Sentit de la vida, harmonia i felicitat

Hi ha hagut un canvi de paradigma: on abans es preguntava "quin és el sentit de la teva vida? quina és la finalitat?" ara es pregunta "com pots ser feliç? com et pots apropar a la felicitat?". La felicitat és el lloc no-lloc cap a on caminem com a societat, com a individus i com a cultura.
És tant important cercar la felictat per l'únic fet que és la felicitat? La recerca de la pròpia felicitat normalment ens porta cap a la individualitat.
I si provem un altre camí? La felicitat ens vindrà donada -n'estic segura- quan, com digué Gandhi, els nostres pensaments i les nostres accions estiguin en harmonia.

[Escrit durant l'eucarisita final de la Trobada a Sevilla, 10 de maig de 2009]

Aquesta felicitat que tant es busca avui dia -afegiria ara- és molt sovint efímera, té sentit en un present força acotat i no preveu una continuïtat a llarg termini. Es tracta del sentir-se feliç aquí i ara i del rebuig a allò que m'alluny d'aquest estat.

Serà que per a mi és més important trobar el sentit a allò que faig que no sentir-me feliç en tot moment... O que per a mi la felicitat està en trobar sentit allò que faig, en la línia del pensament formulat per Gandhi.


Cris

Ha ressucitat!

Qui? Què? Com? On?...
I entre aquestes interrogacions, la que més costa d'acceptar: com. Aquí hi vaig trobar una mica de llum.

Cris

I am on my way - Estic en camí

Pots trobar-te sovint sense saber ben bé cap a on et dirigeixes, malgrat no tinguis clar què persegueixes, quan hi arribaràs o com assoliràs els teus objectius, quan veus davant teu un camí enboirat o no gaire clar... De vegades la única certesa és que no estàs aturat, estàtic, assentat en una realitat, sinó que estàs en camí, buscant alguna cosa que, segurament, ni tant sols saps quina és.

Where am I goin'?
I don't know
Where am I headin'?
I ain't certain
All I know
Is I am on my way

When will I be there?
I don't know
When will I get there?
I ain't certain
All that I know
Is I am on my way



Tornada de la cançó que obre la pel·lícula Paint your wagon (aka La leyenda de la ciudad sin nombre). Una de les que més m'agraden: musical-comèdia-western, una combinació certament explosiva, que sovint em ve al pensament.


[només la primera cançó]


Cris

Perseguir els nostres somnis

Podem arribar molt lluny, perquè som capaços de saltar i començar a córrer darrere els nostres somnis.

Alguns cops a la vida tens sort. Arriben regals caiguts del cel.
Com trobar algú amb qui compartir idees que per a mi eren tant sols somnis. Algú que em fa adonar que no sóc tant estranya, que no són tant bojos, que encara hi ha gent que ho veu possible. I m'obre un nou horitzó, un paper en blanc on continuar reseguint els somnis, dibuixant-los.
Quan deixes d'estar sola davant els somnis i el futur, hi ha una altra mà que també vol escriure. El dibuix final és encara més ric, perquè el grup és més que la suma dels seus membres; i també més pensat, clar i fàcil de seguir. Segur que ho serà, perquè tens un coixí al teu costat, perquè hi ha algú que també hi creu que buscarà en tu el punt de recolzament quan defalleixi i t'oferirà una mà per aixecar-te quan caiguis.
Llavors els somnis no semblen tant lluny. Ni tant difícils. I molt menys impossibles.
Pots deixar-los lliures per a què volin i aspirin a anar més i més lluny. Permetre que t'empenyin. I saps que en podràs parlar, revisar-los, reescriure'ls. I saps que tindràs algú al costat.
No és meravellós?

Cris

Per no perdre el nord

De vegades oblidem el perquè d'allò que fem, què ens va portar a abocar-nos-hi. Si no ens encarreguem d'anar-ho recordant de tant en tant, podem acabar perduts sense saber la llum de quin far estàvem seguint.

Cris... després de devorar Trucant a les portes del cel, de Jordi Sierra i Fabra.

Els llibres senzills també toquen l'ànima.

Mi cole

Y en las primeras págians del libro leemos...

.

Por entonces yo era un muchacho de quince años que languidecía entre las paredes de un internado con nombre de santo en las faldas de la carretera de Vallvidrera. En aquellos días la barriada de Sarriá conservaba aún el aspecto de pequeño pueblo varado a orillas de una metrópolis modernista. Mi colegio se alzaba en lo alto de una calle que trepaba desde el Paseo de la Bonanova. Su monumental fachada sugería más un castillo que una escuela. Su angulosa silueta de color arcilloso era un rompecabezas de torreones, arcos y alas en tinieblas.

