me els vells temps en què a l'escola fèiem concursos de balls entre grups de nenes dels darrers cursos de primària. I després de tot plegat, va començar la pregària. Certes cosetes van fallar, com el retard de "Pau" o que l'organització tallés el final de la pregària, que van quedar inconclusa (bé, concluida pel Marc/Pau però amb moltes presses i sense seguir el que s'havia preparat). Treient això, trobo que si la gent que estava a la platja escoltava el que s'esdevenia a l'escenari, al passeig i al seu voltant, es podia seguir perfectament la pregària; però vaig tenir la sensació que la majoria de gent no ho va seguir, posant-hi atenció sols a estones i quedant-se sense gaire idea de què anava tot plegat. Una pena... M'agradaria destacar d'aquesta estona el treball als murals que van fer el Roger i l'Albert. Va ser impressionant: en un màxim de dos minuts imprimien tot una idea a aquells pedaços de paper negres. Cal destacar també la música: em va impressionar molt que l'hagués composat un noi que deu tenir uns 15 o 16 anys. Sonava molt bé, et podia posar els pèls de gallina amb la sensació de pena que transmetia, i va acompanyar perfectament tot el que succeïa a la resta de la platja. Un cop acabat això, les mercaderies (la gent que hi havia a la platja) van ser embalades i etiquetades i es van transportar fins els tinglados del port, on els esperaven les xerrades de benvinguda d'unes quantes autoritats, pas que per sort em vaig saltar (encara estava a la platja i no m'entusiasmen pas aquests moments). Allà vam retrobar-nos amb companys que havien arribat des de Barcelona. Un cop ens van indicar les possibilitats que oferia el dia, la gran massa de gent ens vam dispersar. L'oferta era molt àmplia i el temps escàs, així que calia escollir. La meva tria va ser la que segueix: vaig passar una estona d'Acosta't, un espai on podies xerrar i preguntar a gent que tenia alguna cosa a dir (laics, professionals, religiosos, preveres, pares i mares de familia...), també vaig escoltar alguna cançó de Kairoi durant el seu concert i vaig aprofitar que molta gent arribava per veure el Padre Jony, que no és sant de la meva devoció, per participar d'una pregària preparada per caputxins, ben diferent de les pregàries comunitàries a les quals acostumo a participar. El llenguatge i els gestos m'eren a voltes llunyans però va ser molt interessant poder conèixer la seva proposta. La va seguir una pregària conduïda pel germà Samuel, de la comunitat ecumènica de Taizé, que vaig haver de deixar a la meitat ja que havia d'estar a les 14h a la zona del concert per un dinar que 8 joves de cada diòcesi vam compartir amb algun dels bisbes de Catalunya i Balears. L'Ignasi i jo, junt amb uns quants joves més, vam seure a taula amb el bisbe de Girona i el Toni va seure amb el delegat de joventut de la diòcesi de Tarragona. El bisbe de Girona em va semblar una persona molt agradable però em va saber greu no aprofitar l'estona per parlar de temes que potser m'haguessin interessat més. Els companys de taula no hi van ajudar, ja que la majoria ja es coneixien i xerraven molt entre ells, parlant només amb el bisbe per fer comentaris de l'estil de "vostè em va confirmar", sense aprofundir més. Cap al final de l'àpat, quan ja havíem d'anar marxant, un dels altres joves li va preguntar al bisbe què li semblava el Padre Jony, perquè ell portava el clergyman i anava de rocker. Aquesta va ser la pregunta o comentari amb més contingut de tota l'estona. I la resposta del bisbe va ser que mentre no tots els capellans ho fessin... Resposta a la que jo vaig contestar, però ningú més va voler donar-li més importància a tot plegat... En sortir, vam anar al concert del grup Canta la teva fe, que canta l'himne de l'aplec, i tot seguit va començar l'eucaristia, on els bisbes varen tenir el seu moment d'esplendor. Esplendor que va quedar en segon pla durant certs moments gràcies al director de cants que, sense deixar de suar, ens va saber dirigir i va superar totes les adversitats que s'anava trobant gràcies al conjunt de músics i la organització que semblava que ens convidés a compadir-lo per haver de repetir un mateix cant fins la sacietat. Durant l'eucaristia vam poder sentir la carta que en Benet ens havia adreçat (és un dir, ho va fer el secretari del seu estat) i l'homilia llegida directament d'aquests quatre fulls pel bisbe de Tarragona, a més d'El Senyor és la meva força, és clar! En acabar l'eucaristia, "els nostres bisbes" ens van donar una carta d'enviament, que val la pena llegir ( = si heu d'obrir algun d'aquests documents, que sigui aquest). Vam tornar en bus, almenys jo, morta de cansament! Va seguir un sopar amb alguns amics que havien estat per Tarragona i cap al llit hi falta gent!
