Si seguiu aquest bloc, suposo que recordareu una entrada que vaig fer avui fa una setmana sobre el nacionalisme (aquí) responent un comentari que Setembre Negre m'havia deixat.
Avui m'ha arribat la seva resposta / comentari sobre el que vaig escriure, que podeu trobar en forma de comentari en aquella entrada i també copio aquí sota. Espero poder respondre-la quan acabi exàmens (a partir de demà!).
Aquí està:
Cristina,
D’entrada et vull donar les gràcies per haver-me respost. Si jo no ho he fet abans és perquè he anat molt atabalat.
Bàsicament el que faré jo ara serà aclarir o matitzar varis punts, molts cops a partir de respostes teves.
1. Jo no dic que “no podem ser de dos llocs alhora”, alhora que em respons que “Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo.”
Home! Si dues cultures, dues nacions són una mateixa realitat...! I més quan –i aquí rau la contradicció de ser de les dues- una nega l’altra. Si no sí que és pot ser de dues –i moltes més- realitats alhora: badaloní, català i europeu (a més de –en un altre plànol- basquetbolista, aficionat als escacs, cinèfil,...)
Jesús predicà i actuà a favor dels febles i dels oprimits, no? I doncs? No hom no pot estar, no es pot identificar en els dos bàndols alhora.
2. “M'estimo la meva terra, no ho dubtis. (…) Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure”.
No cal remuntar-se a la història passada de Catalunya per veure que som un país oprimit per Espanya (i França però ara no ve al cas.) Només cal veure la història recent.
Segle XX: dues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975) visceralment anticatalanes amb la prohibició i persecució de la llengua catalana i la supressió de les institucions catalanes. Abans de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya viu constantment sota estats d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals dictats pels Capitanes generales de torn.
Segle XXI: un –minso- estatut d’autonomia aprovat pel 89% dels representants electes del Parlament és retallat fins a quedar-se irreconeixible a les Corts espanyoles, enmig d’una onada de xenofòbia anticatalana arreu d’España i d’un boicot als productes catalans (a l’igual que passà el 1931-32). Un estat que és diu democràtic ha d’aprovar un estatut (o una altra llei) que surt d’un Parlament amb una majoria absoluta tan aclaparadora com aquesta. Li agradi o no. Perquè en això consisteix la democràcia. Tu mateixa, posa el nom a aquest comportament.
No tenint-ne prou, encara és recorregut al Tribunal Constitucional on, molt possiblement, serà declarat anticonstitucional (tot i les noves retallades que se li estan tornant a fer!!). Paral•lelament, estatuts d’altres comunitats autònomes que tenen articles idèntics als de l’estatut català han estat aprovats sense cap problema ni impugnació.
El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!) ens diu –cito de memòria- que “ningú serà discriminat per raó de sexe, ideologia, religió, llengua,...” i que “tots els espanyols són iguals davant la llei”. Aleshores, si tots som espanyols... com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)? Tots som iguals però resulta que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona (o és que en realitat els castellans són qui realment tenen drets plens i els catalans, bascos i gallecs no perquè en realitat –i aquí està la mare dels ous- no són castellans, això és, no són espanyols?)
S’acusa demagògicament que la Llei de política lingüística sanciona les botigues, empreses,... que no retolen en català i que a Catalunya es persegueix l’espanyol!! Quina mentida i quanta hipocresia. 1) La Llei de política lingüística no inclou sancions (amb la qual cosa ja em diràs si això és una llei o simplement un llistat de bones voluntats). Les poques sancions que hi ha són de demandes via Consum, en que com a usuari hom es queixa de la deficiència d’un servei o d’un producte. 2) No és diu que la llengua espanyola -o castellana- sí que té al darrere més de 150 lleis, decrets i normatives de diferent rang amb un estricte règim sancionador al seu darrere. A la Comunitat de Madrid per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra llei autonòmica de defensa del castellà. 3) A Catalunya ni es persegueix el castellà ni hi ha hagut mai cap sanció perquè, posem pel cas, un rètol estigués en castellà sinó perquè no estava també en català, cosa radicalment diferent!! Pot estar en espanyol, en àrab o en grec sense cap problema, però lògicament també ha d’estar en la llengua pròpia de Catalunya. (Que menys, no?)
