Los verdaderos piratas

[rebut per correu electrònic: gràcies Maya!]

En 1991 se hundió el orden político de Somalia, país que sucumbió a una guerra civil empeorada por la intervención estadounidense. El colapso político dejó la sociedad somalí sin defensas, situación que fue aprovechada por navíos procedentes de Europa, Estados Unidos, China y otros países para verter en sus aguas grandes cantidades de residuos tóxicos y radioactivos. El abuso se hizo visible cuando, en 2005, un tsunami depositó en las playas y costas somalíes bidones corroídos y otras muestras de estos residuos. Según el enviado de las Naciones Unidas en Somalia, Ahmadou Ould-Abdallah, la porquería tóxica acumulada en pocos días por la catástrofe marina provocó úlceras, cánceres, náuseas y malformaciones genéticas en recién nacidos y, al menos, 300 muertes.

Pero las desgracias no terminan ahí. Aprovechando el desgobierno, una multitud de barcos de pesca empezó a faenar en las aguas frente al país, incluidas sus aguas territoriales. En 2005 se calculó que pescaron allí unos 800 barcos de distintos países, muchos de ellos europeos y, más específicamente, españoles. Se estima que los ingresos generados durante un año por esta pesca extranjera ilegal ascendía a 450 millones de dólares. El resultado fue la rápida disminución de unas reservas pesqueras que eran el principal recurso para las comunidades de pescadores del país, catalogado como uno de los más pobres del mundo.

Un reportaje de Al Yazira informa de que grupos de somalíes trataron de constituir un cuerpo autodenominado “Guardacostas Voluntarios de Somalia”, reuniendo dinero con el que pagar a la empresa estadounidense Hart Security, que se dedica a entrenar y formar luchadores y mercenarios por todo el mundo –y que, años más tarde, ha actuado como mediadora para el cobro de rescates en aquellas mismas aguas: ¡negocio redondo!–. Al parecer, hubo intentos de esos guardacostas voluntarios de negociar con los buques de pesca extranjeros para que dejaran de faenar o pagaran un impuesto para seguir haciéndolo, intentos que resultaron fallidos. El desenlace final fue lo que hoy se califica como piratería somalí.

En un país plagado de armas, desgarrado por bandas rivales y sometido a una situación económica desesperada, un desenlace así no debería sorprender. A la vista de lo anterior, es legítimo preguntarse: ¿Quiénes son, en esta historia, los verdaderos piratas?

Hay en España quien propone que los atuneros españoles (que son sobre todo vascos) lleven militares a bordo para disuadir a los piratas. En el Parlamento vasco, los votos del PP y el PNV han hecho posible el pasado 8 de octubre aprobar una moción en esta línea. El Congreso ya lo había descartado meses antes arguyendo que la legislación española no lo permite. Francia sí lo permite, y hace tiempo que en el Índico los barcos de pesca franceses llevan militares a bordo. Pero esta diferencia es de detalle: ambos países lograron que el 10 de diciembre de 2008 los ministros de Defensa de la Unión Europea aprobaran la llamada Operación Atalanta contra la piratería somalí, y que se diera luz verde al envío de entre 6 y 10 buques de guerra para "garantizar la seguridad” en el golfo de Adén con el mandato de vigilar las costas de Somalia, “incluidas sus aguas territoriales”.

Estos hechos muestran que el colonialismo no sólo no ha muerto, sino que está tomando nuevos bríos. Y un nuevo aspecto marcado por la crisis de recursos naturales, en este caso la pesca. Las flotas pesqueras de los países ricos, compuestas por buques con capacidad para moverse por todos los mares del mundo, esquilman un caladero tras otro: son las principales culpables de la sobrepesca que desde hace años viene destruyendo la capacidad de regeneración de las especies marinas y preparando un colapso de las capturas a escala mundial.

