Mostrando las entradas con la etiqueta 4t món. Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas con la etiqueta 4t món. Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de mayo de 2010

Sense ètica ni dignitat

La televisió ens va sorprendre novament el passat 12 de maig amb un episodi on l'ètica i la dignitat van ser abandonades per un únic objectiu: l'augment de l'audiència. Un home que demanava al carrer, a Hamburg, va ser denigrat públicament per un grup d'aficionats de l'Atlètic de Madrid encoratjats per Manolo Lama, periodista de Cuatro. Davant d'aquests fets indignes, no ens podem quedar indiferents.

En el moment actual de crisi que estem vivint s'agreuja l'exclusió social. La gent que perd el que té i es queda al carrer no deixen de ser persones. En moments d'eufòria els valors que no tenim prou interioritzats difícilment es mostren. En aquests moments d'alienació no podem passar-nos de la ratlla. On són els valors? On són els límits?

L'episodi de Cuatro no deixa de ser un reflex més d'un dels molts problemes actuals: la incapacitat d'empatia sembla imposar-se en la nostra societat, sigui quina sigui la condició dels altres o el vincle afectiu que tingui amb nosaltres. El periodista implicat, a més, se salta el codi deontològic professional i transforma la comunicació en un periodisme insensible, destructiu, que denigra la dignitat humana per l'èxit propi. Fets com aquests immunitzen, encara més, les sensibilitats i l'empatia dels espectadors. El més greu és que la societat de l'espectacle sembla estar normalitzant aquests episodis i neutralitzant-ne les seves reaccions. Davant d'això, manifestem la nostra indignació i encoratgem a qui llegeixi aquesta carta a reaccionar-hi activament i convençut.

Grup de Joves Espiritualitat per a la Transformació Social

[Publicat a l'Avui]

lunes, 30 de noviembre de 2009

Acción en la calle

Atención a este corto vídeo (dura un minuto y medio). Condensa originalidad, frescura, acción social...



Què n'opineu? Com us deixa el cos?


Cris

sábado, 2 de febrero de 2008

Más allá de la imaginación

Hay gente pasando hambre
y no es el hambre que tu imaginas
entre una comida y otra.

Hay gente sintiendo frío
y no es el frío que tu imaginas
entre la ducha y la toalla.

Hay gente con mucho dolor
y no es el dolor que tu imaginas
entre la receta y la aspirina.

Hay gente sin esperanza
y no es el desaliento que tu imaginas
entre la pesadilla y el despertar.

Hay gente por los caminos
y no son los caminos que tu imaginas
entre el paseo y la casa.

Hay gente sin dinero
y no es la falta que tu imaginas
entre hoy y el sueldo.

Hay gente pidiendo ayuda
y no es aquella que tu imaginas
entre la escuela y la novela.

Hay gente que existe a pesar de la imaginación.


Ulises Tobares, vía "kilómetros de sonrisas", de Álvaro Neil, biciclown]

Fa dies que tinc una entrada mig escrita sobre un parell de llibres però les entregues i examens no em permeten acabar-la. Un d'aquests llibres és "kilómetros de sonrisas", una mena de diari de viatge de l'Álvaro Neil, un asturià que ha recorregut Amèrica llatina i Àfrica (ara comença Àsia) amb la seva bicicleta oferint espectacles gratuits de clown. Entre les seves pàgines he trobat aquest poema que porto pensant i repensant tot el dia i volia compartir amb vosaltres.
Ja em queda menys d'una setmana per sortir del túnel dels examens: començo a veure la llum que marca el final i em guia cap a la sortida.

Cris

lunes, 24 de diciembre de 2007

Emmanuel


Li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres"




Como hace 2000 años, hoy sigue naciendo donde menos se le espera, con una esperanza increible de llegar a tocar nuestros corazones.
Perquè, com dèiem divendres, Déu és un boig que creu en la humanitat.
Que el teu cor rebi amb els braços oberts la bona notícia que avui torna a néixer!

Feliz Natividad!