Es diu que no cal fomentar més el català que ja n’hi ha prou. Però paral•lelament, ens trobem que ni a la pròpia Catalunya es pot viure en català (dret bàsic): prospectes de les medicines, informacions dels electrodomèstics, nombre de cadenes de televisió (casualment, per llei no es pot fer cap cadena privada que no abasti un nombre de províncies superior a les que hi ha als PP.CC.), món judicial, cinema (en que sí hi ha l’obligació de doblar-se al castellà), jocs infantils i d’ordinador,...
A nivell religiós. S’està pitjor –i mira que és difícil- que a nivell polític. No hi ha ni una autonomia. La Conferencia Episcopal Española -en aliança amb el Vaticà- han posat repetidament pals a la roda per impedir la creació d’una Conferència episcopal catalana. L’últim i escandalós capítol n’ha estat la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres tot vulnerant el propi Dret canònic! I -opinió personal- amb tres joies de bisbes al capdavant, com l’altra joia de la corona que han posat en un càrrec tan important com el d’arquebisbe de Tarragona (de profe de seminari a bisbe!)
Quan es va celebrar el Concili de la Tarraconense –amb la important tasca que s’hi va dur a terme i amb l’esforç i mèrit que implica- el nunci el primer que va fer en comptes de felicitar-los per la tasca feta, no fou altra cosa que tirar-se al coll de les conclusions del Concili i condemnar el nacionalisme!! De bojos! Es segrega l’històric (i natural) bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja (Aragó catalanoparlant) passen a dependre de Barbastre (Aragó castellanoparlant). Cosa que no havia passat ni en temps del Franco!! I ara volen que es “retornin” les peces d’art sacre del museu diocesà de Lleida. I tant si hi ha nacionalisme... però de qui?
3. “No sóc catalana per damunt de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa –com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l’estat no m’hi sento”.
Odiar? Qui ha parlat d’odiar? Qui odia? Jo no. El l’ideal pel que lluito és per la Llibertat. I la Llibertat és una: personal, social i nacional.
Cap país, cap projecte, es pot tirar endavant en negatiu sinó en positiu. I més un projecte, un país, tan complex com Catalunya.
4. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.
a) L’amor a una terra no depèn d’una manera determinant dels orígens familiars. El meu pare tampoc és d’origen català. (Raó de més per la que no odio a ningú; si així fos m’ho hauria de fer mirar!)
b) Jo també –i suposo que tothom- estic a la recerca però una cosa és la pàtria i una altra és Déu. I, ja que parles de pàtria, quina és la teva, tu que t’identifiques amb Catalunya i amb España? (Ep! I no em surtis amb respostes metafísiques com l’Amor o el Regne de Déu ;) sinó amb una resposta terrenal.)
En fi, Cristina, volia respondre’t i comentar-te més qüestions però... en fi, que el temps és inexorable i la tortura execrable.
No pretenc convèncer a ningú però sí fer reflexionar i qüestionar coses, realitats i pertinences que, per x motius, veiem d’una manera i potser cal replantejar-nos-les.
Que t’acabin d’anar molt bé els exàmens,
Setembre Negre
Avui m'ha arribat la seva resposta / comentari sobre el que vaig escriure, que podeu trobar en forma de comentari en aquella entrada i també copio aquí sota. Espero poder respondre-la quan acabi exàmens (a partir de demà!).
Aquí està:
--------------------------------------------------------------------------------------
Cristina,
D’entrada et vull donar les gràcies per haver-me respost. Si jo no ho he fet abans és perquè he anat molt atabalat.
Bàsicament el que faré jo ara serà aclarir o matitzar varis punts, molts cops a partir de respostes teves.
1. Jo no dic que “no podem ser de dos llocs alhora”, alhora que em respons que “Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo.”