Las primeras perjudicadas son las poblaciones de los países pobres que dependen de la pesca local: ellas carecen de flotas potentes para pescar lejos de sus costas. El caso somalí es uno de los más sangrantes por las circunstancias políticas internas, pero no es el único. España está recuperando sus blasones imperiales contribuyendo a empobrecer a uno de los países más pobres del mundo. Al hacerlo no sólo comete una injusticia, sino que practica una política sin futuro también para sus habitantes. Porque cuando ya no haya caladeros por explotar en ningún rincón del mundo, ¿qué harán nuestros marineros y pescadores?

Es una indignidad aprovecharse de un país desangrado por una guerra civil y luego mandar a los soldados a defender una causa indefendible que no hace más que profundizar la tragedia de ese pueblo. Y si se quiere mirar desde otra óptica, ¿cuánto nos cuesta mantener la dotación de dos buques de guerra, un avión y 395 efectivos de la Marina española que tenemos destacados en la zona?

El caso tiene su moraleja. Un país desarrollado como España no debe, tras agotar sus propios recursos pesqueros, expandirse por los mares del mundo privando a otras poblaciones más pobres de sus medios de subsistencia, porque agrava la situación de esas poblaciones y las empuja a una resistencia que desemboca en aventuras violentas y salidas militares. La solución hay que buscarla en casa, adaptándose a unos ecosistemas dañados y gestionándolos mejor (por ejemplo, con la piscicultura como alternativa a la pesca), y adoptando medidas previsoras para que nadie se quede sin trabajo y sin fuente de ingresos. Es inquietante que se esté haciendo exactamente lo contrario: optar por la huida hacia delante y por un neoimperialismo ecológico reforzado militarmente que sólo puede redundar en un empeoramiento de la situación.

Joaquim Sempere
Profesor de Teoría Sociológica y Sociología Medioambiental de la UB y miembro de Món-3.
Tomado de www.insurgente.org

"The curious boy in the striped pyjamas in the night-time"

Si et va agradar "The curious incident about the dog in the night-time" (El curioso incidente del perro a medianoche / El curiós incident del gos a mitjanit), no deixis de llegir "The boy in the striped pyjamas" (El niño del pijama a rayas / El noi del pijama a ratlles). Si t'ha agradat "The boy in the...", ves a buscar una còpia de "The curious incident...". I si et va agradar "La vita è bella" (La vida es bella / La vida és bella), no deixis passar aquests dos exemples de ficció (les històries que expliquen molt difícilment haurien pogut succeir en el món real) vista amb ulls de nen que toquen ben al fons.

I com a darrera recomenació: si t'atreveixes amb l'anglès, no et perdis els llibres en versió original. Les produccions literàries i fílmiques en versió original... no tenen preu.

Cris

Estació 28: Celebrem la vida... és massa

És massa la vida que hi ha en tu per acontentar-te a viure'n petites engrunes i de tant en tant, encara.

Ets massa persona perquè t’enganyis a tu mateix i els altres vegetant en aquest món.

És massa resseca la terra que trepitges perquè no miris que hi pugui néixer una flor.

Ets massa ric per dintre perquè els altres no rebin de tu un doll de vitalitat.

És massa el bé que pots fer donant vida, que esdevé una injustícia reservar-te-la.

És massa grossa la força del compartir la vida, que t’entestis a viure com un egoista.

És massa la riquesa de la vida, perquè valgui la pena viure permanentment angoixat.

És massa compromesa la vida perquè t’hi puguis ajaure com un burgès;

massa bella, que no la puguis viure poèticament;

massa dura, que no esdevinguis lluitador.

És massa veritable la felicitat, que la cerquis en ximpleries.

És massa clar l’horitzó, que no puguis tenir esperança.

[...]

És massa vida la vida, que no la celebris!

Obre les teves mans, el teu cor i el teu cap

i deixa’t arreplegar per la vida.

És massa. És fascinant.

Miquel A. Ferrés

És part d'un text que vam utilitzar durant una pregària a un dels recessos del batxillerat. Encara tinc un parell de frases penjades al costat del meu llit...