Cris

martes, 18 de diciembre de 2007

Dia del migrant (18-D)

Avui commemorem els 17 anys de l'aprovació de la convenció dels drets de les persones migrants i els seus familiars amb el dia del migrant.
Després de deixar abandonat el blog de nou durant un temps (totalment en contra de la meva voluntat, us ho puc ben assegurar!), ja a l'esprint final del trimestre, aprofitant l'avintesa per oferir-vos d'escoltar aquesta cançó de Migueli anomenada "Extranjero":



Get this widget | Track details | eSnips Social DNA



Cris

viernes, 19 de octubre de 2007

Juez de menores

Este hombre es un crack. Se llama Emilio Calatayud y el otro dia estube viendo un reportaje sobre él por una compañera de clase (gràcies Natàlia!). Es un juez de menores que ha sabido utilitzar la ley para ayudar a la reinserción de los menores y para darles herramientas para poder salir de la dinámica delictiva.
Os recomiendo el documental que hicieron sobre él en el programa "Línea 900", que está dividido en cuatro partes:

Primera:


[segunda, tercera, cuarta]


También están muy bien las charlas como esta:



[segunda parte aquí]


Aquí se comenta el libro que ha escrito, "Reflexiones de un juez de menores", y también podréis encontrar una entrevista que le hicieron en La contra de La Vanguardia [7 de juny de 2007].
Aquí teneis un artículo sobre él y tres de los chicos a los que juzgó, publicado en el dominical XL Semanal.
También un escrito suyo:

Consejos para formar a un delincuente
Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.
No le dé ninugna educación espiritual. Espere que alcance la mayoría de edad para que pueda decidir libremente.
Cuando diga palabrotas, ríaselas. Esto le animará a hacer más cosas graciosas.
No le regañe nunca ni le diga que está mal algo de lo que hace. Podría crearle complejos de culpabilidad.
Recoja todo lo que él deja tirado: libros, zapatos, ropa, juguetes... hágaselo todo, así se acostumbrará a cargar la responsabilidad sobre los demás.
Déjele leer todo lo que caiga en sus manos, cuide de que sus platos, cubiertos y vasos esté esterilizados, pero que su mente se llene de basura.
Dispute y riña a menudo con su cónyuge en presencia del niño, así no se sorprenderá ni le dolerá demasiado el día en que la familia quede destrozada para siempre.
Dele todo el dinero que quiera gastar, no vaya a sospechar que para disponer de dinero es necesario trabajar.
Satisfaga todos sus deseos, apetitos, comodidades y placeres. El sacrificio y la austeridad prodrían producirle frustraciones.
Póngase de su parte en cualquier conflicto que tenga con sus profesores, vecinos, etc. Piense que todos ellos tienen prejuicios contra su hijo y que de verdad quiere fastidiarle.


Como él acaba la charla,

Primero se llevaron a los negros.
Pero a mi no me importó, porque yo no lo era.

Enseguida se llevaron a los judíos.
Pero a mi no me importó, porque yo tampoco lo era.

Después detuvieron a los curas.
Pero como yo no soy religioso, tampoco me importó.

Luego apresaron a unos comunistas.
Pero como yo no soy comunista, tampoco me importó.

Ahora me llevan a mi.
Pero ya es tarde.


Cris

sábado, 15 de septiembre de 2007

Signo de amor


Escogí esta foto como "signo de Amor" para una actividad del campo de trabajo.
Jimena y Mariví son las menores de una familia de varias hermanas. Conocí a Jimena en 2005 por las colonias y puedo decir que impresiona... además de no hacer caso y pegar gritos constantmente. Este año Mariví, la menor, ha estado en mi grupo durante el casal-menjador y no recuerdo que entrara en más de dos o tres actividades. Su hermana dice que es peor que ella a su edad. Imaginad...
Con esto, pensaréis: ¿ellas son un signo de Amor? Sí. Tendríais que haberlas visto en la piscina, cuando compartían el tiempo de cambiarse en el vestuario: Mariví hacía lo que su hermana le decía (más o menos...); Jimena se portaba muy bien, como si quisiera dar ejemplo a su hermana; la cambiaba, la peinaba... incluso podías hablar con Jimena y hacerla entrar en razón, si hablabas de algo relacionado con su hermana.
¡Eso es amor! :) El amor nos hace mejores, nos hace intentar estar a la altura, atentos al otro...


