Sentit de la vida, harmonia i felicitat

Hi ha hagut un canvi de paradigma: on abans es preguntava "quin és el sentit de la teva vida? quina és la finalitat?" ara es pregunta "com pots ser feliç? com et pots apropar a la felicitat?". La felicitat és el lloc no-lloc cap a on caminem com a societat, com a individus i com a cultura.
És tant important cercar la felictat per l'únic fet que és la felicitat? La recerca de la pròpia felicitat normalment ens porta cap a la individualitat.
I si provem un altre camí? La felicitat ens vindrà donada -n'estic segura- quan, com digué Gandhi, els nostres pensaments i les nostres accions estiguin en harmonia.

[Escrit durant l'eucarisita final de la Trobada a Sevilla, 10 de maig de 2009]

Aquesta felicitat que tant es busca avui dia -afegiria ara- és molt sovint efímera, té sentit en un present força acotat i no preveu una continuïtat a llarg termini. Es tracta del sentir-se feliç aquí i ara i del rebuig a allò que m'alluny d'aquest estat.

Serà que per a mi és més important trobar el sentit a allò que faig que no sentir-me feliç en tot moment... O que per a mi la felicitat està en trobar sentit allò que faig, en la línia del pensament formulat per Gandhi.


Cris

Estació 25: Ser dèbil (bis)

Encara dono voltes al "ser dèbil" que vaig comentar diumenge. Porto uns dies endreçant l'habitació en els moments morts i estan sortint coses ben interessants; dues en concret són sobre aquest tema.

La primera, una frase, ja l'havia deixat com a comentari a l'entrada anterior: "quan un es fa petit, deixa lloc als altres".

La segona l' he trobada rellegint la darrera carta de Taizé, la carta de Calcuta, on el germà Aloïs va escriure:

Ell [Déu] ens acull tal com som, amb allò que hi ha de bo, però també amb les nostres contradiccions interiors i fins i tot les nostres faltes. L'Evangeli ens ho assegura: les nostres fragilitats poden esdevenir una porta per la qual l'Esperit Sant entra a la nostra vida.

I diu en una nota al costat:

Amb motiu del funeral del germà Roger, el prior de la Gran Cartoixa, Marcellin Theeuwes, va escriure: "Les circumstàncies dramàtiques de la mort del germà Roger no són sinó un revestiment exterior que encara fa més evident la vulnerabilitat que ell cultivava com una porta per la qual, preferentment, Déu pot entrar en nosaltres".

De fet, tot això ja ho diu Pau...

Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2a Corintis 12, 10)

Quan endreço les piles de papers de l'habitació sempre em trobo petites joies. Potser és per això que alhora em vaig endreçant jo!


Cris

Estación 25: Ser débil

Es cuando me vuelvo débil que Él se hace fuerte en mi. Es cuando me vuelvo débil que Él encuentra rendijas por las que entrar en mi.

Es también cuando me vuelvo débil que el otro, sabiéndose fuerte, reúne el coraje para acercarse a mi, dejando un lugar a lo inesperado del encuentro con lo desconocido. Es cuando acojo este inesperado en mi vida que dejo que Él entre por sus caminos, sin obligarle a entrar por los míos. Es saliendo de mis seguridades, de mi rutina, de mi casa, de mi ciudad, de mi gente, que llamo a lo inesperado, que dejo abiertas puertas en mí.
Y allí entra en juego el confiar en Él.
Y entonces es cuando mi vida se llena de sabor y de momentos nunca imaginados.

Gracias, Señor, por este verano.


Cris


Fotos: comida caida del cielo en Citerna (Italia), la familia Pabon nos acoge en Gubbio (Italia), con Johan y Carlos la segunda semana en Taizé (Francia).
Clicar en la foto para ver mayor.