Què puc dir després d'això?

Tant sols que té raó.
La vida és massa.
És fascinant.

I res més.



Cris

Foto: Casal-menjador de Bellvitge '07,
refrescant-nos a la piscina, celebrant vida i gaudint-la.

Escribe amor

Escribe amor mil veces y en cada ocasión el sentimiento será distinto.

Paulo Coelho

... pero siempre maravilloso... como si fueras dando brillo a un diamante y éste fuera reflejando más luz del sol a cada momento.

¿Será que el amor nos hace mejores?


Cris

Imatges: Tenim un pintor increïble que treballa infatigablement cada dia omplint de llum i color tot el que la nostra vista abraça... va de sol:
(1) El sol marxa a Biar, divendres sant, mentre a nosaltres encara ens queda camí per recórrer... molt camí més!
(2) El sol es reflexa a les vidrieres de l'estació de França mentre alguns estudien (moltes matèries).
(3) El sol s'eleva des del seu amagatall nocturn entre les muntanyes catalanes i comença a escalfar-nos mentre fem via cap a laudes al monestir de Montserrat.

Vidas de sonrisas

Fa gairebé un mes que tenia això escrit...

-------------------------------------

A veces, saturado de encuentros personales, me detenía antes de llegar a un pueblo, y plantaba mi tienda para dormir. No deseaba seguir contando mi historia y responder a las trilladas preguntas:
¿Por qué viajas e bici, no es más cómodo en coche? ¿Por qué dejaste tu empleo?... Ya antes de salir de España tuve que hacerlo. La gente no es muy original con las preguntas. Todos quieren saber lo mismo. Mis respuestas refutaban su idea inicial de mi demencia y les abrían algunos interrogantes en su propia vida.

Kilómetros de sonrisas, de Álvaro Neil, biciclown

Hace unos días leí la historia de Jaume Sanllorente narrada por él mismo en Sonrisas de Bombay. Este mismo es el nombre de la organización que él ha impulsado para sacar adelante varios proyectos para las personas más pobres de Bombay después de dejar atrás una vida de periodista en Barcelona.
Podría haver devorado este libro, pero preferí saborear cada palabra y dejar que me fuera acariciando el paladar, la garganta... hasta llegar al corazón. Allí se han quedado las letras que tan hábilmente Jaume une para formar frases con un sentido común aplastante que no he podido evitar que me marcaran profundamente.
Ahora estoy leyendo uno de los dos relatos de Álvaro Neil, asturiano que hace más de seis años dejó su casa para recorrer mundo sobre su bicicleta dando rienda suelta a su mitad payasa. Ha pedaleado por América latina y África ofreciendo espectaculos gratis desde entonces y ahora está a las puertas de Asia. Se puede seguir su periplo a través de su página (www.biciclown.com).
Como él escribe,

Los verdaderos sueños sólo tienen un motor: el corazón de quién los soñó.

Cris

Más allá de la imaginación

Hay gente pasando hambre
y no es el hambre que tu imaginas
entre una comida y otra.

Hay gente sintiendo frío
y no es el frío que tu imaginas
entre la ducha y la toalla.

Hay gente con mucho dolor
y no es el dolor que tu imaginas
entre la receta y la aspirina.

Hay gente sin esperanza
y no es el desaliento que tu imaginas
entre la pesadilla y el despertar.

Hay gente por los caminos
y no son los caminos que tu imaginas
entre el paseo y la casa.

Hay gente sin dinero
y no es la falta que tu imaginas
entre hoy y el sueldo.

Hay gente pidiendo ayuda
y no es aquella que tu imaginas
entre la escuela y la novela.

Hay gente que existe a pesar de la imaginación.

