Imagina... un cor de persones sordes

Bon vespre d'estiu a tota la gent de l'altra banda de la pantalla!

Acabo de veure un video que vull compartir amb vosaltres. Es tracta de la cançó Imagine de John Lennon interpretada per un cor de joves sords conjuntament amb els actors d'una sèrie americana que s'anomena Glee (em sembla que aquí no s'ha retrasmès).

Trobareu el video aquí. Cal esperar que passi la publicitat, la resta d'enllaços estaven trencats.

Què t'ha fet sentir?

Cris

Sense ètica ni dignitat

La televisió ens va sorprendre novament el passat 12 de maig amb un episodi on l'ètica i la dignitat van ser abandonades per un únic objectiu: l'augment de l'audiència. Un home que demanava al carrer, a Hamburg, va ser denigrat públicament per un grup d'aficionats de l'Atlètic de Madrid encoratjats per Manolo Lama, periodista de Cuatro. Davant d'aquests fets indignes, no ens podem quedar indiferents.

En el moment actual de crisi que estem vivint s'agreuja l'exclusió social. La gent que perd el que té i es queda al carrer no deixen de ser persones. En moments d'eufòria els valors que no tenim prou interioritzats difícilment es mostren. En aquests moments d'alienació no podem passar-nos de la ratlla. On són els valors? On són els límits?

L'episodi de Cuatro no deixa de ser un reflex més d'un dels molts problemes actuals: la incapacitat d'empatia sembla imposar-se en la nostra societat, sigui quina sigui la condició dels altres o el vincle afectiu que tingui amb nosaltres. El periodista implicat, a més, se salta el codi deontològic professional i transforma la comunicació en un periodisme insensible, destructiu, que denigra la dignitat humana per l'èxit propi. Fets com aquests immunitzen, encara més, les sensibilitats i l'empatia dels espectadors. El més greu és que la societat de l'espectacle sembla estar normalitzant aquests episodis i neutralitzant-ne les seves reaccions. Davant d'això, manifestem la nostra indignació i encoratgem a qui llegeixi aquesta carta a reaccionar-hi activament i convençut.

Grup de Joves Espiritualitat per a la Transformació Social

[Publicat a l'Avui]

The neurons that shaped civilization

Por si alguien no las conocía, aquí llegan... las neuronas espejo! ;)

Justament les hem estudiat aquest quadrimestre a la universitat i aquest video m'ha arribat de casualitat. Feu un cop d'ull al video que segueix!




Cris

Los verdaderos piratas

[rebut per correu electrònic: gràcies Maya!]

En 1991 se hundió el orden político de Somalia, país que sucumbió a una guerra civil empeorada por la intervención estadounidense. El colapso político dejó la sociedad somalí sin defensas, situación que fue aprovechada por navíos procedentes de Europa, Estados Unidos, China y otros países para verter en sus aguas grandes cantidades de residuos tóxicos y radioactivos. El abuso se hizo visible cuando, en 2005, un tsunami depositó en las playas y costas somalíes bidones corroídos y otras muestras de estos residuos. Según el enviado de las Naciones Unidas en Somalia, Ahmadou Ould-Abdallah, la porquería tóxica acumulada en pocos días por la catástrofe marina provocó úlceras, cánceres, náuseas y malformaciones genéticas en recién nacidos y, al menos, 300 muertes.

Pero las desgracias no terminan ahí. Aprovechando el desgobierno, una multitud de barcos de pesca empezó a faenar en las aguas frente al país, incluidas sus aguas territoriales. En 2005 se calculó que pescaron allí unos 800 barcos de distintos países, muchos de ellos europeos y, más específicamente, españoles. Se estima que los ingresos generados durante un año por esta pesca extranjera ilegal ascendía a 450 millones de dólares. El resultado fue la rápida disminución de unas reservas pesqueras que eran el principal recurso para las comunidades de pescadores del país, catalogado como uno de los más pobres del mundo.

Un reportaje de Al Yazira informa de que grupos de somalíes trataron de constituir un cuerpo autodenominado “Guardacostas Voluntarios de Somalia”, reuniendo dinero con el que pagar a la empresa estadounidense Hart Security, que se dedica a entrenar y formar luchadores y mercenarios por todo el mundo –y que, años más tarde, ha actuado como mediadora para el cobro de rescates en aquellas mismas aguas: ¡negocio redondo!–. Al parecer, hubo intentos de esos guardacostas voluntarios de negociar con los buques de pesca extranjeros para que dejaran de faenar o pagaran un impuesto para seguir haciéndolo, intentos que resultaron fallidos. El desenlace final fue lo que hoy se califica como piratería somalí.