El pecado

Mientras estaba en Taizé, aproveché para leer un pequeño cuaderno titulado "Saved by the Cross of Christ?", escrito per el hermano Pierre-Yves de Taizé. Allí encontramos esta definición que discutimos en el grupo de la segunda semana:

"El pecado se debería explicar com la manera de concebir y practicar el mi propio placer en detrimento de los otros, de sus derechos y de sus legítimas expectaciones; la manera de usurpar de forma clandestina en cada momento, la primera posición - aquella de Dios y del amor."

Y también nos regala...

"Es a partir de la resurrección que empieza la fe."

Cris

Redescobrir a Taizé

Dissabte 25 d'agost vaig pujar a un bus amb direcció Taizé. Va ser com tornar a casa. La intenció era tornar en el mateix bus una setmana més tard, el diumenge 2 de setembre... però no va ser així. La tarda abans de la tornada, vaig veure claríssim que m'havia de quedar una setmana més voltant per aquelles terres que tant m'agraden. Era una certesa interior de les que és difícil dubtar, com quan et sent tant ple de l'amor de Déu que sols tens ganes de cridar-lo als quatre vents. A la nit ja estava decidit: m'hi quedo una altre setmana!

Després d'una primera setmana amb un grup nombrós de gent a qui anar a trobar quan ho necessités, la segona setmana va començar amb por. Por a trobar-me massa sola, a necessitar algú amb confiança per xerrar en un moment donat, per voler abraçar algú (o per deixar-me abraçar) i compartir la meva alegria... Però sembla ben cert que allò de "demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà" (Mt 7 : 7), perquè tot allò que vaig necessitar, ho vaig trobar, encara que fos amb un format diferent del que m'esperava.
Durant la primera setmana vaig redescobrir Déu i la interpretació i discussió de la Bíblia (durant l'estiu vaig fer una mica de vacances...); el grup de discussió jove però molt -molt- canyero i unes introduccions bíbliques que no es quedaven enrere hi va ajudar moltíssim.
La segona setmana, però, la introducció bíblica no era tant purament bíblica i el grup de discussió quedava a anys llum de l'anterior. Aquí va entrar amb molta força el redescobrir-me a mi mateixa, observar-me en relació amb els altres, en relació amb Déu. Quan tinc por? Per què m'agrada parlar amb certes persones? Com reacciono?... En aquests 15 dies vaig redescobrir el gust dels llargs passejos amb mi mateixa i la escriptura com a manera de formular el que es bullia al meu cap. Vaig escriure com mai ho havia fet.

[Fotos: altar de l'Església de la Reconciliació i grup de discussió de l'introducció bíblica de la primera setmana]
[Més fotos, aquí]

Cap a Taizé!

D'aquí unes hores marxo cap a Taizé (siiii! visca! bieeen! ouieaa! yupiii!) amb un grup de 13 persones (i la resta que hi haurà a l'autocar, és clar!). M'hi estaré una setmana ben bona. Preguem als lectors -si n'hi haguessin- que disculpin aquestes noves vacances blocaires. Chi rivediamo entro dieci giorni!

[Després de la parada estiuenca, he recomençat la recomenació d'un blog setmanal. Podeu veure-ho a la columna esquerra.]

Cris

Altres línies: Yo soy cristiano

Vía Buscando mi nombre, de Mois, he encontrado muchas joyas. Os propongo visitar esta:

. . . . : Yo soy cristiano : . . . .

Y una anécdota... en un encuentro con un hermano de Taizé en el verano de 2005, alguno le preguntó si él se seguía definiendo como católico. A lo que vino a responder recordando que católico quiere decir universal y, siguiendo esta definición, él se sentía plenamente católico.

Estació 21: Una cançó ho pot dir tot

Tenía aquesta entrada a punt de sortir del forn fa un parell de dies (diumenge) quan internet em va fallar. Ara la recupero...