Ulises Tobares, vía "kilómetros de sonrisas", de Álvaro Neil, biciclown]

Fa dies que tinc una entrada mig escrita sobre un parell de llibres però les entregues i examens no em permeten acabar-la. Un d'aquests llibres és "kilómetros de sonrisas", una mena de diari de viatge de l'Álvaro Neil, un asturià que ha recorregut Amèrica llatina i Àfrica (ara comença Àsia) amb la seva bicicleta oferint espectacles gratuits de clown. Entre les seves pàgines he trobat aquest poema que porto pensant i repensant tot el dia i volia compartir amb vosaltres.
Ja em queda menys d'una setmana per sortir del túnel dels examens: començo a veure la llum que marca el final i em guia cap a la sortida.

Cris

Estació 27: A les nits busco...

Recordarem les nits en què ens volíem menjar el món,
i que ens vam menjar el món.

I allà en l’oblit hi ha algú que crida desesperat.

No sap d’on ve ni on va, ni el que queda.

I allà en l’oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai,

com sempre...

Ja no puc continuar dissimulant,
em sento cada cop més perdut.
I a les nits busco bar,
busco bar, rere bar.
Vull tornar al que per mi varen ser...
Nits de glòria.
Nits de glòria.

Nits de glòria, Gossos (Oxigen, 2007)

Un tros de cançó que em descriu a mi, ara i aquí.
Del nou disc de Gossos, Oxigen... potser és el que necessito: oxigen. Encara que costi deixar enrera món conegut...

Sempre quedarà com a consol la vastitud de l'univers que encara resta per descobrir...


Cris

'A single lifetime'...

The very worst impulses of humankind can survive generations, centuries, even millenia. And the best of our individual efforts can die with us at the end of a single lifetime.

Elizabeth Kostova, "The Historian"

It struck me yesterday evening.


Still thinking about it... Cris

[Los peores impulsos de la humanidad pueden sobrevivir generaciones, centurias, incluso milenios. Y lo mejor de nuestros esfuerzos individuales puede morir con nosotros al final de una única vida.]

Aquesta no és la nostra Església

Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret.
Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica.
A Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?).
No ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia.
En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I
somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli. La nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres.
No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana.

ANTONI BASSAS

Via Clara (gràcies!)

doncs això és...

Juez de menores

Este hombre es un crack. Se llama Emilio Calatayud y el otro dia estube viendo un reportaje sobre él por una compañera de clase (gràcies Natàlia!). Es un juez de menores que ha sabido utilitzar la ley para ayudar a la reinserción de los menores y para darles herramientas para poder salir de la dinámica delictiva.
Os recomiendo el documental que hicieron sobre él en el programa "Línea 900", que está dividido en cuatro partes:

Primera:


[segunda, tercera, cuarta]


También están muy bien las charlas como esta:



[segunda parte aquí]


Aquí se comenta el libro que ha escrito, "Reflexiones de un juez de menores", y también podréis encontrar una entrevista que le hicieron en La contra de La Vanguardia [7 de juny de 2007].
Aquí teneis un artículo sobre él y tres de los chicos a los que juzgó, publicado en el dominical XL Semanal.

También un escrito suyo:

Consejos para formar a un delincuente

Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.
No le dé ninugna educación espiritual. Espere que alcance la mayoría de edad para que pueda decidir libremente.
Cuando diga palabrotas, ríaselas. Esto le animará a hacer más cosas graciosas.
No le regañe nunca ni le diga que está mal algo de lo que hace. Podría crearle complejos de culpabilidad.
Recoja todo lo que él deja tirado: libros, zapatos, ropa, juguetes... hágaselo todo, así se acostumbrará a cargar la responsabilidad sobre los demás.
Déjele leer todo lo que caiga en sus manos, cuide de que sus platos, cubiertos y vasos esté esterilizados, pero que su mente se llene de basura.
Dispute y riña a menudo con su cónyuge en presencia del niño, así no se sorprenderá ni le dolerá demasiado el día en que la familia quede destrozada para siempre.
Dele todo el dinero que quiera gastar, no vaya a sospechar que para disponer de dinero es necesario trabajar.
Satisfaga todos sus deseos, apetitos, comodidades y placeres. El sacrificio y la austeridad prodrían producirle frustraciones.
Póngase de su parte en cualquier conflicto que tenga con sus profesores, vecinos, etc. Piense que todos ellos tienen prejuicios contra su hijo y que de verdad quiere fastidiarle.