Cris

[sus nombres están cambiados, claro...]

viernes, 17 de agosto de 2007

Altres línies: Ya sé cual es el truco

Una pequeña anécdota que fue la última entrada de Javier Montes antes de dejar su blog en pausa es mi siguiente propuesta para viajar por otros escritos que corren por esta red de redes...

martes, 24 de julio de 2007

Estació 24: Camp de Treball urbà | Demarca't!

Aquest darrer mes ha anat ple a vessar de projectes, il·lusions, decisions, coneixences, menjades de tarro, aprenentatge, creixement... Ha estat increïble! Sembla impossible que tanta VIDA pugui sortir de menys de 30 dies!

Només acabar examens, dimecres 27 de juny, vaig anar a rebre la Grecia, que tornava després de tot un curs vivint a Londres. Feia uns 8 mesos que no la veia i em va fer moltíssima il·lusió poder abraçar-la de nou. Es nota que durant aquest any ha crescut moltíssim, s'ha conegut i ha madurat...

Dijous i divendres següent vaig estar acabant de preparar el Casal-Menjador de Bellvitge (CMB), va ser un no-parar! Divendres mateix vaig marxar cap a Begur amb la família per tornar a temps per la darrera reunió de preparació del CMB.

Aquell cap de setmana va incloure llargues estones de conversa / discussió sobre el meu futur amb els de casa... va ser un moment dur, per a mi: els entenc, però costa moltíssim més tirar endavant quan no et sents recolzada...

Diumenge a la tarda vaig fer la bossa i vaig marxar cap al Casal Loiola, on just havia començat el Camp de Treball urbà. Els nois de 4t d'ESO de Lleida col·laboraven al casal d'estiu de l'escola Sant Pere Claver, al barri del Poble Sec, i la resta de 4t d'ESO estava al centre obert Joan Salvador Gavina, al Cottolengo, al menjador de les calcutes o a la ludoteca del CMB. L'Ari, que ha acabat 2n de Batxillerat, col·laborava a l'escola d'estiu de casp i els 5 restants (batxillers i universitaris) estàvem donant un cop de mà al CMB. En Genís i jo estàvem també com a pre-monitors al camp de treball.

Aquesta diversitat de llocs per on ens movíem va omplir de matissos les activitats i les reflexions que es proposaven durant el vespre. Les meves nits acabaven entrada la matinada amb les reunions de monitors del camp de treball, que va ser un dels moments del dia en què més vaig aprendre. Tenia allà al davant tot un seguit de gent que portava a sobre molts voluntariats, camps de treball i experiències ben variades i això es notava un munt! Un simple comentari, una opinió ben exposada, un somriure per coses ben petites (tant petites com les xuxes, oi?)... el que allà es parlava desprenia una manera de fer que em va enriquir molt.
A les nits arribava morta de les preparacions del CMB, del casal en sí, de les activitats del camp de treball, del dormir poc... però savia que si em quedava, valdria la pena, podria veure moltes coses de les que no m'havia adonat durant el dia. Petits detalls que potser a mi se m'havien passat per alt, però algú altra havia anotat en la seva memòria. I tot per fer que aquesta experiència fos el més profitosa possible...
Gràcies a tots els que vau participar del camp de treball i als que ens vau portar sopars. Vosaltres pinteu el món amb el color de l'esperança!
Gràcies als que em vau demostrar que a la generació del 91 també hi ha frikis i motivats, petits teletubbies, hòbbits en potència. Seguiu portant alegria i bogeria al món!
Saida, Melgo, Edu, Minerva, Núria... Gràcies! Sou llum que no pot parar d'il·luminar!

Si voleu veure fotos del Camp de Treball, podeu clicar aquí.

sábado, 16 de junio de 2007

Altres línies: Barcelona tiene poder

Doncs bé, aquí arriba la primera proposta per viatjar en altres línies, per moure's per altres paraules escrites en aquesta immensa xarxa que ens va unint, ens retroba i ens obre noves perspectives...

Inaugurant aquesta secció, [soroll de tambors ;) ] una entrada escrita al bloc de'n Jordi, company de classe de la facultat.

martes, 5 de junio de 2007

Casal-Menjador de Bellvitge | Ser monitor

La setmana passada el Roger ens va donar aquest text quan començàvem una reunió de preparació del Casal - Menjador de Bellvitge. És una noticia publicada a la contraportada del diari Avui (que no demà) dimecres passat (que no avui). Em va agradar moltíssim i vaig pensar que el compartiria aquí (encara que la Sara i el Nani ja l'hagin posat als seus respectius FLogs...).