Avui ha estat un dia d'esglésies. Al matí he estat a la parròquia de la Bonanova perquè l'Íñigo, un cosí meu, rebia la primera comunió. Després hem estat dinant tota la família i he marxat cap a Bellvitge, on l'Eloi i el Roger eren ordenats diaques [amb notable presència de gent que corre per la xarxa com: la Sara, el Santi, el Daniel, la Cris Estruch, l'Eugènia, la Regina, el Marc i una servidora, a més -és clar!- de l'Eloi]. En acabar, estava xerrant amb la Sara i el Genís i ens hem decidit a anar tots tres a la pregària amb cants de Taizé. Total, que he escoltat el mateix fragment d'evangeli quatre vegades (dues en castellà i dues en català). Ho sé, friki és poc...

Però ha valgut molt la pena, perquè una petita cosa ha fet que tot el dia quedés lligat, m'ha ajudat a resituar-me, a somriure sola, a agafar forces... m'ho ha repetit, per milèsima vegada:

Déu és amor. Tingues coratge, viu per amor.
Déu és amor. No tinguis cap por.

Aquest cant és de "subidón". Només sentir les primeres notes em faig aixecar el cap i somriure. Em venen ganes de cantar amb totes les meves forces, perquè ho és, perquè que jo ho he sentit; però alhora em ve de gust escoltar com els que m'envolten m'ho van xiuxiuejant a l'orella... "Ell t'estima, perquè és amor. Confia."
Amb aquesta cançó sento com si algú m'estigués abraçant, em fa sentir protegida i amb forces per encarar-me a allò que em pugui trobar pel camí.

Si mai em demaneu quin és el meu número preferit, potser us dic el 123. L'1, 2, 3 és -com l'A, B, C- l'inici i la base que ens ha de portar ben lluny, a descobrir grans números, a escriure llargs i bells pensaments. El 123 és també el número d'aquest cant.

Fins aquí el que volia compartir amb vosaltres, encara que un temps més tard!


Cris

[Imatge: "Déu és amor" en àrab]

Crear un poema de amor con Él

Aun sin reconocerle, ¿permanecerás junto al Resucitado durante largos silencios en los que nada parece ocurrir?
En ellos se elaboran las decisiones importantes. En ellos se disuelven los incesantes "¿para qué?".
Cuando apenas comprendas lo que Él espera de ti, díselo. En tu humilde oración, díselo todo, hasta lo indecible.
No te angusties por no saber orar.
¿Te dejarás empujar a crear con tu vida un poema de amor con Él? ¿Sabrás esperar al Resucitado incluso en esa tierra árida que son tu cuerpo y tu espíritu sedientos?
Él suscitará en ti una intuición, un impulso...

"Las fuentes de Taizé. Dios nos quiere felices", Hermano Roger de Taizé

Res millor que un fragment de "Las fuentes de Taizé" per anunciar-vos que avui s'obra l'Acollida de Barcelona, un grup que preparem autocars per anar a la comunitat ecumènica de Taizé per compartir una setmana (o més) amb gent d'arreu del món.
Trobareu tot la informació necessària per viatjar aquest estiu des de Barcelona aquí. Els autocars surten els dissabtes a la nit i tornen el diumenge següent a la nit. El primer bus surt el 14 de juliol i fa el trajecte València - Barcelona - Taizé. El darrer torna el 2 de setembre.

Viure una setmana a Taizé és una experiència que us recomano: són uns dies intensos on trobes silenci i tranquil·litat, joves d'Europa i de la resta del món, aprens, comparteixes, coneixes millor la gent amb la que vas i, amb una mica de sort, coneixes altra gent de la teva ciutat o de ciutats properes. No em sento capaç de descriure què és el que m'ha enganxat... fa cosa d'un any vaig escriure això.
Aquí teniu un vídeo que explica què és Taizé, els seus inicis, com ho viuen els joves... I aquí teniu un vídeo gravat durant la pregària de la nit d'un dissabte a Taizé i aquest és d'un assaig de cants que s'ofereix.
A veure si algú s'engresca a anar-hi!

Cris

.: Marcats per l'Esperit :.: Aplec de l'Esperit :.