Como él acaba la charla,

Primero se llevaron a los negros.
Pero a mi no me importó, porque yo no lo era.

Enseguida se llevaron a los judíos.
Pero a mi no me importó, porque yo tampoco lo era.

Después detuvieron a los curas.
Pero como yo no soy religioso, tampoco me importó.

Luego apresaron a unos comunistas.
Pero como yo no soy comunista, tampoco me importó.

Ahora me llevan a mi.
Pero ya es tarde.

Cris

Dues frases

Un parell de frases que m'he trobat -o m'han vingut a trobar- aquest cap de setmana...

Siempre resulta más fácil ser el buen samaritano que el pobre a la vera del camino, aunque se crea lo contrario.

Lau via Foros marianistas

Para que se cumpla la palabra del Señor "llamad y se os abrirá", alguien tiene que estar dispuesto a quedarse de portero.

Via el blog del tio cura

Mai no se sap...

Mai no se sap,
quan comences el camí,
per on el camí et durà,
si pel desert
o vora el mar,
si per paisatges beningnes
o a través del pedregar.

Mai no se sap.

L'únic cert és
que quan l'acabes,
tard o d'hora, no serà
qui l'acabe ja el mateix
que aquell que el va començar.

[Material utilitzat durant la classe de Psicologia dels Grups i les Organitzacions]

Aquesta darrera setmana he pres un nou camí que porta per nom "educació social" i que no sé ben bé per on em durà. El Jorge Bucay posa paraules al que sento:

"Miro hacia adelante. El sendero me resulta atractivamente invitante. Desde el comienzo veo que el trayecto está lleno de colores infinitos y formas nuevas que despiertan mi curiosidad."

[El camino del encuentro, de Jorge Bucay]

A veure què en surt, de tot això!


Cris

Estació 25: Ser dèbil (bis)

Encara dono voltes al "ser dèbil" que vaig comentar diumenge. Porto uns dies endreçant l'habitació en els moments morts i estan sortint coses ben interessants; dues en concret són sobre aquest tema.

La primera, una frase, ja l'havia deixat com a comentari a l'entrada anterior: "quan un es fa petit, deixa lloc als altres".

La segona l' he trobada rellegint la darrera carta de Taizé, la carta de Calcuta, on el germà Aloïs va escriure:

Ell [Déu] ens acull tal com som, amb allò que hi ha de bo, però també amb les nostres contradiccions interiors i fins i tot les nostres faltes. L'Evangeli ens ho assegura: les nostres fragilitats poden esdevenir una porta per la qual l'Esperit Sant entra a la nostra vida.

I diu en una nota al costat:

Amb motiu del funeral del germà Roger, el prior de la Gran Cartoixa, Marcellin Theeuwes, va escriure: "Les circumstàncies dramàtiques de la mort del germà Roger no són sinó un revestiment exterior que encara fa més evident la vulnerabilitat que ell cultivava com una porta per la qual, preferentment, Déu pot entrar en nosaltres".

De fet, tot això ja ho diu Pau...

Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2a Corintis 12, 10)

Quan endreço les piles de papers de l'habitació sempre em trobo petites joies. Potser és per això que alhora em vaig endreçant jo!


Cris

El pecado

Mientras estaba en Taizé, aproveché para leer un pequeño cuaderno titulado "Saved by the Cross of Christ?", escrito per el hermano Pierre-Yves de Taizé. Allí encontramos esta definición que discutimos en el grupo de la segunda semana:

"El pecado se debería explicar com la manera de concebir y practicar el mi propio placer en detrimento de los otros, de sus derechos y de sus legítimas expectaciones; la manera de usurpar de forma clandestina en cada momento, la primera posición - aquella de Dios y del amor."