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat /seguir l'exemple/ (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.


Si has arribat fins aquí suposo que la idea de col·laborar com a monitor en un esplai / casal / etc no et deu desagradar... Doncs tinc una bona noticia per a tu! ;)

Necessitem monitors pel Casal - Menjador de Bellvitge

Sobretot universitaris, ja que sembla que la majoria dels que col·laboraran són batxillerats i ens agradaria comptar amb gent amb uns anys més i, si pot ser, una mica d'experiència.
El monitor del C-MB arriba a les 9h30 per rebre els nens a les 10h i despedir-los a les 17h. El dia acaba amb una reunió amb la resta de monitors del grup o amb una estona de formació (com a molt tard, a les 19h).
Són moltes hores al dia, és cert... però són molt agraïdes!

El C-MB comença el 2 de juliol i acaba el 19 de juliol. Durant aquest temps, tot un seguit d'infants del barri, uns 80 o 90, participen d'activitats, excursions, piscines, tallers, ludoteques...

Si et crida el 4t món... VINE! T'estem esperant!

martes, 1 de mayo de 2007

L'objecció fiscal

Mai he hagut de fer la renda, però la objecció fiscal fa temps que em crida l'atenció. Em vaig assabentar que existien objectors fiscals llegint el primer llibre de l'Arcadi Oliveres, Contra la fam i la guerra, i ara que estic llegint-me el segon, Un altre món, en parla més detalladament. No és un tema que surti a les notícies habitualment!
Aquí teniu una petita explicació de què és extreta / basada en aquest darrer llibre.

Jo estic a favor de la desaparició completa de les forces armades, però, evidentment, res no és tan senzill. En qualsevol cas, podem actuar d'altres maneres com, per exemple, intentant no participar de la despesa militar, que en el cas de l'Estat espanyol l'any 2006 es va situar, fent els càlculs correctes, al voltant dels 45 milions d'euros diaris.

Segons dades del llibre: 2 mesos de despesa = 1 any de pressupost de l'ONU; 5 dies de despesa = 1 any de ajuts a l'estudi i beques.

Un exemple d'objecció fiscal, suposant que haguem donat 600 euros a Hisenda: 100 amb la declaració de la renda i 500 durant l'any:

Ens n'anem als pressupostos de l'estat i veiem que Defensa té, aproximadament, el 6% del pressupost de l'estat, la qual cosa vol dir que dels nostres 600 euros, 564 hauran anat a parar a despeses diverses del govern [...] però 36 euros hauran anat a parar a Defensa. Aleshores jo, si sóc objector fiscal i estic disposat a pagar els 564 euros primers, però aquests 36 segons no els vull pagar perquè no és coherent amb la meva manera de pensar perquè jo no vull la guerra i, per tant, no vull exèrcit, lògicament no he d'acceptar donar al govern aquests 36 euros per a Defensa. Com que ara me'n queden 100 per pagar, vaig a Hisenda i només en pago 64, perquè els altres 36 considero que són els que es gastaran en Defensa.

Resumint la resta de l'explicació: perquè Hisenda no pensi que vols evadir-los, els dones a alguna ONG. Hisenda els reclama igualment i et pots negar a pagar-ho fins que el banc decideixi embargar-te aquella quantitat més les despeses d'enviament.
Proposa l'Arcadi:

De fet, amb l'exèrcit hi hauria d'haver la mateixa possibilitat que es dóna per a l'església catòlica: que s'hi pogués fer creueta o no el dia que es fa la declaració, depenent de si s'hi volen destinar diners o no.


En el tema de l'objecció fiscal, entren en joc els calés, que és també el treball... i segurament això sigui l'impediment més gran. Però aquí arriba la consolació: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tret una multa per impagament que havia imposat Hisenda. Visca!