Home! Si dues cultures, dues nacions són una mateixa realitat...! I més quan –i aquí rau la contradicció de ser de les dues- una nega l’altra. Si no sí que és pot ser de dues –i moltes més- realitats alhora: badaloní, català i europeu (a més de –en un altre plànol- basquetbolista, aficionat als escacs, cinèfil,...)
Jesús predicà i actuà a favor dels febles i dels oprimits, no? I doncs? No hom no pot estar, no es pot identificar en els dos bàndols alhora.
2. “M'estimo la meva terra, no ho dubtis. (…) Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure”.
No cal remuntar-se a la història passada de Catalunya per veure que som un país oprimit per Espanya (i França però ara no ve al cas.) Només cal veure la història recent.
Segle XX: dues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975) visceralment anticatalanes amb la prohibició i persecució de la llengua catalana i la supressió de les institucions catalanes. Abans de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya viu constantment sota estats d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals dictats pels Capitanes generales de torn.
Segle XXI: un –minso- estatut d’autonomia aprovat pel 89% dels representants electes del Parlament és retallat fins a quedar-se irreconeixible a les Corts espanyoles, enmig d’una onada de xenofòbia anticatalana arreu d’España i d’un boicot als productes catalans (a l’igual que passà el 1931-32). Un estat que és diu democràtic ha d’aprovar un estatut (o una altra llei) que surt d’un Parlament amb una majoria absoluta tan aclaparadora com aquesta. Li agradi o no. Perquè en això consisteix la democràcia. Tu mateixa, posa el nom a aquest comportament.
No tenint-ne prou, encara és recorregut al Tribunal Constitucional on, molt possiblement, serà declarat anticonstitucional (tot i les noves retallades que se li estan tornant a fer!!). Paral•lelament, estatuts d’altres comunitats autònomes que tenen articles idèntics als de l’estatut català han estat aprovats sense cap problema ni impugnació.
El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!) ens diu –cito de memòria- que “ningú serà discriminat per raó de sexe, ideologia, religió, llengua,...” i que “tots els espanyols són iguals davant la llei”. Aleshores, si tots som espanyols... com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)? Tots som iguals però resulta que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona (o és que en realitat els castellans són qui realment tenen drets plens i els catalans, bascos i gallecs no perquè en realitat –i aquí està la mare dels ous- no són castellans, això és, no són espanyols?)
S’acusa demagògicament que la Llei de política lingüística sanciona les botigues, empreses,... que no retolen en català i que a Catalunya es persegueix l’espanyol!! Quina mentida i quanta hipocresia. 1) La Llei de política lingüística no inclou sancions (amb la qual cosa ja em diràs si això és una llei o simplement un llistat de bones voluntats). Les poques sancions que hi ha són de demandes via Consum, en que com a usuari hom es queixa de la deficiència d’un servei o d’un producte. 2) No és diu que la llengua espanyola -o castellana- sí que té al darrere més de 150 lleis, decrets i normatives de diferent rang amb un estricte règim sancionador al seu darrere. A la Comunitat de Madrid per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra llei autonòmica de defensa del castellà. 3) A Catalunya ni es persegueix el castellà ni hi ha hagut mai cap sanció perquè, posem pel cas, un rètol estigués en castellà sinó perquè no estava també en català, cosa radicalment diferent!! Pot estar en espanyol, en àrab o en grec sense cap problema, però lògicament també ha d’estar en la llengua pròpia de Catalunya. (Que menys, no?)
Es diu que no cal fomentar més el català que ja n’hi ha prou. Però paral•lelament, ens trobem que ni a la pròpia Catalunya es pot viure en català (dret bàsic): prospectes de les medicines, informacions dels electrodomèstics, nombre de cadenes de televisió (casualment, per llei no es pot fer cap cadena privada que no abasti un nombre de províncies superior a les que hi ha als PP.CC.), món judicial, cinema (en que sí hi ha l’obligació de doblar-se al castellà), jocs infantils i d’ordinador,...