Y también nos regala...

"Es a partir de la resurrección que empieza la fe."

Cris

Abans de marxar... una recomenació!

A falta d'unes poques hores per agafar l'avió cap a Pisa, volia llençar una recomenació per a tots aquells que us quedeu a Barcelona uns dies encara.

El proper dilluns 30 de juliol a les 19h30 es passarà la pel·lícula "Promises" (Promeses) dins d'un cicle del CaixaFòrum anomenat "Refugiats: Vides en trànsit". És un film amb tints de documental dirigit per Carlos Bolado, B.Z. Goldberg i Justine Shapiro l'any 2001. Al programa la descriuen dient que ens ofereix un retrat humà del conflicte palestinoisraelià. Filmat en els últims anys de la dècada dels noranta, el documental exposa la situació dels palestin als territoris ocupats i a Jerusalem est. A partir dels testimonis de set nens d'ambdós costats (de 9 a 13 anys) ens mostra com n'és de complicat créixer a Jerusalem. Encara que els nens viuen a només vint minuts de distància entre si, habiten en mons radicalment diferents, pràcticament incomunicats, i són conscients de la situació. La seva visió de les coses està modelada per les imposicions dels adults que els envolten. Però aquest grup ha decidit saltar les barreres per trobar-se amb els seus veïns.
Ja vaig parlar sobre aquesta pel·lícula a l'space. M'encanta! Crec que és la pel·li que més vegades he vist en tota la meva vida...
Si algú la ha vist (o la va a veure) ens podria comentar què li ha semblat!

I com acaba aquella entrada de l'space, també vull que acabi aquesta:

Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! [...] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s'avé a no fer servir el seu poder [...]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l'altre; cal fer més passes en el camí de l'amor a les diferències.

ALBERT JACQUARD, Elogio de la diferencia

Una abraçada,

Cris

pd: Torno el dia 8 d'agost, però no tindré internet regular fins el 2 de setembre, així que no espereu gaire entrades...

Homicidas

Article de Suso de Toro aparegut al magazine de La Vanguardia avui, diumenge 15 de juliol.

- Ahí está ese anuncio, escucha...
"Te van a quitar seis puntos, multa de trescientos euros, te pueden dejar sin carnet..."
-Pues que lo dejen sin carnet, a mí qué me importa.
- Pero calla, hombre, escucha.
"Te puedes hacer daño. Matarte. Peor aún: matar a tu novia, a tus colegas. Quedarte sin los hijos que podrías tener..."
-Pues que se muera, o que se quede sin hijos. Si van a ser gilipollas como su padre...
-Pero es que te está hablando a ti, o sea a mí. O sea a quien escuche el anuncio...
-A mí no, que yo no lo conozco. No conozco al fulano ese que habla...
-Ya, pero te habla a ti igualmente.
-¿Pero entonces cómo me trata de tú? Si no me conoce...
-Bueno, pero es su modo de hablar. Le habla a un "colega", o sea a otro como él.
-Ah, pero yo no soy colega suyo. Ese anuncio no es para mí.
-Bueno, se ve que está pensado para chavales. O sea para jóvenes que conducen coches a mucha velocidad.
-Bueno, pues que lo digan. O que lo pasen en las discotecas, o donde se mamen sus colegas, pero que no me digan que se están dirigiendo a mí. Con esa falta de educación...
-Ya sabes como es este país...
-Este país también soy yo. Y no le falto al respeto a nadie. A mí, el ministerio que me trate con respeto, luego ya hablaremos. Un poco de educación... Tanto colega y tanta leche.
-Bueno, pero el fondo es bueno. No me negarás que la intención no es buena. Se tratade que los jóvenes no se maten.
-Bueno, se tratará de que los jóvenes que se maman y que se meten rayas y tal no se maten. Porque no creo que todos los jóvenes hagan eso.
-De acuerdo, pues se refiere a esos. Pero todos fuimos jóvenes y no me negarás que alguna vez no te pasaste...
-Me pasé alguna vez cuando era joven y aún me paso alguna vez ahora que no lo soy. Pero si me paso que me multen o lo que corresponda, pero que no me traten como un gilipollas, que me traten con respeto. Si hay que ir a la cárcel pues se va, pero con respeto.
-Vale, vale, con respeto. Pero lo principal es que no se mate tanta gente.
- No. Si un tipo se quiere matar que se mate. Si se quiere tirar por un barranco, allá él.
-Hombre, no seas bruto, no digas eso.
-No es que le desee la muerta a nadie, pero hay quien tampoco le da importancia a la vida.
-En la juventud hay mucha inconsciencia. No puedes juzgar a una persona joven sin tener eso en cuenta, no es justo.
-Sí, pero un joven puede matar, igual que un viejo. O mejor. ¿No te parece que falta algo en ese anuncio?¿Y las víctimas?
-Sus colegas, la novia...
-Esos allá ellos, para eso son amigos o novios de un imbécil, ¿pero y la gente que pasa por la calle, que cruza un paso de cebra o que viene en un coche de frente conduciendo con cuidado y se le cruza el del anuncio?
-¿Quién, el que habla?
-No, hombre, el otro. Ése al que le hablan, el gilipollas, el colega.
-Es verdad, se olvidan de las víctimas.
-Es que ni siquiera lo hacen responsable de sus actos, de la gente inocente a la que mató.
-Alto, que aún no mató a nadie. Que se trata de un anuncio. Y no sabemos de quién se trata.
-Bueno, por si acaso. El gilipollas ése.

