[rebut per correu electrònic: gràcies Maya!]
En 1991 se hundió el orden político de Somalia, país que sucumbió a una guerra civil empeorada por la intervención estadounidense. El colapso político dejó la sociedad somalí sin defensas, situación que fue aprovechada por navíos procedentes de Europa, Estados Unidos, China y otros países para verter en sus aguas grandes cantidades de residuos tóxicos y radioactivos. El abuso se hizo visible cuando, en 2005, un tsunami depositó en las playas y costas somalíes bidones corroídos y otras muestras de estos residuos. Según el enviado de las Naciones Unidas en Somalia, Ahmadou Ould-Abdallah, la porquería tóxica acumulada en pocos días por la catástrofe marina provocó úlceras, cánceres, náuseas y malformaciones genéticas en recién nacidos y, al menos, 300 muertes.
Pero las desgracias no terminan ahí. Aprovechando el desgobierno, una multitud de barcos de pesca empezó a faenar en las aguas frente al país, incluidas sus aguas territoriales. En 2005 se calculó que pescaron allí unos 800 barcos de distintos países, muchos de ellos europeos y, más específicamente, españoles. Se estima que los ingresos generados durante un año por esta pesca extranjera ilegal ascendía a 450 millones de dólares. El resultado fue la rápida disminución de unas reservas pesqueras que eran el principal recurso para las comunidades de pescadores del país, catalogado como uno de los más pobres del mundo.
Un reportaje de Al Yazira informa de que grupos de somalíes trataron de constituir un cuerpo autodenominado “Guardacostas Voluntarios de Somalia”, reuniendo dinero con el que pagar a la empresa estadounidense Hart Security, que se dedica a entrenar y formar luchadores y mercenarios por todo el mundo –y que, años más tarde, ha actuado como mediadora para el cobro de rescates en aquellas mismas aguas: ¡negocio redondo!–. Al parecer, hubo intentos de esos guardacostas voluntarios de negociar con los buques de pesca extranjeros para que dejaran de faenar o pagaran un impuesto para seguir haciéndolo, intentos que resultaron fallidos. El desenlace final fue lo que hoy se califica como piratería somalí.
En un país plagado de armas, desgarrado por bandas rivales y sometido a una situación económica desesperada, un desenlace así no debería sorprender. A la vista de lo anterior, es legítimo preguntarse: ¿Quiénes son, en esta historia, los verdaderos piratas?
Hay en España quien propone que los atuneros españoles (que son sobre todo vascos) lleven militares a bordo para disuadir a los piratas. En el Parlamento vasco, los votos del PP y el PNV han hecho posible el pasado 8 de octubre aprobar una moción en esta línea. El Congreso ya lo había descartado meses antes arguyendo que la legislación española no lo permite. Francia sí lo permite, y hace tiempo que en el Índico los barcos de pesca franceses llevan militares a bordo. Pero esta diferencia es de detalle: ambos países lograron que el 10 de diciembre de 2008 los ministros de Defensa de la Unión Europea aprobaran la llamada Operación Atalanta contra la piratería somalí, y que se diera luz verde al envío de entre 6 y 10 buques de guerra para "garantizar la seguridad” en el golfo de Adén con el mandato de vigilar las costas de Somalia, “incluidas sus aguas territoriales”.
Estos hechos muestran que el colonialismo no sólo no ha muerto, sino que está tomando nuevos bríos. Y un nuevo aspecto marcado por la crisis de recursos naturales, en este caso la pesca. Las flotas pesqueras de los países ricos, compuestas por buques con capacidad para moverse por todos los mares del mundo, esquilman un caladero tras otro: son las principales culpables de la sobrepesca que desde hace años viene destruyendo la capacidad de regeneración de las especies marinas y preparando un colapso de las capturas a escala mundial.
Las primeras perjudicadas son las poblaciones de los países pobres que dependen de la pesca local: ellas carecen de flotas potentes para pescar lejos de sus costas. El caso somalí es uno de los más sangrantes por las circunstancias políticas internas, pero no es el único. España está recuperando sus blasones imperiales contribuyendo a empobrecer a uno de los países más pobres del mundo. Al hacerlo no sólo comete una injusticia, sino que practica una política sin futuro también para sus habitantes. Porque cuando ya no haya caladeros por explotar en ningún rincón del mundo, ¿qué harán nuestros marineros y pescadores?