Cris
pd: vaig estar dimecres passat a Ràdio Estel explicant alguna d'aquestes cosetes i aquest dimecres que ve torno a ser-hi entre les 22 i les 23h, per si algú vol escoltar. Poca cosa dic, per això!
El que vaig escriure ahir és més aviat una crònica del meu dia. M'agradaria agraïr la tasca de tota la gent que va col·laborar fent que l'aplec possible: poques vegades em passa de sentir que una activitat va dirigida a mi, al meu segment d'edat. Les opcions proposades eren ben diverses i cadascú va poder escollir allò que li va venir més de gust, encara que em vaig quedar amb ganes d'haver visitat moltes altres activitats... També va ser un gran impuls per tornar a sentir que no estem sols, que hi ha altres joves que caminen al nostre costat i no són pas pocs! Això sí, la gent que es mou és sovint la mateixa, ja que no calia donar més de dues passes per trobar-te amb algú conegut a qui saludar!
Tienen miedo del amor y no saber amar, tienen miedo de la sombra y miedo de la luz. Tienen miedo de pedir y miedo de callar, miedo que da miedo del miedo que da.
Tienen miedo de subir y miedo de bajar, tienen miedo de la noche y miedo del azul. Tienen miedo de escupir y miedo de aguantar, miedo que da miedo del miedo que da.
El miedo es una sombra que el temor no esquiva, el miedo es una trampa que atrapó al amor, el miedo es la palanca que apagó la vida, el miedo es una grieta que agrandó el dolor.
Têm medo de gente e de solidão, têm medo da vida e medo de morrer, têm medo de ficar e medo de escapulir, medo que dá medo do medo que dá.
Têm medo de ascender e medo de apagar, têm medo de espera e medo de partir, têm medo de correr e medo de cair, medo que dá medo do medo que dá.
O medo é uma linha que separa o mundo, o medo é uma casa aonde ninguém vai, o medo é como un laço que se aperta em nós, o medo é uma força que não me deixa andar.
Tienen miedo de reír y miedo de llorar, tienen miedo de encontrarse y miedo de no ser, tienen miedo de decir y miedo de escuchar, miedo que da miedo del miedo que da.
Têm medo de parar e medo de avançar, têm medo de amarrar e medo de quebrar, têm medo de exigir e medo de deixar, medo que dá medo do medo que dá.
O medo é uma sombre que o temor nao desvia, o medo é uma armadilha que pegou o amor, o medo é uma chave que apagou a vida, o medo é uma brecha que fez crecer a dor.
El miedo es una raya que separa el mundo, el miedo es una casa donde nadie va, el miedo es como un lazo que se aprieta en nudo, el miedo es una fuerza que me impide andar.
Medo de olhar no fundo, medo de dobrar a esquina, medo de ficar no escuro, de passar em branco, de curzar a linha. Medo de se achar sozinho, de perder a rédea a pose e o prumo, medo de pedir arrêgo, medo de vagar sem rumo.