Ja fa més de dues setmanes, ens vam aplegar més de 5 000 joves (segons els organitzadors) a la platja i el port de Tarragona per compartir un dia ben festiu, l'Aplec de l'Esperit, que enguany portava per lema "Marcats per l'Esperit".
Vaig marxar la tarda de divendres cap allà per donar un cop de mà en la preparació de l'estona de pregària del matí. Dissabte ens vam aixecar ben d'hora i vam tirar cap a la platja per deixar-ho tot enllestit abans que arribessin els primers participants. Encara ens vam trobar uns quants que portaven tot la nit de festa, per allà!
Un cop estava tot muntat, vaig enfundar-me en un mono groc amb un megàfon a la mà. El bisbe de Tarragona va parlar i unes quantes noies que deurien ser de la ESO van ballar l'himne sobre l'escenari, recordant-me els vells temps en què a l'escola fèiem concursos de balls entre grups de nenes dels darrers cursos de primària.
I després de tot plegat, va començar la pregària. Certes cosetes van fallar, com el retard de "Pau" o que l'organització tallés el final de la pregària, que van quedar inconclusa (bé, concluida pel Marc/Pau però amb moltes presses i sense seguir el que s'havia preparat). Treient això, trobo que si la gent que estava a la platja escoltava el que s'esdevenia a l'escenari, al passeig i al seu voltant, es podia seguir perfectament la pregària; però vaig tenir la sensació que la majoria de gent no ho va seguir, posant-hi atenció sols a estones i quedant-se sense gaire idea de què anava tot plegat. Una pena...
M'agradaria destacar d'aquesta estona el treball als murals que van fer el Roger i l'Albert. Va ser impressionant: en un màxim de dos minuts imprimien tot una idea a aquells pedaços de paper negres. Cal destacar també la música: em va impressionar molt que l'hagués composat un noi que deu tenir uns 15 o 16 anys. Sonava molt bé, et podia posar els pèls de gallina amb la sensació de pena que transmetia, i va acompanyar perfectament tot el que succeïa a la resta de la platja.
Un cop acabat això, les mercaderies (la gent que hi havia a la platja) van ser embalades i etiquetades i es van transportar fins els tinglados del port, on els esperaven les xerrades de benvinguda d'unes quantes autoritats, pas que per sort em vaig saltar (encara estava a la platja i no m'entusiasmen pas aquests moments). Allà vam retrobar-nos amb companys que havien arribat des de Barcelona. Un cop ens van indicar les possibilitats que oferia el dia, la gran massa de gent ens vam dispersar.
L'oferta era molt àmplia i el temps escàs, així que calia escollir. La meva tria va ser la que segueix: vaig passar una estona d'Acosta't, un espai on podies xerrar i preguntar a gent que tenia alguna cosa a dir (laics, professionals, religiosos, preveres, pares i mares de familia...), també vaig escoltar alguna cançó de Kairoi durant el seu concert i vaig aprofitar que molta gent arribava per veure el Padre Jony, que no és sant de la meva devoció, per participar d'una pregària preparada per caputxins, ben diferent de les pregàries comunitàries a les quals acostumo a participar. El llenguatge i els gestos m'eren a voltes llunyans però va ser molt interessant poder conèixer la seva proposta. La va seguir una pregària conduïda pel germà Samuel, de la comunitat ecumènica de Taizé, que vaig haver de deixar a la meitat ja que havia d'estar a les 14h a la zona del concert per un dinar que 8 joves de cada diòcesi vam compartir amb algun dels bisbes de Catalunya i Balears.
L'Ignasi i jo, junt amb uns quants joves més, vam seure a taula amb el bisbe de Girona i el Toni va seure amb el delegat de joventut de la diòcesi de Tarragona. El bisbe de Girona em va semblar una persona molt agradable però em va saber greu no aprofitar l'estona per parlar de temes que potser m'haguessin interessat més. Els companys de taula no hi van ajudar, ja que la majoria ja es coneixien i xerraven molt entre ells, parlant només amb el bisbe per fer comentaris de l'estil de "vostè em va confirmar", sense aprofundir més. Cap al final de l'àpat, quan ja havíem d'anar marxant, un dels altres joves li va preguntar al bisbe què li semblava el Padre Jony, perquè ell portava el clergyman i anava de rocker. Aquesta va ser la pregunta o comentari amb més contingut de tota l'estona. I la resposta del bisbe va ser que mentre no tots els capellans ho fessin... Resposta a la que jo vaig contestar, però ningú més va voler donar-li més importància a tot plegat...
En sortir, vam anar al concert del grup Canta la teva fe, que canta l'himne de l'aplec, i tot seguit va començar l'eucaristia, on els bisbes varen tenir el seu moment d'esplendor. Esplendor que va quedar en segon pla durant certs moments gràcies al director de cants que, sense deixar de suar, ens va saber dirigir i va superar totes les adversitats que s'anava trobant gràcies al conjunt de músics i la organització que semblava que ens convidés a compadir-lo per haver de repetir un mateix cant fins la sacietat.
Durant l'eucaristia vam poder sentir la carta que en Benet ens havia adreçat (és un dir, ho va fer el secretari del seu estat) i l'homilia llegida directament d'aquests quatre fulls pel bisbe de Tarragona, a més d'El Senyor és la meva força, és clar! En acabar l'eucaristia, "els nostres bisbes" ens van donar una carta d'enviament, que val la pena llegir ( = si heu d'obrir algun d'aquests documents, que sigui aquest).
Vam tornar en bus, almenys jo, morta de cansament! Va seguir un sopar amb alguns amics que havien estat per Tarragona i cap al llit hi falta gent!