El colegio estaba rodeado por una ciudadela de jardines, fuentes, estanques cenagosos, patios y pinares encantados. En torno a él, edificios sombríos albergaban piscinas veladas de vapor fantasmal, gimnasios embrujados de silencio y capillas tenebrosas donde imágenes de santos sonreían al reflejo de los cirios. El edificio levantaba cuatro pisos, sin contar los dos sótanos y un altillo de clausura donde vivían los pocos sacerdotes que todavía ejercían como profesores. Las habitaciones de los internos estaban situadas a lo largo de corredores cavernosos en el cuarto piso. Estas interminables galerías yacían en perpetua penumbra, siempre envueltas en un eco espectral.

Carlos Ruiz Zafón

.

Una descripción muy bella y envuelta de misterio de mi colegio. Aún habiendo vivido tantos cambios, sigue imponiendo respeto y haciendo volar la imaginación por los rincones del gran castillo.

.

.

Cris... dando una segunda oportunidad a Zafón gracias a 'Marina'

.

Maternitats

"Era la tardor del 2001. Estava assegut a l'ombra d'una cabana d'un dels camps de regusiats que envolte la ciutat de Kuito, a Angola. Feia alguns dies que era en aquesta antiga ciutat colonial, que diuen queen un altre temps va ser bonica, tot i que jo només l'he coneguda com un immens camps de ruïnes. La nit anterior havia estat fotogratiant a l'hospital la intervenció quirúrgica d'una nena petiat, de tot just cinc anys, ferida per una mina mentre jugava al costat de casa; una d'aquestes mines trampa que els infants confonen amb una joguina perquè han estat dissenyades perque sigui així. El cirurgià va tardar cinc hores a treure la metralla que li havia perforat els intestins i, mentre atenia la nena, una noia de setze anys embarassada va morir a causa d'una peritonitis al passadís, al davant de la porta del quiròfan. No hi havia cap metge que la pogués atendre. Jo només vaig poder afagar-li la mà entre les meves per acompanyar-la en l'últim comiat. Recordo que quan va començar a agonitzar, el sol del capvespre entrava per una de les finestres i il·luminava la llitera, i que quan la infermera va venir per tapar-li la cara amb un llençol i penjar-li una etiqueta al dit gros del peu, ja només ens il·luminava una bombeta de seixanta watts. Se'n va anar com cau el vespre.

No és res que es pugui oblidar fàcilment.

