Encara dono voltes al "ser dèbil" que vaig comentar diumenge. Porto uns dies endreçant l'habitació en els moments morts i estan sortint coses ben interessants; dues en concret són sobre aquest tema.
La primera, una frase, ja l'havia deixat com a comentari a l'entrada anterior: "quan un es fa petit, deixa lloc als altres".
La segona l' he trobada rellegint la darrera carta de Taizé, la carta de Calcuta, on el germà Aloïs va escriure:
Ell [Déu] ens acull tal com som, amb allò que hi ha de bo, però també amb les nostres contradiccions interiors i fins i tot les nostres faltes. L'Evangeli ens ho assegura: les nostres fragilitats poden esdevenir una porta per la qual l'Esperit Sant entra a la nostra vida.
I diu en una nota al costat:
Amb motiu del funeral del germà Roger, el prior de la Gran Cartoixa, Marcellin Theeuwes, va escriure: "Les circumstàncies dramàtiques de la mort del germà Roger no són sinó un revestiment exterior que encara fa més evident la vulnerabilitat que ell cultivava com una porta per la qual, preferentment, Déu pot entrar en nosaltres".
De fet, tot això ja ho diu Pau...
Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2a Corintis 12, 10)
Quan endreço les piles de papers de l'habitació sempre em trobo petites joies. Potser és per això que alhora em vaig endreçant jo!
Cris
3 comentarios:
Per res és fàcil trobar que la debilitat pugui ser fins a desitjada. Fa falta molta produndidad espiritual per a descobrir que aquest aspecte de nosaltres és una font de fortalesa.
Cris, he ensopegat amb el teu bloq gairebé de miracle i certament ha estat providencial. En aquests moments de la meva vida, quan inicio una fase tan diferent i m'haig d'enfrentar a nova gent, a noves situacions... em serà molt útil reflexionar sobre aixó que tu has descobert. Una abraçada sincera des de Granà! ;)
Dani: m'has fet pujar els colors :$
Eli: molta sort en aquesta nova etapa! M'alegro que el bloc t'hagi servit d'alguna manera!
Publicar un comentario