En un país plagado de armas, desgarrado por bandas rivales y sometido a una situación económica desesperada, un desenlace así no debería sorprender. A la vista de lo anterior, es legítimo preguntarse: ¿Quiénes son, en esta historia, los verdaderos piratas?

Hay en España quien propone que los atuneros españoles (que son sobre todo vascos) lleven militares a bordo para disuadir a los piratas. En el Parlamento vasco, los votos del PP y el PNV han hecho posible el pasado 8 de octubre aprobar una moción en esta línea. El Congreso ya lo había descartado meses antes arguyendo que la legislación española no lo permite. Francia sí lo permite, y hace tiempo que en el Índico los barcos de pesca franceses llevan militares a bordo. Pero esta diferencia es de detalle: ambos países lograron que el 10 de diciembre de 2008 los ministros de Defensa de la Unión Europea aprobaran la llamada Operación Atalanta contra la piratería somalí, y que se diera luz verde al envío de entre 6 y 10 buques de guerra para "garantizar la seguridad” en el golfo de Adén con el mandato de vigilar las costas de Somalia, “incluidas sus aguas territoriales”.

Estos hechos muestran que el colonialismo no sólo no ha muerto, sino que está tomando nuevos bríos. Y un nuevo aspecto marcado por la crisis de recursos naturales, en este caso la pesca. Las flotas pesqueras de los países ricos, compuestas por buques con capacidad para moverse por todos los mares del mundo, esquilman un caladero tras otro: son las principales culpables de la sobrepesca que desde hace años viene destruyendo la capacidad de regeneración de las especies marinas y preparando un colapso de las capturas a escala mundial.

Las primeras perjudicadas son las poblaciones de los países pobres que dependen de la pesca local: ellas carecen de flotas potentes para pescar lejos de sus costas. El caso somalí es uno de los más sangrantes por las circunstancias políticas internas, pero no es el único. España está recuperando sus blasones imperiales contribuyendo a empobrecer a uno de los países más pobres del mundo. Al hacerlo no sólo comete una injusticia, sino que practica una política sin futuro también para sus habitantes. Porque cuando ya no haya caladeros por explotar en ningún rincón del mundo, ¿qué harán nuestros marineros y pescadores?

Es una indignidad aprovecharse de un país desangrado por una guerra civil y luego mandar a los soldados a defender una causa indefendible que no hace más que profundizar la tragedia de ese pueblo. Y si se quiere mirar desde otra óptica, ¿cuánto nos cuesta mantener la dotación de dos buques de guerra, un avión y 395 efectivos de la Marina española que tenemos destacados en la zona?

El caso tiene su moraleja. Un país desarrollado como España no debe, tras agotar sus propios recursos pesqueros, expandirse por los mares del mundo privando a otras poblaciones más pobres de sus medios de subsistencia, porque agrava la situación de esas poblaciones y las empuja a una resistencia que desemboca en aventuras violentas y salidas militares. La solución hay que buscarla en casa, adaptándose a unos ecosistemas dañados y gestionándolos mejor (por ejemplo, con la piscicultura como alternativa a la pesca), y adoptando medidas previsoras para que nadie se quede sin trabajo y sin fuente de ingresos. Es inquietante que se esté haciendo exactamente lo contrario: optar por la huida hacia delante y por un neoimperialismo ecológico reforzado militarmente que sólo puede redundar en un empeoramiento de la situación.

Joaquim Sempere
Profesor de Teoría Sociológica y Sociología Medioambiental de la UB y miembro de Món-3.
Tomado de www.insurgente.org

Acción en la calle

Atención a este corto vídeo (dura un minuto y medio). Condensa originalidad, frescura, acción social...



Què n'opineu? Com us deixa el cos?


Cris

Dona i Església. Una relació sovint invisible.

Abans de llegir això, mireu això altre que explica l'Eloi.
M'agradarà anar veient com evoluciona el projecte!
Però llegir l'entrada de l'Eloi m'ha fet recordar un pensament d'aquesta setmana.
Personalment, quan vaig llegir a La Vanguardia que començava aquest nou projecte el que més em va cridar l'atenció va ser que hi havia força gent implicada... però CAP dona.
Seguint la "tradició", a Esglésies plenes de dones corresponen iniciatives portades bàsicaments per homes.