Quan ho he llegit he pensat en l'argument que fa anys utilitzava contra el tabac. Hi ha gent que et diu que fuma i té dret a fer-ho perquè és senyor de la seva pròpia vida; i llavors jo em pregunto... si amb cada cigarreta diuen que t'estàs treient temps de vida, podria estar bé preguntar als qui haurien hagut de compartir amb tu aquelles estones si no els importa que moris; com els hi cau a la teva parella, els teus fills, els teus pares o els teus amics això de què prefereixis fumar-te algunes cigarretes que no passar més temps amb ells. Què els sembla que t'arrisquis a morir més aviat per pur plaer (o per l'addicció que se'n deriva).
Els hi has preguntat mai? Què t'han respost?
El fum que deixa anar cada cigarreta acaba marxant (després de passar pels pulmons dels qui tens al voltant), tal com aquells petits instants s'esvairan en un "podria haver passat", formant un interrogant que porta pena abans d'hora.

Què n'opineu, de tot plegat?

Estación 23: Tiempo

Tiempo, de Ciento Ochenta grados

Tiempo de reír, tiempo de llorar
Tiempo de triunfar y de fracasar
Tiempo de quererte y que te quieran
De quedarte dentro o de venirte fuera.
Tiempo de subir a las alturas
Tiempo de buscar en la basura
Tiempo de morir, tiempo de matar
Tiempo de agarrar tiempo de soltar.

De volver atrás, convertirse en sal
De apretar los dientes, de mirar atrás
De volverse fuerte, de gritar al mar
De vaciar las manos, de ganarse el pan.

Tiempo de morder, tiempo de soltar
Tiempo de plantar, tiempo de arrasar
Tiempo de aguantar, tiempo de explotar
Tiempo de guardar, tiempo de tirar.
Tiempo de arrancar, tiempo de plantar
Tiempo de rasgar, tiempo de curar
Tiempo de rezar y de blasfemar
Tiempo de gritar, tiempo de callar.
Tiempo de comer, tiempo de ayunar
Tiempo de partir y de regresar
Tiempo de abrasar y de congelar
Tiempo de engañar y decir verdad.