Es una indignidad aprovecharse de un país desangrado por una guerra civil y luego mandar a los soldados a defender una causa indefendible que no hace más que profundizar la tragedia de ese pueblo. Y si se quiere mirar desde otra óptica, ¿cuánto nos cuesta mantener la dotación de dos buques de guerra, un avión y 395 efectivos de la Marina española que tenemos destacados en la zona?
El caso tiene su moraleja. Un país desarrollado como España no debe, tras agotar sus propios recursos pesqueros, expandirse por los mares del mundo privando a otras poblaciones más pobres de sus medios de subsistencia, porque agrava la situación de esas poblaciones y las empuja a una resistencia que desemboca en aventuras violentas y salidas militares. La solución hay que buscarla en casa, adaptándose a unos ecosistemas dañados y gestionándolos mejor (por ejemplo, con la piscicultura como alternativa a la pesca), y adoptando medidas previsoras para que nadie se quede sin trabajo y sin fuente de ingresos. Es inquietante que se esté haciendo exactamente lo contrario: optar por la huida hacia delante y por un neoimperialismo ecológico reforzado militarmente que sólo puede redundar en un empeoramiento de la situación.
Joaquim Sempere
Profesor de Teoría Sociológica y Sociología Medioambiental de la UB y miembro de Món-3.
Tomado de www.insurgente.org
Mostrando las entradas con la etiqueta 3r món. Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas con la etiqueta 3r món. Mostrar todas las entradas
miércoles, 16 de diciembre de 2009
lunes, 25 de febrero de 2008
Vidas de sonrisas
Fa gairebé un mes que tenia això escrit...
-------------------------------------
A veces, saturado de encuentros personales, me detenía antes de llegar a un pueblo, y plantaba mi tienda para dormir. No deseaba seguir contando mi historia y responder a las trilladas preguntas:
¿Por qué viajas e bici, no es más cómodo en coche? ¿Por qué dejaste tu empleo?... Ya antes de salir de España tuve que hacerlo. La gente no es muy original con las preguntas. Todos quieren saber lo mismo. Mis respuestas refutaban su idea inicial de mi demencia y les abrían algunos interrogantes en su propia vida.
Kilómetros de sonrisas, de Álvaro Neil, biciclown
Hace unos días leí la historia de Jaume Sanllorente narrada por él mismo en Sonrisas de Bombay. Este mismo es el nombre de la organización que él ha impulsado para sacar adelante varios proyectos para las personas más pobres de Bombay después de dejar atrás una vida de periodista en Barcelona.
Podría haver devorado este libro, pero preferí saborear cada palabra y dejar que me fuera acariciando el paladar, la garganta... hasta llegar al corazón. Allí se han quedado las letras que tan hábilmente Jaume une para formar frases con un sentido común aplastante que no he podido evitar que me marcaran profundamente.
Ahora estoy leyendo uno de los dos relatos de Álvaro Neil, asturiano que hace más de seis años dejó su casa para recorrer mundo sobre su bicicleta dando rienda suelta a su mitad payasa. Ha pedaleado por América latina y África ofreciendo espectaculos gratis desde entonces y ahora está a las puertas de Asia. Se puede seguir su periplo a través de su página (www.biciclown.com).
Como él escribe,
Cris
Podría haver devorado este libro, pero preferí saborear cada palabra y dejar que me fuera acariciando el paladar, la garganta... hasta llegar al corazón. Allí se han quedado las letras que tan hábilmente Jaume une para formar frases con un sentido común aplastante que no he podido evitar que me marcaran profundamente.
Ahora estoy leyendo uno de los dos relatos de Álvaro Neil, asturiano que hace más de seis años dejó su casa para recorrer mundo sobre su bicicleta dando rienda suelta a su mitad payasa. Ha pedaleado por América latina y África ofreciendo espectaculos gratis desde entonces y ahora está a las puertas de Asia. Se puede seguir su periplo a través de su página (www.biciclown.com).
Como él escribe,
Los verdaderos sueños sólo tienen un motor: el corazón de quién los soñó.
Cris
Etiquetas:
3r món,
cites-textos,
món,
moviments socials
sábado, 2 de febrero de 2008
Más allá de la imaginación
Hay gente pasando hambre
y no es el hambre que tu imaginas
entre una comida y otra.