Simplement un pensament que no em vaig poder treure del cap... serà que les dones no ens movem tant? Realment no ho entenc.

Cada cop veig més evidències que amb el pas dels anys les dones se centren més en la seva realitat propera i els homes tenen tendència a seguir en els projectes.
M'explico amb un exemple que he vist repetit força vegades: si en el procés de coneixement i consolidació d'una parella hi ha algun moment en què tots dos participen d'un mateix projecte, com per exemple de monitors de grup, quan arriben les primeres "càrregues familiars" és la dona qui es queda a casa cuidant de la descendència mentre l'home segueix fent de monitor, participant en el projecte.
Aquí també, la dona s'invisibilitza.

Estaria bé saber quants dels homes que comencen el portal catalunyareligio.cat tenen fills i què fa la parella mentre ells tenen totes les reuions necessàries per endegar-lo.

Alguna explicació? Encara queda molt camí per fer...


Cris

Sentit de la vida, harmonia i felicitat

Hi ha hagut un canvi de paradigma: on abans es preguntava "quin és el sentit de la teva vida? quina és la finalitat?" ara es pregunta "com pots ser feliç? com et pots apropar a la felicitat?". La felicitat és el lloc no-lloc cap a on caminem com a societat, com a individus i com a cultura.
És tant important cercar la felictat per l'únic fet que és la felicitat? La recerca de la pròpia felicitat normalment ens porta cap a la individualitat.
I si provem un altre camí? La felicitat ens vindrà donada -n'estic segura- quan, com digué Gandhi, els nostres pensaments i les nostres accions estiguin en harmonia.

[Escrit durant l'eucarisita final de la Trobada a Sevilla, 10 de maig de 2009]

Aquesta felicitat que tant es busca avui dia -afegiria ara- és molt sovint efímera, té sentit en un present força acotat i no preveu una continuïtat a llarg termini. Es tracta del sentir-se feliç aquí i ara i del rebuig a allò que m'alluny d'aquest estat.

Serà que per a mi és més important trobar el sentit a allò que faig que no sentir-me feliç en tot moment... O que per a mi la felicitat està en trobar sentit allò que faig, en la línia del pensament formulat per Gandhi.


Cris

Ha ressucitat!

Qui? Què? Com? On?...
I entre aquestes interrogacions, la que més costa d'acceptar: com. Aquí hi vaig trobar una mica de llum.

Cris

I am on my way - Estic en camí

Pots trobar-te sovint sense saber ben bé cap a on et dirigeixes, malgrat no tinguis clar què persegueixes, quan hi arribaràs o com assoliràs els teus objectius, quan veus davant teu un camí enboirat o no gaire clar... De vegades la única certesa és que no estàs aturat, estàtic, assentat en una realitat, sinó que estàs en camí, buscant alguna cosa que, segurament, ni tant sols saps quina és.

Where am I goin'?
I don't know
Where am I headin'?
I ain't certain
All I know
Is I am on my way

When will I be there?
I don't know
When will I get there?
I ain't certain
All that I know
Is I am on my way



Tornada de la cançó que obre la pel·lícula Paint your wagon (aka La leyenda de la ciudad sin nombre). Una de les que més m'agraden: musical-comèdia-western, una combinació certament explosiva, que sovint em ve al pensament.


[només la primera cançó]


Cris

Perseguir els nostres somnis

Podem arribar molt lluny, perquè som capaços de saltar i començar a córrer darrere els nostres somnis.

Alguns cops a la vida tens sort. Arriben regals caiguts del cel.
Com trobar algú amb qui compartir idees que per a mi eren tant sols somnis. Algú que em fa adonar que no sóc tant estranya, que no són tant bojos, que encara hi ha gent que ho veu possible. I m'obre un nou horitzó, un paper en blanc on continuar reseguint els somnis, dibuixant-los.
Quan deixes d'estar sola davant els somnis i el futur, hi ha una altra mà que també vol escriure. El dibuix final és encara més ric, perquè el grup és més que la suma dels seus membres; i també més pensat, clar i fàcil de seguir. Segur que ho serà, perquè tens un coixí al teu costat, perquè hi ha algú que també hi creu que buscarà en tu el punt de recolzament quan defalleixi i t'oferirà una mà per aixecar-te quan caiguis.
Llavors els somnis no semblen tant lluny. Ni tant difícils. I molt menys impossibles.
Pots deixar-los lliures per a què volin i aspirin a anar més i més lluny. Permetre que t'empenyin. I saps que en podràs parlar, revisar-los, reescriure'ls. I saps que tindràs algú al costat.
No és meravellós?