Medo estampado na cara ou escondido no porâo, medo circulando nas velas, ou em rota de colisâo. ¿Medo é de deus ou do demo? ¿É ordem ou é confusâo?, o medo é medonho, o medo domina, o medo é a medida da indecisâo.
Medo de fechar a cara, medo de encarar, medo de calar a boca, medo de escutar, medo de passar a perna, medo de cair, medo de fazer de conta, medo de iludir.
Medo de se arrepender, medo de deixar por fazer, medo de amargurar pelo que nâo se fez, medo de perder a vez. Medo de fugir la raia na hora h, medo de morrer na praia depois de beber o mar, medo que dá medo do medo que dá.
(tienen miedo de la soledad tienen miedo de la vida y miedo de morir tienen miedo de quedarse y miedo de escapar miedo que da miedo del miedo que da
el miedo es una raya que separa el mundo el miedo es uan casa donde nadie va el miedo es como en lazo que se aprieta en nudo el miedo es una fuerza que me impide andar)
(tienen miedo de caer y miedo de avanzar tienen miedo de amarrar y miedo de romper tienen miedo de exigir y miedo de pasar miedo que da miedo del miedo que da)
(miedo de mirar el fondo miedo de doblar la esquina miedo de quedarse en la oscuridad miedo de pasar en blanco de cruzar la línea miedo de encontrarse solo de perder las riendas la pose y el equilibrio miedo de darse por vencido miedo de vagar sin rumbo miedo estampado en la cara o escondido en los sótanos miedo circulando en las venas o en ruta de colisión ¿el miedo es de dios o es del demonio? ¿es orden o es confusión? el miedo es un monstruo el miedo domina es miedo es la medida de la indecisión
miedo de arrugar la frente miedo de encarar miedo de callar la boca miedo de escuchar miedo de poner la zancadilla miedo de caer miedo de hacerse a la idea miedo de ilusionarse
miedo de arrepentirse miedo de dejar para después miedo de margarse por lo que se hizo miedo de perder la vez
miedo de salirse de la raya en el momento definitivo miedo de morir en la playa después de beberse el mar miedo que da miedo del miedo que da)
Cuando el miedo va ganando terreno, empiezas a tener más miedo. Empieza a dar miedo del miedo que da. Empieza a impedirte andar. Te puede llegar a paralizar. Te hace dudar de todo y más.
Tengo miedo. El futuro en mis manos pesa, y se va haciendo más pesado con los días que avanzan. El miedo en forma de duda me invade. Los cambios, cuando no están acompañados de certeza, son todavía más difíciles. Traen miedo.
Hay una primera oportunidad. Y una segunda. Hasta una tercera. Pero yo no quería llegar a la cuarta... Me la tengo que jugar y, en algún momento, espero acertar.
Escoger es difícil. Escoger da miedo. Mucho miedo.
Tengo miedo. A veces necesito gritar, desahogarme. Otras escuchar y hablar. Pero casi siempre me gustaría encontrarme alguien que me asegurara que "si la escoges, acertarás." O que alguien del futur viniera para decirme que "tomando ese camino, has sido feliz". Eso sería lo más fácil. Pero no ocurrirá.
Divendres a les 21h30 hi ha un concert de Lagarto Amarillo a la Sala Bikini (= no gratuït, l'entrada són 12€ si és anticipada). A algú li vindria de gust anar-hi? Jo m'ho estic pensant molt seriosament (perquè 12€ són 12€... que si no, hi anava segur!). Sé que tothom (o gairebé) està d'examens, però jo no començo fins el 26 de juny i m'ho veig molt lluny!
Us deixo algun video per si us animeu i de pas descobriu un grup que poca gent coneix però a alguns ens encanta! Vaig descobrir Lagarto Amarillo a partir de Maldita Nerea perquè m'encanta la cançó de "Kantamelade" que és de Lagarto però també canten Maldita... i val molt la pena!