Hay gente sintiendo frío
y no es el frío que tu imaginas
entre la ducha y la toalla.
Hay gente con mucho dolor
y no es el dolor que tu imaginas
entre la receta y la aspirina.
Hay gente sin esperanza
y no es el desaliento que tu imaginas
entre la pesadilla y el despertar.
Hay gente por los caminos
y no son los caminos que tu imaginas
entre el paseo y la casa.
Hay gente sin dinero
y no es la falta que tu imaginas
entre hoy y el sueldo.
Hay gente pidiendo ayuda
y no es aquella que tu imaginas
entre la escuela y la novela.
Hay gente que existe a pesar de la imaginación.
Ulises Tobares, vía "kilómetros de sonrisas", de Álvaro Neil, biciclown]
Fa dies que tinc una entrada mig escrita sobre un parell de llibres però les entregues i examens no em permeten acabar-la. Un d'aquests llibres és "kilómetros de sonrisas", una mena de diari de viatge de l'Álvaro Neil, un asturià que ha recorregut Amèrica llatina i Àfrica (ara comença Àsia) amb la seva bicicleta oferint espectacles gratuits de clown. Entre les seves pàgines he trobat aquest poema que porto pensant i repensant tot el dia i volia compartir amb vosaltres.
Ja em queda menys d'una setmana per sortir del túnel dels examens: començo a veure la llum que marca el final i em guia cap a la sortida.
Cris
Ja em queda menys d'una setmana per sortir del túnel dels examens: començo a veure la llum que marca el final i em guia cap a la sortida.
Cris
Etiquetas:
3r món,
4t món,
altres línies,
cites-textos,
encontrar Dios,
món
martes, 18 de diciembre de 2007
Dia del migrant (18-D)
Avui commemorem els 17 anys de l'aprovació de la convenció dels drets de les persones migrants i els seus familiars amb el dia del migrant.
Després de deixar abandonat el blog de nou durant un temps (totalment en contra de la meva voluntat, us ho puc ben assegurar!), ja a l'esprint final del trimestre, aprofitant l'avintesa per oferir-vos d'escoltar aquesta cançó de Migueli anomenada "Extranjero":
Després de deixar abandonat el blog de nou durant un temps (totalment en contra de la meva voluntat, us ho puc ben assegurar!), ja a l'esprint final del trimestre, aprofitant l'avintesa per oferir-vos d'escoltar aquesta cançó de Migueli anomenada "Extranjero":
|
Cris
martes, 6 de noviembre de 2007
Notícies
Mira la secció d'internacionals.
Al portal de La Vanguardia ja no surt res sobre el tema. Durant uns dies ens han mantingut amb unes curtes línies a la secció de "breves". A El Pais encara queda un article i algunes fotografies. A l'article, publicat divendres 2 de novembre, s'hi pot llegir que l'huracà Noel ja ha provocat la mort d'un centenar* de persones. Va deixar de ser tempesta tropical per passar a ser un huracà, el que més morts ha provocat durant aquesta temporada a l'atlàntic. Molts pobles estan incomunicats i moltes cases estan cobertes d'aigua fins al terrat.
A Tabasco, Mèxic, ha quedat inundat més d'un 70% del territori. Són les pitjors plujes dels darrers 50 anys.
Però jo porto tota la setmana sentint a parlar de les hostesses del Txad. He apagat la ràdio perquè la majoria de notícies durant tot el dia giraven al voltant d'aquesta. De com un president europeu utilitza el seu pes polític per passar per davant de la llei d'un país africà. Com si fos la primera vegada. Oi que als autors dels fets de l'11-M se'ls ha jutjat aquí? Estaven acusats d'un crim comès aquí i en aquesta terra s'han quedat, com a mínim fins que un jutje ha decidit si eren culpables o innocents.
Perquè un passaport pot donar tanta més llibertat si és d'aquesta banda del Mediterrani? Perquè una vida té diferent valor aquí i al Carib?
Diuen que és llei de vida, que així funciona aquí... Però no m'agrada aquesta llei, no em resigno a deixar que les coses segueixin funcionant així.
Cada vegada ho veig més clar... quan els païssos deixen de ser un simple nom en un llibre de text i passen a ser rostres i vides concretes les notícies queden molt a prop. Encara que ni surtin als diaris.
Cris
[escrit diumenge 4 de novembre]
*Les morts a dia d'avui ja són de 147.