L'endemà al matí volia tornar a l'hospital per retratar més ferits de mina, però aquella adolescent embarassada encara em perseguia. De manera que vaig decidir aturar-me. Deixar a un costat la càmera fotogràfica. Seure a l'ombra d'una cabana i descansar. I va ser aleshores quan la vaig veure. Estava asseguda al terra, protegint-se de la sorra blanca amb una roba vermella. Potser amb prou feines tenia quinze anys. Tenia el seu fill als braços. Hi jugava. Reia amb ell. Se'l menjava a petons, completament absent de l'horitzó d'essers afamats que vagarejaven al seu voltant, entre el fum espès de les fogueres on es cuinava sopa d'herbes en bols fets amb llaunes de conserves.
Vaig pensar: no hi ha res ni ningú que pugui arrabassar a un esser humà la seva força interior. Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers immaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses.
Vaig treure la càmera i vaig enfocar l'escena.
La foto d'aquella mare, gairebé una nena, del camp de refugiats de Kuito va obrir una sèrie de fotografies que anomeno "Maternitats". Es tracta d'una selecció d'instantànies realitzades en continents diferents. La majoria d'aquestes mares i els seus fills viuen històries personals molt dures; d'altres són simplement víctimes de la marginació o de la pobresa. Genocidi. Violència. Presó. Soledat. Malaltía. A totes hi ha alguan cosa que se'ns escapa i ens emociona.
De vegades, quan els reporters viatgem per països en guerra o ens endinsem en la vida de la gent que pateix, arriba un moment en el qual deixes de percebre, perquè tu mateix t'has col·lapsat pel que veus; no pots resistir-ho més. "Maternitats" va néixer probablement com un petit punt de llum, un flaix d'esperança en aquesta mirada cansada sobre el que t'envolta. Una picada d'ull que reclama atenció sobresortint d'entre els negatius fotogràfics plens d'imatges horribles.
I així va quedar quan els fotos es van publicar per primer cop al Magazine de "La Vanguardia". Fins que una mestra, la Montserrat CAstanys, les va voler exposar a la seva escola d'un petit poble de Catalunya, i els nens i les nenes d'aquí van començar a conviure amb aquests altres infants arribats de móns tan allunyats del seu, però alhora propers, ja que no hi ha cap infant que no es faci les preguntes essencials de la vida quan es tracta de la mare.
"Maternitats" va continuar viatjant per d'altres escoles, enriguint-se amb el que suggeria als nens i nenes, i sorprenent tothom -mestres i famílies- pels sentiments i l'interès que provocaven , i per les històries que els infants eren capaços d'evocar o inventar.
Alguna vegada m'ha tocat d'anar a una escola per parlar amb els nens i és curiós com la seva mirada m'ha ajudat, també a mi, a veure coses que mai no hauria imaginat. Hi ha una foto, la d'un nadó rwandès que viatja a l'esquena de la mare, que vaig fer intentant reflectir el genocidi, la fugida, el fet dramàtic d'haver nascut en una carretera i caminar enganxat a la mare sense una llar. En canvi, els ifnants interpreten aquesta foto com quelcom d'agradable. Els sembla maravellos passar el dia bressolat a l'esquena de la mare, sentir aquest contacte físic que, potser, ells desitgen molt més que el que reben.
'Que bé!' exclamen quan es fixen en aquesta criatura. Però no es tracta de cap paradoxa: la nostra vida confortable, sense problemes materiales, no ens garanteix de cap manera que tinguem l'afecte resolt; que gaudim de tant d'amor com als infants d'aquí els sembla que rep el nen rwandes. Sentir-se estimat. Poder estimar. De vegades només els infants són capaços d'expressar l'essència de les coses. Per bé. Per mal. Aquí i arreu del món."

Bru Rovira

Així és com presenta Bru Rovira l'exposició Maternitats que vaig anar a veure dissabte passat i que podeu trobar fins el 12 d'octubre (aquest diumenge!) al CaixaForum (que està aquí). És un projecte composat per una sèrie de fotografies instantànies fetes arreu del món on hi veiem una mare i el seu fill. A través d'aquestes imatges i els textos que les acompanyen, viatgem per països i cultures diferents.
Està tota l'exposició dins d'una sola sala petitat, així que no necessitareu massa temps per recórreÉs ideal per anar en família, ja que a les fotografies i textos s'han afegit dibuixos fets per infants catalans i també hi ha una activitat preparada per poder fer en qualsevol moment amb els més petits. Això sí, el millor de tot és anar a veure-la amb la mare!

Cris

Sí, podemos

'Sí, podemos', via El blog de Anna

Fes-te sentir!

Gràcies a en Jordi, antic company de classe, he conegut "Fes-te sentir", una enquesta remunerada bastant simple de completar. SDI Media Group està treballant per millorar la tecnologia de reconeixement de veu en català i et demana que truquis a un telèfon gratuït en unes condicions concretes (un lloc tranquil o un de sorollós) per llegir unes frases a canvi de 10€ per trucada. També existeix la possibilitat de donar els diners per a un copatrocinador (Fundació Terra, Associació Racó Català, Relats en Català o Òmnium Cultural).
És una molt bona manera d'aconseguir uns dinerons i alhora col·laborar amb el desenvolupament dels sistemes de comunicació en català!

. : FES-TE SENTIR : .

Cris

"The curious boy in the striped pyjamas in the night-time"

Si et va agradar "The curious incident about the dog in the night-time" (El curioso incidente del perro a medianoche / El curiós incident del gos a mitjanit), no deixis de llegir "The boy in the striped pyjamas" (El niño del pijama a rayas / El noi del pijama a ratlles). Si t'ha agradat "The boy in the...", ves a buscar una còpia de "The curious incident...". I si et va agradar "La vita è bella" (La vida es bella / La vida és bella), no deixis passar aquests dos exemples de ficció (les històries que expliquen molt difícilment haurien pogut succeir en el món real) vista amb ulls de nen que toquen ben al fons.

I com a darrera recomenació: si t'atreveixes amb l'anglès, no et perdis els llibres en versió original. Les produccions literàries i fílmiques en versió original... no tenen preu.

Cris