Cris

Per no perdre el nord

De vegades oblidem el perquè d'allò que fem, què ens va portar a abocar-nos-hi. Si no ens encarreguem d'anar-ho recordant de tant en tant, podem acabar perduts sense saber la llum de quin far estàvem seguint.

Cris... després de devorar Trucant a les portes del cel, de Jordi Sierra i Fabra.

Els llibres senzills també toquen l'ànima.

Mi cole

Y en las primeras págians del libro leemos...

.

Por entonces yo era un muchacho de quince años que languidecía entre las paredes de un internado con nombre de santo en las faldas de la carretera de Vallvidrera. En aquellos días la barriada de Sarriá conservaba aún el aspecto de pequeño pueblo varado a orillas de una metrópolis modernista. Mi colegio se alzaba en lo alto de una calle que trepaba desde el Paseo de la Bonanova. Su monumental fachada sugería más un castillo que una escuela. Su angulosa silueta de color arcilloso era un rompecabezas de torreones, arcos y alas en tinieblas.

El colegio estaba rodeado por una ciudadela de jardines, fuentes, estanques cenagosos, patios y pinares encantados. En torno a él, edificios sombríos albergaban piscinas veladas de vapor fantasmal, gimnasios embrujados de silencio y capillas tenebrosas donde imágenes de santos sonreían al reflejo de los cirios. El edificio levantaba cuatro pisos, sin contar los dos sótanos y un altillo de clausura donde vivían los pocos sacerdotes que todavía ejercían como profesores. Las habitaciones de los internos estaban situadas a lo largo de corredores cavernosos en el cuarto piso. Estas interminables galerías yacían en perpetua penumbra, siempre envueltas en un eco espectral.

Carlos Ruiz Zafón

.

Una descripción muy bella y envuelta de misterio de mi colegio. Aún habiendo vivido tantos cambios, sigue imponiendo respeto y haciendo volar la imaginación por los rincones del gran castillo.

.

.

Cris... dando una segunda oportunidad a Zafón gracias a 'Marina'

.

Maternitats

"Era la tardor del 2001. Estava assegut a l'ombra d'una cabana d'un dels camps de regusiats que envolte la ciutat de Kuito, a Angola. Feia alguns dies que era en aquesta antiga ciutat colonial, que diuen queen un altre temps va ser bonica, tot i que jo només l'he coneguda com un immens camps de ruïnes. La nit anterior havia estat fotogratiant a l'hospital la intervenció quirúrgica d'una nena petiat, de tot just cinc anys, ferida per una mina mentre jugava al costat de casa; una d'aquestes mines trampa que els infants confonen amb una joguina perquè han estat dissenyades perque sigui així. El cirurgià va tardar cinc hores a treure la metralla que li havia perforat els intestins i, mentre atenia la nena, una noia de setze anys embarassada va morir a causa d'una peritonitis al passadís, al davant de la porta del quiròfan. No hi havia cap metge que la pogués atendre. Jo només vaig poder afagar-li la mà entre les meves per acompanyar-la en l'últim comiat. Recordo que quan va començar a agonitzar, el sol del capvespre entrava per una de les finestres i il·luminava la llitera, i que quan la infermera va venir per tapar-li la cara amb un llençol i penjar-li una etiqueta al dit gros del peu, ja només ens il·luminava una bombeta de seixanta watts. Se'n va anar com cau el vespre.

No és res que es pugui oblidar fàcilment.