Al portal de La Vanguardia ja no surt res sobre el tema. Durant uns dies ens han mantingut amb unes curtes línies a la secció de "breves". A El Pais encara queda un article i algunes fotografies. A l'article, publicat divendres 2 de novembre, s'hi pot llegir que l'huracà Noel ja ha provocat la mort d'un centenar* de persones. Va deixar de ser tempesta tropical per passar a ser un huracà, el que més morts ha provocat durant aquesta temporada a l'atlàntic. Molts pobles estan incomunicats i moltes cases estan cobertes d'aigua fins al terrat.A Tabasco, Mèxic, ha quedat inundat més d'un 70% del territori. Són les pitjors plujes dels darrers 50 anys.
Però jo porto tota la setmana sentint a parlar de les hostesses del Txad. He apagat la ràdio perquè la majoria de notícies durant tot el dia giraven al voltant d'aquesta. De com un president europeu utilitza el seu pes polític per passar per davant de la llei d'un país africà. Com si fos la primera vegada. Oi que als autors dels fets de l'11-M se'ls ha jutjat aquí? Estaven acusats d'un crim comès aquí i en aquesta terra s'han quedat, com a mínim fins que un jutje ha decidit si eren culpables o innocents.
Perquè un passaport pot donar tanta més llibertat si és d'aquesta banda del Mediterrani? Perquè una vida té diferent valor aquí i al Carib?
Diuen que és llei de vida, que així funciona aquí... Però no m'agrada aquesta llei, no em resigno a deixar que les coses segueixin funcionant així.
Cada vegada ho veig més clar... quan els païssos deixen de ser un simple nom en un llibre de text i passen a ser rostres i vides concretes les notícies queden molt a prop. Encara que ni surtin als diaris.
Cris
[escrit diumenge 4 de novembre]
*Les morts a dia d'avui ja són de 147.
lunes, 1 de octubre de 2007
Birmània
Segur que aquests dies has sentit a parlar de la problemàtica birmana. Vull fer des d'aquí una crida a que t'afegeixis a una petició que està fent Avaaz a nivell mundial:Birmania es una de las peores dictaduras militares en el mundo. Durante décadas, la junta militar ha reprimido a todo tipo de oposición—encarcelando a la Nobel de la paz Aung San Suu Kyi, destruido pueblos enteros e institucionalizado los campos de trabajo forzado. Pero la semana pasada, miles de monjes budistas, altamente respetados entre los birmanos, comenzaron un movimiento de protesta pacífica en contra de la brutal dictadura y las deplorables condiciones económicas que ésta impone a su población. Las protestas se han propagado rápidamente y cada día más birmanos ordinarios rompen el ciclo de miedo e intimidación y se unen a ellas. Hasta artistas famosos en Birmania, se han sumado. Se estima que mas de 100 000 personas han tomado las calles.
http://www.avaaz.org/es/stand_with_burma
La junta militar amenaza con reprimir violentamente las manifestaciones. Estos eventos podrían significar una revolución democrática en Birmania. En 1988, la junta masacró a miles de individuos que protestaron por la democracia. Pero esta vez, la presión de la comunidad internacional podría cambiar la historia. Entregaremos nuestro mensaje de solidaridad al consejo de seguridad de la ONU en Nueva York esta semana. Pidámosles que envíen una señal clara a los generales birmanos—el mundo no tolerará la represión violenta de las protestas pacificas.
http://www.avaaz.org/es/stand_with_burma
Avaaz està recolzada per més d'1,25 milions de persones en el món. Més de 335.000 persones ja s'han afegit a aquesta petició:
Al Presidente Chino Hu Jintao y al Consejo de Seguridad de la ONU
Afirmamos el derecho de los ciudadanos birmanos a manifestar pacíficamente. Les pedimos que se opongan a la represión violenta de los manifestantes y que apoyen un proceso de reconciliación y democratización en Birmania. Les imploramos que asuman su responsabilidad e intervengan inmediatamente para prevenir una tragedia.
Hi pots dedicar dos minuts del teu temps? ACTUA!
Cris
jueves, 31 de mayo de 2007
Leonardo Boff a Barcelona
Dimecres al vespre, Leonardo Boff, pare de la teologia de l'alliberament, va omplir de gom a gom l'Església del Pi. Jo no hi vaig anar (examen l'endemà obliga...) però van dir que va estar molt bé.