A nivell religiós. S’està pitjor –i mira que és difícil- que a nivell polític. No hi ha ni una autonomia. La Conferencia Episcopal Española -en aliança amb el Vaticà- han posat repetidament pals a la roda per impedir la creació d’una Conferència episcopal catalana. L’últim i escandalós capítol n’ha estat la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres tot vulnerant el propi Dret canònic! I -opinió personal- amb tres joies de bisbes al capdavant, com l’altra joia de la corona que han posat en un càrrec tan important com el d’arquebisbe de Tarragona (de profe de seminari a bisbe!)
Quan es va celebrar el Concili de la Tarraconense –amb la important tasca que s’hi va dur a terme i amb l’esforç i mèrit que implica- el nunci el primer que va fer en comptes de felicitar-los per la tasca feta, no fou altra cosa que tirar-se al coll de les conclusions del Concili i condemnar el nacionalisme!! De bojos! Es segrega l’històric (i natural) bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja (Aragó catalanoparlant) passen a dependre de Barbastre (Aragó castellanoparlant). Cosa que no havia passat ni en temps del Franco!! I ara volen que es “retornin” les peces d’art sacre del museu diocesà de Lleida. I tant si hi ha nacionalisme... però de qui?
3. “No sóc catalana per damunt de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa –com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l’estat no m’hi sento”.
Odiar? Qui ha parlat d’odiar? Qui odia? Jo no. El l’ideal pel que lluito és per la Llibertat. I la Llibertat és una: personal, social i nacional.
Cap país, cap projecte, es pot tirar endavant en negatiu sinó en positiu. I més un projecte, un país, tan complex com Catalunya.
4. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.
a) L’amor a una terra no depèn d’una manera determinant dels orígens familiars. El meu pare tampoc és d’origen català. (Raó de més per la que no odio a ningú; si així fos m’ho hauria de fer mirar!)
b) Jo també –i suposo que tothom- estic a la recerca però una cosa és la pàtria i una altra és Déu. I, ja que parles de pàtria, quina és la teva, tu que t’identifiques amb Catalunya i amb España? (Ep! I no em surtis amb respostes metafísiques com l’Amor o el Regne de Déu ;) sinó amb una resposta terrenal.)
En fi, Cristina, volia respondre’t i comentar-te més qüestions però... en fi, que el temps és inexorable i la tortura execrable.
No pretenc convèncer a ningú però sí fer reflexionar i qüestionar coses, realitats i pertinences que, per x motius, veiem d’una manera i potser cal replantejar-nos-les.
Que t’acabin d’anar molt bé els exàmens,
Setembre Negre
2 comentarios:
"El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!)"
Setembre Negre, l'article 3 de la Constitució, sencer:
"Artículo 3
1.El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2.Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3.La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección."
Podria ser millor si s'esmentessin explícitament el català, el basc i el gallec? Potser sí o potser no. És opinable. D'una banda, quedaria més clar. Però d'una altra, quedaria "més tancat".
I si algun dia el bable arribés a ser oficial? (no entro en valorar si això és convenient o inconvenient). S'hauria de canviar la Constitució per això?
Que això també és opinable (si és positiu que una Constitució sigui molt oberta, de manera que es pugui anar canviant a mesura que "cal", o ans al contrari, com més genèrica millor)
"com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)?"
No entenc aquest problema. Jo no em deixo el català a casa quan surto a fora...
A tu t'el fan deixar?
Ah, si vols dir que t'entestes en parlar en català en zones on la gent no l'entendrà, llavors normal que tinguis aquesta sensació. Com si vas a París i demanes quelcom en una botiga en català. T'entendran a dures penes. Però és que si ho fas a Londres ja no t'entendran absolutament res (ni a Berlín, ni a Oslo, ni a Moscú...)
A tu si et vé algú i et comença a parlar en euskera, quant de temps et dura la gràcia que et fa? Una estona està bé, però... quant de temps resisteixes fins que t'adones que el que necessites és comunicar-te?
Publicar un comentario