Cris

pd: vaig estar dimecres passat a Ràdio Estel explicant alguna d'aquestes cosetes i aquest dimecres que ve torno a ser-hi entre les 22 i les 23h, per si algú vol escoltar. Poca cosa dic, per això!

-------------------------------------------------------------------------------------

El que vaig escriure ahir és més aviat una crònica del meu dia. M'agradaria agraïr la tasca de tota la gent que va col·laborar fent que l'aplec possible: poques vegades em passa de sentir que una activitat va dirigida a mi, al meu segment d'edat. Les opcions proposades eren ben diverses i cadascú va poder escollir allò que li va venir més de gust, encara que em vaig quedar amb ganes d'haver visitat moltes altres activitats...
També va ser un gran impuls per tornar a sentir que no estem sols, que hi ha altres joves que caminen al nostre costat i no són pas pocs! Això sí, la gent que es mou és sovint la mateixa, ja que no calia donar més de dues passes per trobar-te amb algú conegut a qui saludar!

Endreçar || Església

He estat (re)endreçant aquest espai virtual, principalment la columna de l'esquerra. Trobareu algunes cosetes noves pel bloc:

• un traductor que permite leer el blog en castellano (antes del contador)
• hi ha el cartell de la pasqua jove claver d'enguany que us portarà a la web des d'on inscriure-us
• hi ha nous apartats com el de ciències i BioUPF o el de voluntariat o el de llocs relacionats amb la lluita contra la pobresa.
  
• dins dels enllaços he fet bastants canvis: "Som Església" pretén englobar espais actualitzats per cristians que es mouen en aquest món virtual.
• un enllaç a l'espai preparat per la revista Foc Nou dedicat a la Blocosfera eclesial
  