L'endemà al matí volia tornar a l'hospital per retratar més ferits de mina, però aquella adolescent embarassada encara em perseguia. De manera que vaig decidir aturar-me. Deixar a un costat la càmera fotogràfica. Seure a l'ombra d'una cabana i descansar. I va ser aleshores quan la vaig veure. Estava asseguda al terra, protegint-se de la sorra blanca amb una roba vermella. Potser amb prou feines tenia quinze anys. Tenia el seu fill als braços. Hi jugava. Reia amb ell. Se'l menjava a petons, completament absent de l'horitzó d'essers afamats que vagarejaven al seu voltant, entre el fum espès de les fogueres on es cuinava sopa d'herbes en bols fets amb llaunes de conserves.
Vaig pensar: no hi ha res ni ningú que pugui arrabassar a un esser humà la seva força interior. Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers immaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses.
Vaig treure la càmera i vaig enfocar l'escena.
La foto d'aquella mare, gairebé una nena, del camp de refugiats de Kuito va obrir una sèrie de fotografies que anomeno "Maternitats". Es tracta d'una selecció d'instantànies realitzades en continents diferents. La majoria d'aquestes mares i els seus fills viuen històries personals molt dures; d'altres són simplement víctimes de la marginació o de la pobresa. Genocidi. Violència. Presó. Soledat. Malaltía. A totes hi ha alguan cosa que se'ns escapa i ens emociona.
De vegades, quan els reporters viatgem per països en guerra o ens endinsem en la vida de la gent que pateix, arriba un moment en el qual deixes de percebre, perquè tu mateix t'has col·lapsat pel que veus; no pots resistir-ho més. "Maternitats" va néixer probablement com un petit punt de llum, un flaix d'esperança en aquesta mirada cansada sobre el que t'envolta. Una picada d'ull que reclama atenció sobresortint d'entre els negatius fotogràfics plens d'imatges horribles.
I així va quedar quan els fotos es van publicar per primer cop al Magazine de "La Vanguardia". Fins que una mestra, la Montserrat CAstanys, les va voler exposar a la seva escola d'un petit poble de Catalunya, i els nens i les nenes d'aquí van començar a conviure amb aquests altres infants arribats de móns tan allunyats del seu, però alhora propers, ja que no hi ha cap infant que no es faci les preguntes essencials de la vida quan es tracta de la mare.
"Maternitats" va continuar viatjant per d'altres escoles, enriguint-se amb el que suggeria als nens i nenes, i sorprenent tothom -mestres i famílies- pels sentiments i l'interès que provocaven , i per les històries que els infants eren capaços d'evocar o inventar.
Alguna vegada m'ha tocat d'anar a una escola per parlar amb els nens i és curiós com la seva mirada m'ha ajudat, també a mi, a veure coses que mai no hauria imaginat. Hi ha una foto, la d'un nadó rwandès que viatja a l'esquena de la mare, que vaig fer intentant reflectir el genocidi, la fugida, el fet dramàtic d'haver nascut en una carretera i caminar enganxat a la mare sense una llar. En canvi, els ifnants interpreten aquesta foto com quelcom d'agradable. Els sembla maravellos passar el dia bressolat a l'esquena de la mare, sentir aquest contacte físic que, potser, ells desitgen molt més que el que reben.
'Que bé!' exclamen quan es fixen en aquesta criatura. Però no es tracta de cap paradoxa: la nostra vida confortable, sense problemes materiales, no ens garanteix de cap manera que tinguem l'afecte resolt; que gaudim de tant d'amor com als infants d'aquí els sembla que rep el nen rwandes. Sentir-se estimat. Poder estimar. De vegades només els infants són capaços d'expressar l'essència de les coses. Per bé. Per mal. Aquí i arreu del món."

Bru Rovira

Així és com presenta Bru Rovira l'exposició Maternitats que vaig anar a veure dissabte passat i que podeu trobar fins el 12 d'octubre (aquest diumenge!) al CaixaForum (que està aquí). És un projecte composat per una sèrie de fotografies instantànies fetes arreu del món on hi veiem una mare i el seu fill. A través d'aquestes imatges i els textos que les acompanyen, viatgem per països i cultures diferents.
Està tota l'exposició dins d'una sola sala petitat, així que no necessitareu massa temps per recórreÉs ideal per anar en família, ja que a les fotografies i textos s'han afegit dibuixos fets per infants catalans i també hi ha una activitat preparada per poder fer en qualsevol moment amb els més petits. Això sí, el millor de tot és anar a veure-la amb la mare!

Cris

Sí, podemos

'Sí, podemos', via El blog de Anna

Fes-te sentir!

Gràcies a en Jordi, antic company de classe, he conegut "Fes-te sentir", una enquesta remunerada bastant simple de completar. SDI Media Group està treballant per millorar la tecnologia de reconeixement de veu en català i et demana que truquis a un telèfon gratuït en unes condicions concretes (un lloc tranquil o un de sorollós) per llegir unes frases a canvi de 10€ per trucada. També existeix la possibilitat de donar els diners per a un copatrocinador (Fundació Terra, Associació Racó Català, Relats en Català o Òmnium Cultural).
És una molt bona manera d'aconseguir uns dinerons i alhora col·laborar amb el desenvolupament dels sistemes de comunicació en català!