Avui he llegit una entrevista a "La contra" de La Vanguardia i després m'he trobat un video d'una entrevista que li ha fet la Terribas. És llargueta, però interessant per conèixer què ens ha de dir aquest importantíssim teòleg.
Si t'hi vols passar...
Cris
Avui he llegit una entrevista a "La contra" de La Vanguardia i després m'he trobat un video d'una entrevista que li ha fet la Terribas. És llargueta, però interessant per conèixer què ens ha de dir aquest importantíssim teòleg.
Si t'hi vols passar...
Cris
Etiquetas:
3r món,
cites-textos,
món,
moviments socials,
Teologia alliberament
lunes, 19 de marzo de 2007
Amb un click
Una amiga que va anar a Mexicali (Mèxic) aquest estiu em va enviar això per e-mail i m'ha semblat bona idea donar-ho a conèixer aquí. Són uns minuts del nostre temps que es convertiran en diners per Tijuana. Afegiu-vos-hi!
Potser ja coneixeu www.unilocus.com (una web per universitaris on hi podeu entrar tots). Doncs bé, UNILOCUS té com a filosofia d’empresa cooperar amb accions solidaries donant 1 euro per persona enregistrada a la web. UNILOCUS ha proposat a l’associació COMEX* (Cooperació amb Mèxic) la donació d´1 euro per persona enregistrada durant NOMÉS aquest mes de MARÇ! És fàcil, només amb un CLIC!
Per a cada persona que entra a www.unilocus.com, s’enregistra, posa una foto i interessos en el perfil i clica sobre el botó de col·laboració amb COMEX (a la pàgina principal, a baix a l’esquerra, sota de "convida un amic a unilocus") ACONSEGUIM UN EURO!
ANIMEM A FER CLICS PER MÈXIC!!!
1 CLIC = 1 EURO
SERIA GENIAL ARRIBAR AL MÀXIM DE GENT DURANT EL MES DE MARÇ!!!!
si us plau, ho podeu fer arribar als universitaris i amics?
MOLTES GRÀCIES!
*Què és COMEX (cooperació amb mèxic)?
A partir de l’enrequidora experiència dels voluntariats amb la Fundació Educació Solidària de l’Escola Pia, un grup de gent (voluntaria d’estius) ha engegat aquesta associació, COMEX. Bàsicament es tracta de recaptar diners i destinar-los a projectes molt concrets i específics. Per ara, aquests projectes es concreten en la ciutat fronterera de TIJUANA (concretament a la Colonia México, i més concretament al Cañon México, on les necessitats bàsiques i primàries són realment deficitàries o nul·les).
Més informació a http://cooperaciomexic.blogspot.com
Vinga, que no costa res!
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Potser ja coneixeu www.unilocus.com (una web per universitaris on hi podeu entrar tots). Doncs bé, UNILOCUS té com a filosofia d’empresa cooperar amb accions solidaries donant 1 euro per persona enregistrada a la web. UNILOCUS ha proposat a l’associació COMEX* (Cooperació amb Mèxic) la donació d´1 euro per persona enregistrada durant NOMÉS aquest mes de MARÇ! És fàcil, només amb un CLIC!
Per a cada persona que entra a www.unilocus.com, s’enregistra, posa una foto i interessos en el perfil i clica sobre el botó de col·laboració amb COMEX (a la pàgina principal, a baix a l’esquerra, sota de "convida un amic a unilocus") ACONSEGUIM UN EURO!
ANIMEM A FER CLICS PER MÈXIC!!!
1 CLIC = 1 EURO
SERIA GENIAL ARRIBAR AL MÀXIM DE GENT DURANT EL MES DE MARÇ!!!!
si us plau, ho podeu fer arribar als universitaris i amics?
MOLTES GRÀCIES!
*Què és COMEX (cooperació amb mèxic)?
A partir de l’enrequidora experiència dels voluntariats amb la Fundació Educació Solidària de l’Escola Pia, un grup de gent (voluntaria d’estius) ha engegat aquesta associació, COMEX. Bàsicament es tracta de recaptar diners i destinar-los a projectes molt concrets i específics. Per ara, aquests projectes es concreten en la ciutat fronterera de TIJUANA (concretament a la Colonia México, i més concretament al Cañon México, on les necessitats bàsiques i primàries són realment deficitàries o nul·les).