Sempre he cregut que l'Església és la unió de tots els cristians, més que no pas als que estan vivint al país que té menor taxa de natalitat del món. Així que "Som Església" també inclou gent que potser no se sent catòlica, però sí que és cristiana. Inclou laics, religiosos, un bisbe, joves, no tant joves, alguns bons amics, altres que he conegut per internet, uns quants que m'he trobat navegant... vaja, un bon poti-poti, com ho és l'Església. Des que l'Eloi va posar nom a la Blocosfera Eclesial, he anat passant de bloc en bloc, salta per aquí i per allà, fins a col·leccionar unes quantes adreces que intento visitar de tant en tant. El millor de tot és que et permet veure i viure "moltes" eslgésies, moltes persones i comunitats que caminen cap a una església més plural.
Tot això em recorda a un comentari que va fer el germà Hector a Taizé l'estiu de 2005 que feia més o menys així: a Taizé tots els germans són catòlics, perquè "catòlic" vol dir "universal"; i això concorda ben bé amb l'ecumenisme que els germans viuen en el seu dia a dia.

I per acabar... un frase ben maca que he llegit avui:

No tenemos en nuestras manos la solución a los problemas del mundo, pero ante los problemas del mundo tenemos nuestras manos.

pd: té molt bona pinta la manera com ha encarat Foc Nou tot aquest "tinglado". Gràcies!

Zagreb

Ara just fa un mes que va acabar la XXIX Trobada europea de joves impulsada per la comunitat de Taizé dins la Peregrinació de confiança a través de la Terra. Entre el 28 de desembre de 2006 i l'1 de gener de 2007 ens vam reunir a Zagreb, capital de Croàcia, uns 40.000 joves.

Va ser una experiència molt intensa que m'ha remogut moltes cosetes al cor. Ja passat un mes, no deixen d'impressionar-me la immensa capacitat d'acollida dels habitants d'aquesta ciutat tan especial i surrealista, sobretot si es mira amb ulls barcelonencs. Tantes coses em van cridar l'atenció! Tantes coses em van descol·locar! Tantes coses que allà són del més normal i aquí no ho són tant!
No m'havia decidit a escriure, entre d'altres coses, perquè crec que necessito ben bé una tarda per poder posar en ordre els meus sentiments i pensaments i no anar deixant-me coses pel camí o escrivint massa ràpid... però llavors se m'ha acudit que podia fer com una mena de capítols! Decidit! A mesura que vagi tenint alguna estoneta, aniré penjant alguna reflexió o alguns records o situacions curioses d'aquells dies, potser totes seguides, potser barrejades amb altres cosetes que em vagin passant... ¡Dios dirá!
Avui us presentaré la "meva família" (croata).
Vaig compartir habitació amb l'Arantza. L'Angela (18 anys) i la Ivona (25, crec recordar) ens van oferir els seus llits i van estar dormint durants aquells dies al menjador.
[A la foto, d'esquerra a dreta, l'Arantza, la nostra germana gran, la mare, la germana petita i jo].
La família Matić era ben curiosa. Estava formada per cinc membres: la mare, el pare, la Ivona, el Maty (no sé com s'escriu el nom) i la Angela.
En general a Croàcia, els joves parlen molt bé l'anglès (mooooolt millor que no pas aquí!), sobretot perquè allà tot el que surt per la televisió està en llengua original (fins i tot alguns parlen castellà gràcies a les telenovel·les!); però els més adults (de la generació dels pares cap amunt) no saben dir ni una paraula. I la nostra família no era una excepció: només ens podíem entendre amb les dues germanes. I ens va comunicar molt!! Hores i hores xerrant quan arribàvem de la fira. Era tard, però qui vol dormir si pots compartir?
La mare no va deixar d'intentar comunicar-se i cada dia ens saludava al matí ("Dobar dan"), ens deia bona nit ("Loku noć"), fèiem gestos... el que fos! Tot sigui per una comunicació més "fluida" ;)
El Maty té síndrome de Down i parla croat, així que no ens vam poder comunicar gaire amb ell. Una cosa que em va cridar molt l'atenció va ser que les germanes es van "impressionar" perquè nosaltres sabíem què era la síndrome de Down.
[A la foto, d'esquerra a dreta, Maty, el pare, l'Arantza, l'Angela, la mare, jo i l'Ivona].
Bé, de moment ho deixo aquí que he de marxar...

Continuarà...