De mirar al suelo, tiempo de escuchar
De tocar el cielo, tiempo de opinar

Tiempo de ser niño, y de ser mayor
Tiempo para ti, tiempo de los dos.

De volver atrás, convertirse en sal
De apretar los dientes, de mirar atrás
De volverse fuerte, de gritar al mar
De vaciar las manos, de ganarse el pan.

Tiempo de morder, tiempo de soltar
Tiempo de plantar, tiempo de arrasar
Tiempo de aguantar, tiempo de explotar
Tiempo de guardar, tiempo de tirar.

De tocar el cielo al decir te quiero
De ser nieto, hijo, padre o abuelo
De vivir borracho, de volverse abstemio
De soltar amarras o de echar el freno.

Tiempo para mí y para los demás
Y si soy ladrón pude ser legal
Tiempo de saltar, tiempo de parar
Tiempo de cantar, tiempo de buscar.
Tiempo, tiempo, tiempo mucho
tiempo más.
Cada cual sabrá en que tiempo está
Tiempo de actuar tiempo de observar
En el tiempo está toda la verdad.

S'han acabat els examens!!!!!!! Viscaaaaaaa!!! Estic feliç feliç :)
Per a cada moment hi ha un temps... ara s'ha acabat el temps d'estudiar i comença el de preparació de l'estiu, a corre-cuita. Casal-Menjador de Bellvitge, Camp de treball, Vall de Núria, Cammino di Francesco, Begur, Cantabria, Taizé... està ben ple i queda molt per fer!
Si és que tot és possible! ;)

Creo que estoy en tiempo de venirme fuera, de soltar amarras, de gritar al mar, tiempo de los demás, de decir verdad, tiempo de mirar al suelo para tocar el cielo.
Y vosotros, en que tiempo estáis?

Cris

Station 20: Blue Pale Dot

Es bueno recordar que toda la población del universo, con una insignificante excepción, está formada por los demás.

John H. Holmes

I si teniu una mica més de temps...

Casal-Menjador de Bellvitge | Ser monitor

La setmana passada el Roger ens va donar aquest text quan començàvem una reunió de preparació del Casal - Menjador de Bellvitge. És una noticia publicada a la contraportada del diari Avui (que no demà) dimecres passat (que no avui). Em va agradar moltíssim i vaig pensar que el compartiria aquí (encara que la Sara i el Nani ja l'hagin posat als seus respectius FLogs...).

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat /seguir l'exemple/ (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.


Si has arribat fins aquí suposo que la idea de col·laborar com a monitor en un esplai / casal / etc no et deu desagradar... Doncs tinc una bona noticia per a tu! ;)

Necessitem monitors pel Casal - Menjador de Bellvitge

Sobretot universitaris, ja que sembla que la majoria dels que col·laboraran són batxillerats i ens agradaria comptar amb gent amb uns anys més i, si pot ser, una mica d'experiència.
El monitor del C-MB arriba a les 9h30 per rebre els nens a les 10h i despedir-los a les 17h. El dia acaba amb una reunió amb la resta de monitors del grup o amb una estona de formació (com a molt tard, a les 19h).
Són moltes hores al dia, és cert... però són molt agraïdes!

El C-MB comença el 2 de juliol i acaba el 19 de juliol. Durant aquest temps, tot un seguit d'infants del barri, uns 80 o 90, participen d'activitats, excursions, piscines, tallers, ludoteques...

Si et crida el 4t món... VINE! T'estem esperant!

Leonardo Boff a Barcelona

Dimecres al vespre, Leonardo Boff, pare de la teologia de l'alliberament, va omplir de gom a gom l'Església del Pi. Jo no hi vaig anar (examen l'endemà obliga...) però van dir que va estar molt bé.
Avui he llegit una entrevista a "La contra" de La Vanguardia i després m'he trobat un video d'una entrevista que li ha fet la Terribas. És llargueta, però interessant per conèixer què ens ha de dir aquest importantíssim teòleg.
Si t'hi vols passar...

Cris