Més informació a http://cooperaciomexic.blogspot.com
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Vinga, que no costa res!
jueves, 15 de marzo de 2007
Jon Sobrino
Un altre dia negre dins la història de l'Església Catòlica. El Vaticà ha "notificat" Jon Sobrino sobre dues obres seves.
Hi ha una cosa que m'ha semblat si més no curiosa, en tot això... els de la Congregació per a la Doctrina i la Fe diuen que: "Although the preoccupation of the Author for the plight of the poor is admirable, the Congregation for the Doctrine of the Faith has the obligation to indicate that the aforementioned works of Father Sobrino contain notable discrepancies with the faith of the Church."
[La traducció vindria a ser que la Congregació per a la Doctrina de la Fe té la obligació d'indicar que els treballs abans esmentats del pare Sobrino contenen notables discrepàncies amb la fe de l'Església.]
M'hauria sorprès molt menys si haguessin parlat de discrepàncies amb la fe proposada per Jesús, però almenys s'han contingut i han parlat de la fe de l'Església. Sóc del parer que l'Església sovint s'ha deixat perdre per les ànsies de poder, per seguir les normes que ella mateixa posa (és el dissabte que està fer per l'home)... però aquesta jerarquia no és capaç de reconèixer que hi ha altra gent que pensa diferent i potser -potser!- tenen algun punt de raó.
Tot i els meus pocs coneixements en teologia cristiana, m'atreveixo a dir que trobo que la teologia de l'alliberament quadra molt amb l'Evangeli, amb allò que sabem que va fer i dir Jesús.
Hi ha entrades a altres blocs interessants de llegir, com la de l'eloi, la del jordi llisterri, la de la cristina estruch, la de ignacio simal.A La Vanguardia i a Otro mundo es posible també n'han dit la seva i . Cristianisme i Justícia s'ha pronunciat sobre el tema de forma molt adequada, al meu parer. La resposta de Jon Sobrino al general dels jesuïtes està aquí.
Per acabar... vull recordar una entrada de fa un parell de dies:
Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión [quan va haver d'anar a veure Ratzinger a la Congrecació per a la Doctrina i la Fe]. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia.
Pere Casaldàliga
Cris
pd: també és interessant aquest article de José María R. Olaizola sobre el tema.
Hi ha una cosa que m'ha semblat si més no curiosa, en tot això... els de la Congregació per a la Doctrina i la Fe diuen que: "Although the preoccupation of the Author for the plight of the poor is admirable, the Congregation for the Doctrine of the Faith has the obligation to indicate that the aforementioned works of Father Sobrino contain notable discrepancies with the faith of the Church."
[La traducció vindria a ser que la Congregació per a la Doctrina de la Fe té la obligació d'indicar que els treballs abans esmentats del pare Sobrino contenen notables discrepàncies amb la fe de l'Església.]
M'hauria sorprès molt menys si haguessin parlat de discrepàncies amb la fe proposada per Jesús, però almenys s'han contingut i han parlat de la fe de l'Església. Sóc del parer que l'Església sovint s'ha deixat perdre per les ànsies de poder, per seguir les normes que ella mateixa posa (és el dissabte que està fer per l'home)... però aquesta jerarquia no és capaç de reconèixer que hi ha altra gent que pensa diferent i potser -potser!- tenen algun punt de raó.
Tot i els meus pocs coneixements en teologia cristiana, m'atreveixo a dir que trobo que la teologia de l'alliberament quadra molt amb l'Evangeli, amb allò que sabem que va fer i dir Jesús.
Hi ha entrades a altres blocs interessants de llegir, com la de l'eloi, la del jordi llisterri, la de la cristina estruch, la de ignacio simal.A La Vanguardia i a Otro mundo es posible també n'han dit la seva i . Cristianisme i Justícia s'ha pronunciat sobre el tema de forma molt adequada, al meu parer. La resposta de Jon Sobrino al general dels jesuïtes està aquí.
Per acabar... vull recordar una entrada de fa un parell de dies:
Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión [quan va haver d'anar a veure Ratzinger a la Congrecació per a la Doctrina i la Fe]. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia.
Pere Casaldàliga
Cris
pd: també és interessant aquest article de José María R. Olaizola sobre el tema.