Cris

-------------------------------------

[Editat el 2 de maig]

Una gran imatge...

martes, 13 de marzo de 2007

Diana

La Diana és una dona que ens ajuda a mantenir la casa habitable, a tenir dinar cada dia sobre la taula (en el meu cas al tupper), a tenir roba neta... fa tot allò que la resta no trobem temps per fer. Ahir va ser el seu aniversari. Va fer 60 anys.
La Diana és una gran persona. És russa. Se la veu culta i sobretot entregada. Sempre està pendent que tot estigui bé, de dir-nos adéu i bon dia quan marxem de casa espitats al matí, de somriure només entrar a casa... Va emigrar ja gran i va deixar els fills al seu país per obrir-se una nova vida aquí, cosa difícil, sobretot si ja ets una mica gran. Ara tenim la sort de tenir-la per casa. Gràcies, Senyor, per haver-la posat en el nostre camí!

Ahir estava escoltant "Another day in paradise", del Phil Collins, i vaig pensar en totes aquelles persones que ho estan passant malament i criden, demanant ajuda. Sovint passo pel seu costat sense adonar-me'n. Vull obrir els ulls, no girar la cara quan una cosa m'interpel·li, apropar-mer a aquells que ho passin malament.

Normalment no llegeixo les lletres de cançons que veig als blocs, però aquesta us la recomano: és una bonica història... Si a algú li fa pal l'anglès, hi ha traductors! ;)



She calls out to the man on the street
Sir, can you help me?
Its cold and I've nowhere to sleep,
Is there somewhere you can tell me?

He walks on, doesn't look back
He pretends he cant hear her
Starts to whistle as he crosses the street
Seems embarrassed to be there

Oh think twice, its another day for
You and me in paradise
Oh think twice, its just another day for you,
You and me in paradise

She calls out to the man on the street
He can see shes been crying
Shes got blisters on the soles of her feet
Cant walk but shes trying

Oh think twice...

Oh Lord, is there nothing more anybody can do
Oh Lord, there must be something you can say

You can tell from the lines on her face
You can see that she's been there
Probably been moved on from every place
cos she didn't fit in there

Oh think twice...

jueves, 8 de febrero de 2007

Diumenge

Diumenge... va ser un gran dia! Des de llavors que vull fer aquesta entrada, però no he trobat el moment. Mentre dinava amb tota la família (paterna) vaig riure molt, no paràvem! Com a mínim jo, vaig trigar més del normal perquè estava rient tant que no em ficava el menjar a la boca!
Vaig haver de marxar ràpid perquè havia quedat amb l'Alba per anar a estudiar... Vaig tenir alguna baralla amb les fotocopiadores: sinó no seria IO ;)
I llavors va arribar el vespre! Ens vam reunir un grupet: Toni, Aniol, Ignasi, Alba i jo. I ens vam dirigir a la parròquia del Carme, al Raval. Allà vam participar d'una eucaristia diferent: hi havia gent del barri, joves immigrants, exdrogadictes, gent implicada en el 4t món, joves catalans... tot un melting pot!
A més, va ser molt participativa i els cants estaven ben escollits: em va fer molta il·lusió sentir per primera vegada el credo nicaraguense, el santo salvadoreño, la palabra...
Moltes coses em van recordar l'AnnaSà, que està "perduda per aquests móns de Déu" ;) sembla que faci un munt que ha marxat i només havien passat dues setmanes...
Després de l'eucaristia, vam anar a sopar. L'Ignasi no va poder... seminari! si jo me n'encarragués, ho canviava tot de dalt a baix! En el seu lloc, se'ns va afegir el Fazal, un noi paquistanès que també havia estat a l'eucaristia. I ell ens va portar a sopar a un restaurant paquistanès: estava boníssim! M'ho vaig passar molt bé: vam xerrar una bona estona, vam riure, vam conèixer coses noves sobre el paquistan i sobre ell, vam proposar nous projectes... i tot plegat va acabar amb un te amb llet (molt bo, també) que va tenir-me amb els ulls oberts fins les 2 de la matinada!
Crec que encara arrossego aquell cansament, perquè els ulls se'm tanquen: bona nit!

Cris


Fotos: 1) gener'07, reprodueix perfectament la situació d'un dinar de diumenge a casa dels avis; 2) el Fazal, l'Aniol, jo i el Toni a la sortida del restaurant; l'Alba estava fent la foto.

pd: ja sé com s'escriu el nom del Fazal (gràcies, Aniol!) i l'he pogut corretgir.