"Cuéntame" va ser el primer single del darrer disc "Distinto", molt recomenable! Podeu veure el videoclip aquí. També podeu trobar altres cançons seves al Youtube, com "Mañana me voy", del disc anterior.
I aquí Maldita Nerea i Lagarto Amarillo cantant junts "Kántamelade":
De totes maneres, acabo de veure que hi ha un concert de Rauxa a Barcelona el mateix dia a la mateixa hora! Així que també s'accepten acompanyants per a aquest concert ;)
Costa més veure els Lagarto, però que hi farem... que facin tots els concerts gratuïts, vés!
La setmana passada el Roger ens va donar aquest text quan començàvem una reunió de preparació del Casal - Menjador de Bellvitge. És una noticia publicada a la contraportada del diari Avui (que no demà) dimecres passat (que no avui). Em va agradar moltíssim i vaig pensar que el compartiria aquí (encara que la Sara i el Nani ja l'hagin posat als seus respectius FLogs...).
Entusiasme sospitós
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com
Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.
L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat /seguir l'exemple/ (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
Si has arribat fins aquí suposo que la idea de col·laborar com a monitor en un esplai / casal / etc no et deu desagradar... Doncs tinc una bona noticia per a tu! ;)
Necessitem monitors pel Casal - Menjador de Bellvitge
Sobretot universitaris, ja que sembla que la majoria dels que col·laboraran són batxillerats i ens agradaria comptar amb gent amb uns anys més i, si pot ser, una mica d'experiència. El monitor del C-MB arriba a les 9h30 per rebre els nens a les 10h i despedir-los a les 17h. El dia acaba amb una reunió amb la resta de monitors del grup o amb una estona de formació (com a molt tard, a les 19h). Són moltes hores al dia, és cert... però són molt agraïdes!
El C-MB comença el 2 de juliol i acaba el 19 de juliol. Durant aquest temps, tot un seguit d'infants del barri, uns 80 o 90, participen d'activitats, excursions, piscines, tallers, ludoteques...
En Pere Casaldàliga [molt recomanable llegir perque va ser proclamat "Català de l'any"] va dir que:
Tot és política, encara que la política no ho és tot.
I aquesta entrada va de política. Fa menys d'una setmana vam tenir eleccions i molta gent es va quedar a casa, deixant d'exercir el seu dret a decidir. Perquè... sí!: nosaltres decidim, no és cert que un vot no suposi res. Si no, digueu-li als dos alcaldables de Malla (des dels 7 minuts fins els 6 minuts de video):
I ara qui governa? S'ho han de jugar a cara o creu. Està clar que aquest cas és un extrem, però serveix perfectament per fer notar que tots els vots són importants. Sobretot per evitar que certes opcions que, suposo i espero, són minoritàries prenguin massa pes en els aparells de govern, com Plataforma per Catalunya. Aquí teniu un video sobre el seu líder, Josep Anglada:
Hi ha una cosa que em va fer contenta per les eleccions: per una vegada vaig estar orgullosa del barri on visc! Porto gairebé tota la vida vivint a les Tres Torres, un barri ben pijet de la zona alta de Barcelona, encara que només hi vingui a dormir i no sàpiga ni llocs on prendre algo prop de casa meva. Sempre que puc evito dir-ho, perquè automàticament et posen l'etiqueta de noia de barri pijo. I no m'hi sento gens identificada. Quan em pregunten de quin barri sóc, dic que visc entre Sarrià i Les Corts, cosa que és ben certa, sense donar gaire més explicacions. Doncs bé, va sortir a La Vanguardia un mapa de Barcelona amb el percentatge de votants de cada zona i Les Tres Torres vam ser el barri on va haver-hi menys abstenció de tota Barcelona amb alguns punts de diferència. M'alegra veure que la gent es mou i diu la seva, encara que sigui votant un partit diferent del que voti jo!
I per acabar, el toc tonto i curiós: aquesta és la 18a estació del meu blog, la majoria d'edat, quan es permet que comencis a votar. Bon cap de setmana!