Etiquetas:
3r món,
blocosfera eclesial,
Evangeli,
fe,
món
lunes, 12 de marzo de 2007
Pere Casaldàliga
Diumenge s'acabava l'exposició sobre Pere Casaldàliga que, des del mes de gener, ha estat al Palau Robert, a Barcelona. Durant els propers mesos anirà voltant per Catalunya i potser teniu la oportunitat de fer-li una visita. No la deixeu passar!
Abans de deixar-la marxar, l'Arantza i jo vam decidir d'anar a veure-la. I no ens va decebre.
Dom Pedro feia temps que m'havia cridat l'atenció i havia llegit alguns escrits seus, així que volia anar a l'exposició per deixar-me tocar pel que allà trobés. No sabria com descriure-la; és difícil, com ho és descriure els seus escrits: són força i vida, són testimoni i servei, són utopia (és cristià!)...
Aquí deixo alguns fragments de l'exposició junt amb d'altres també escrits per aquest bisbe que fou ordenat a la riba de l'Araguaia amb un barret de palla i un rem com a mitra i bàcul, per un que ha fet opció pels més necessitats.
Jo dic sempre que l’Evangeli és per als rics i per als pobres. És per a tothom però va a favor dels pobres, perquè surtin de la seva pobresa en la mesura que sigui possible, perquè tinguin coratge, esperança, confiança (...). També va a favor dels rics, però contra la seva riquesa, contra els seus privilegis, contra la possibilitat que tenen d’explotar, dominar i excloure.
Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia. ["Más allá de un Papa"]
Abans de deixar-la marxar, l'Arantza i jo vam decidir d'anar a veure-la. I no ens va decebre.
Dom Pedro feia temps que m'havia cridat l'atenció i havia llegit alguns escrits seus, així que volia anar a l'exposició per deixar-me tocar pel que allà trobés. No sabria com descriure-la; és difícil, com ho és descriure els seus escrits: són força i vida, són testimoni i servei, són utopia (és cristià!)...
Aquí deixo alguns fragments de l'exposició junt amb d'altres també escrits per aquest bisbe que fou ordenat a la riba de l'Araguaia amb un barret de palla i un rem com a mitra i bàcul, per un que ha fet opció pels més necessitats.
Va mi palabra
No voy,
va mi palabra.
¿Qué más queréis?
Os doy todo lo que yo creo,
que es más que lo que soy.
No voy,
va mi palabra.
¿Qué más queréis?
Os doy todo lo que yo creo,
que es más que lo que soy.
Jo dic sempre que l’Evangeli és per als rics i per als pobres. És per a tothom però va a favor dels pobres, perquè surtin de la seva pobresa en la mesura que sigui possible, perquè tinguin coratge, esperança, confiança (...). També va a favor dels rics, però contra la seva riquesa, contra els seus privilegis, contra la possibilitat que tenen d’explotar, dominar i excloure.
Recuerdo ahora lo que dije en aquella ocasión. El Espíritu Santo tiene dos alas: el ala derecha, que es más de la contemplación, la intimidad y la ortodoxia, y el ala izquierda, que es más de la profecía y del compromiso de la liberación. Hay que salvar las dos alas del Espíritu Santo para que no vuele manco. Porque la Iglesia es más que un papa, y el Reino de Dios, más que la Iglesia. ["Más allá de un Papa"]
On dius llei
jo dic Déu.
On dius pau, justícia, amor
jo dic Déu!
On dius Déu
jo dic llibertat,
justícia,
amor!
jo dic Déu!
On dius Déu
jo dic llibertat,
justícia,
amor!
No és que existeixi un món desenvolupat i un món subdesenvolupat: tenim un món mal desenvolupat.
Etiquetas:
3r món,
cites-textos,
encontrar Dios,
Evangeli,
món
lunes, 22 de enero de 2007
Camí de l'Equador
Dissabte, ben d'horeta al matí, l'Anna va pujar a un avió. I ara és a Guayaquil, a l'Equador.
Si res no canvia, la tornarem a veure per aquí el 2009. Sort de les telecomunicacions i d'internet: ens podrà tenir ben informats.
Com ella explica, ha marxat a col·laborar amb un projecte anomenat "Hogar de Cristo" a través de la fundació VOLPA. Segur que allà ha de viure mil i una experiències enriquidores.