. : FES-TE SENTIR : .

Cris

"The curious boy in the striped pyjamas in the night-time"

Si et va agradar "The curious incident about the dog in the night-time" (El curioso incidente del perro a medianoche / El curiós incident del gos a mitjanit), no deixis de llegir "The boy in the striped pyjamas" (El niño del pijama a rayas / El noi del pijama a ratlles). Si t'ha agradat "The boy in the...", ves a buscar una còpia de "The curious incident...". I si et va agradar "La vita è bella" (La vida es bella / La vida és bella), no deixis passar aquests dos exemples de ficció (les històries que expliquen molt difícilment haurien pogut succeir en el món real) vista amb ulls de nen que toquen ben al fons.

I com a darrera recomenació: si t'atreveixes amb l'anglès, no et perdis els llibres en versió original. Les produccions literàries i fílmiques en versió original... no tenen preu.

Cris

Estació 28: Celebrem la vida... és massa

És massa la vida que hi ha en tu per acontentar-te a viure'n petites engrunes i de tant en tant, encara.

Ets massa persona perquè t’enganyis a tu mateix i els altres vegetant en aquest món.

És massa resseca la terra que trepitges perquè no miris que hi pugui néixer una flor.

Ets massa ric per dintre perquè els altres no rebin de tu un doll de vitalitat.

És massa el bé que pots fer donant vida, que esdevé una injustícia reservar-te-la.

És massa grossa la força del compartir la vida, que t’entestis a viure com un egoista.

És massa la riquesa de la vida, perquè valgui la pena viure permanentment angoixat.

És massa compromesa la vida perquè t’hi puguis ajaure com un burgès;

massa bella, que no la puguis viure poèticament;

massa dura, que no esdevinguis lluitador.

És massa veritable la felicitat, que la cerquis en ximpleries.

És massa clar l’horitzó, que no puguis tenir esperança.

[...]

És massa vida la vida, que no la celebris!

Obre les teves mans, el teu cor i el teu cap

i deixa’t arreplegar per la vida.

És massa. És fascinant.

Miquel A. Ferrés

És part d'un text que vam utilitzar durant una pregària a un dels recessos del batxillerat. Encara tinc un parell de frases penjades al costat del meu llit...




Què puc dir després d'això?

Tant sols que té raó.
La vida és massa.
És fascinant.

I res més.



Cris

Foto: Casal-menjador de Bellvitge '07,
refrescant-nos a la piscina, celebrant vida i gaudint-la.

Escribe amor

Escribe amor mil veces y en cada ocasión el sentimiento será distinto.

Paulo Coelho

... pero siempre maravilloso... como si fueras dando brillo a un diamante y éste fuera reflejando más luz del sol a cada momento.

¿Será que el amor nos hace mejores?


Cris

Imatges: Tenim un pintor increïble que treballa infatigablement cada dia omplint de llum i color tot el que la nostra vista abraça... va de sol:
(1) El sol marxa a Biar, divendres sant, mentre a nosaltres encara ens queda camí per recórrer... molt camí més!
(2) El sol es reflexa a les vidrieres de l'estació de França mentre alguns estudien (moltes matèries).
(3) El sol s'eleva des del seu amagatall nocturn entre les muntanyes catalanes i comença a escalfar-nos mentre fem via cap a laudes al monestir de Montserrat.

Nova actualització a TSKV.cat

Us recomano que passeu a fer un volt per TSKV.cat i mireu els nous articles, valen molt la pena. El llibre recomenat a ex-libris ja havia sortit per aquí, el periscopi és desgarrador i el labOratori torna a portar treure del forn un video composat per una servidora.
I, perquè no dir-ho de pas, si algú té mà per encarregar-se d'un dels números de labOratori, jo ho agraïria i la diversitat de la secció també. Tant poden ser materials rescatats d'internet com creacions pròpies, no necessàriament en format de video. L'objectiu de la secció és oferir una estona de pregària amb "noves" propostes aprofitant la llibertat que ens dóna el món virtual.
Apa, animeu-vos!!

Cris

Què passa quan...

- Què passa quan alguna cosa que t'agrada molt es repeteix moltes vegades en un sol dia?

- Fàcil... Ets una mica més feliç.

- Encara més?

- Tot és possible. I el millor de tot: tot està per fer; queden molts camins per escriure i trepitjar.