Anna, aquí et trobarem a faltaaaaaar!! Espero que, a canvi, a Guayaquil et cuidin i gaudeixin de tu com a mínim tant com ho fem els catalanets d'aquesta banda del charco ;)
Vaig veure com travessaves el control. Però encara no està gaire assumit que marxes per tant temps!
Padrineta, t'envio un pack de supervivència: ànims per quan decaiguin, abraçades per quan en vulguis una, petons en la distància, pensaments en qualsevol moment... I quan s'acabi, m'ho dius, que en tinc un altre preparat! :p
Ja ha arribat! Una altra catalaneta voltant pel món! Quina plaga!
Cris
Tot plegat m'ha fet recordar un poema que m'encanta. És de Lluís Espinal, jesuïta català assassinat a Bolívia el 1980 (el vaig conèixer com a cançó, cantada per ARASS).
Señor Jesucristo nos da miedo gastar la vida.
Pero la vida Tú nos la has dado para gastarla;
no se la puede economizar en estéril egoísmo.
Gastar la vida es trabajar por los demás, aunque no paguen;
hacer un favor al que no va a devolver;
gastar la vida es lanzarse aún al fracaso, si hace falta,
sin falsas prudencias,
es quemar las naves en bien del prójimo.
Somos antorchas que solo tenemos sentido cuando nos quemamos;
solamente entonces seremos luz.
Líbranos de la prudencia cobarde,
la que nos hace evitar el sacrificio, y buscar la seguridad.
Gastar la vida no se hace con gastos ampulosos,
y falsa teatralidad.
La vida se da sencillamente sin publicidad,
como el agua de la vertiente,
como la madre da el pecho a su bebé,
como el sudor humilde del sembrador.
Enséñanos, Señor, a lanzarnos a lo imposible,
porque detrás de lo imposible está tu gracia y tu presencia;
no podemos caer en el vacío.
El futuro es un enigma,
nuestro camino se interna en la niebla;
pero queremos seguir dándonos,
porque Tú estás esperando en la noche,
con mil ojos rebosando lágrimas.
Si res no canvia, la tornarem a veure per aquí el 2009. Sort de les telecomunicacions i d'internet: ens podrà tenir ben informats.
Com ella explica, ha marxat a col·laborar amb un projecte anomenat "Hogar de Cristo" a través de la fundació VOLPA. Segur que allà ha de viure mil i una experiències enriquidores.
Anna, aquí et trobarem a faltaaaaaar!! Espero que, a canvi, a Guayaquil et cuidin i gaudeixin de tu com a mínim tant com ho fem els catalanets d'aquesta banda del charco ;)
Vaig veure com travessaves el control. Però encara no està gaire assumit que marxes per tant temps!
Padrineta, t'envio un pack de supervivència: ànims per quan decaiguin, abraçades per quan en vulguis una, petons en la distància, pensaments en qualsevol moment... I quan s'acabi, m'ho dius, que en tinc un altre preparat! :p
Ja ha arribat! Una altra catalaneta voltant pel món! Quina plaga!
Cris
Tot plegat m'ha fet recordar un poema que m'encanta. És de Lluís Espinal, jesuïta català assassinat a Bolívia el 1980 (el vaig conèixer com a cançó, cantada per ARASS).
Señor Jesucristo nos da miedo gastar la vida.
Pero la vida Tú nos la has dado para gastarla;
no se la puede economizar en estéril egoísmo.
Gastar la vida es trabajar por los demás, aunque no paguen;
hacer un favor al que no va a devolver;
gastar la vida es lanzarse aún al fracaso, si hace falta,
sin falsas prudencias,
es quemar las naves en bien del prójimo.
Somos antorchas que solo tenemos sentido cuando nos quemamos;
solamente entonces seremos luz.
Líbranos de la prudencia cobarde,
la que nos hace evitar el sacrificio, y buscar la seguridad.
Gastar la vida no se hace con gastos ampulosos,
y falsa teatralidad.
La vida se da sencillamente sin publicidad,
como el agua de la vertiente,
como la madre da el pecho a su bebé,
como el sudor humilde del sembrador.
Enséñanos, Señor, a lanzarnos a lo imposible,
porque detrás de lo imposible está tu gracia y tu presencia;
no podemos caer en el vacío.
El futuro es un enigma,
nuestro camino se interna en la niebla;
pero queremos seguir dándonos,
porque Tú estás esperando en la noche,
con mil ojos rebosando lágrimas.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)




