Maternitats

"Era la tardor del 2001. Estava assegut a l'ombra d'una cabana d'un dels camps de regusiats que envolte la ciutat de Kuito, a Angola. Feia alguns dies que era en aquesta antiga ciutat colonial, que diuen queen un altre temps va ser bonica, tot i que jo només l'he coneguda com un immens camps de ruïnes. La nit anterior havia estat fotogratiant a l'hospital la intervenció quirúrgica d'una nena petiat, de tot just cinc anys, ferida per una mina mentre jugava al costat de casa; una d'aquestes mines trampa que els infants confonen amb una joguina perquè han estat dissenyades perque sigui així. El cirurgià va tardar cinc hores a treure la metralla que li havia perforat els intestins i, mentre atenia la nena, una noia de setze anys embarassada va morir a causa d'una peritonitis al passadís, al davant de la porta del quiròfan. No hi havia cap metge que la pogués atendre. Jo només vaig poder afagar-li la mà entre les meves per acompanyar-la en l'últim comiat. Recordo que quan va començar a agonitzar, el sol del capvespre entrava per una de les finestres i il·luminava la llitera, i que quan la infermera va venir per tapar-li la cara amb un llençol i penjar-li una etiqueta al dit gros del peu, ja només ens il·luminava una bombeta de seixanta watts. Se'n va anar com cau el vespre.

No és res que es pugui oblidar fàcilment.

L'endemà al matí volia tornar a l'hospital per retratar més ferits de mina, però aquella adolescent embarassada encara em perseguia. De manera que vaig decidir aturar-me. Deixar a un costat la càmera fotogràfica. Seure a l'ombra d'una cabana i descansar. I va ser aleshores quan la vaig veure. Estava asseguda al terra, protegint-se de la sorra blanca amb una roba vermella. Potser amb prou feines tenia quinze anys. Tenia el seu fill als braços. Hi jugava. Reia amb ell. Se'l menjava a petons, completament absent de l'horitzó d'essers afamats que vagarejaven al seu voltant, entre el fum espès de les fogueres on es cuinava sopa d'herbes en bols fets amb llaunes de conserves.
Vaig pensar: no hi ha res ni ningú que pugui arrabassar a un esser humà la seva força interior. Sempre podràs trobar al teu interior una espurna d'humanitat i de bellesa per agafar-t'hi. La relació entre una mare i el seu fill pertany a aquest univers immaterial, privat i íntim capaç de sobreviure a qualsevol situació per molt malament que vagin les coses.
Vaig treure la càmera i vaig enfocar l'escena.
La foto d'aquella mare, gairebé una nena, del camp de refugiats de Kuito va obrir una sèrie de fotografies que anomeno "Maternitats". Es tracta d'una selecció d'instantànies realitzades en continents diferents. La majoria d'aquestes mares i els seus fills viuen històries personals molt dures; d'altres són simplement víctimes de la marginació o de la pobresa. Genocidi. Violència. Presó. Soledat. Malaltía. A totes hi ha alguan cosa que se'ns escapa i ens emociona.
De vegades, quan els reporters viatgem per països en guerra o ens endinsem en la vida de la gent que pateix, arriba un moment en el qual deixes de percebre, perquè tu mateix t'has col·lapsat pel que veus; no pots resistir-ho més. "Maternitats" va néixer probablement com un petit punt de llum, un flaix d'esperança en aquesta mirada cansada sobre el que t'envolta. Una picada d'ull que reclama atenció sobresortint d'entre els negatius fotogràfics plens d'imatges horribles.
I així va quedar quan els fotos es van publicar per primer cop al Magazine de "La Vanguardia". Fins que una mestra, la Montserrat CAstanys, les va voler exposar a la seva escola d'un petit poble de Catalunya, i els nens i les nenes d'aquí van començar a conviure amb aquests altres infants arribats de móns tan allunyats del seu, però alhora propers, ja que no hi ha cap infant que no es faci les preguntes essencials de la vida quan es tracta de la mare.
"Maternitats" va continuar viatjant per d'altres escoles, enriguint-se amb el que suggeria als nens i nenes, i sorprenent tothom -mestres i famílies- pels sentiments i l'interès que provocaven , i per les històries que els infants eren capaços d'evocar o inventar.
Alguna vegada m'ha tocat d'anar a una escola per parlar amb els nens i és curiós com la seva mirada m'ha ajudat, també a mi, a veure coses que mai no hauria imaginat. Hi ha una foto, la d'un nadó rwandès que viatja a l'esquena de la mare, que vaig fer intentant reflectir el genocidi, la fugida, el fet dramàtic d'haver nascut en una carretera i caminar enganxat a la mare sense una llar. En canvi, els ifnants interpreten aquesta foto com quelcom d'agradable. Els sembla maravellos passar el dia bressolat a l'esquena de la mare, sentir aquest contacte físic que, potser, ells desitgen molt més que el que reben.
'Que bé!' exclamen quan es fixen en aquesta criatura. Però no es tracta de cap paradoxa: la nostra vida confortable, sense problemes materiales, no ens garanteix de cap manera que tinguem l'afecte resolt; que gaudim de tant d'amor com als infants d'aquí els sembla que rep el nen rwandes. Sentir-se estimat. Poder estimar. De vegades només els infants són capaços d'expressar l'essència de les coses. Per bé. Per mal. Aquí i arreu del món."

Bru Rovira

Així és com presenta Bru Rovira l'exposició Maternitats que vaig anar a veure dissabte passat i que podeu trobar fins el 12 d'octubre (aquest diumenge!) al CaixaForum (que està aquí). És un projecte composat per una sèrie de fotografies instantànies fetes arreu del món on hi veiem una mare i el seu fill. A través d'aquestes imatges i els textos que les acompanyen, viatgem per països i cultures diferents.
Està tota l'exposició dins d'una sola sala petitat, així que no necessitareu massa temps per recórreÉs ideal per anar en família, ja que a les fotografies i textos s'han afegit dibuixos fets per infants catalans i també hi ha una activitat preparada per poder fer en qualsevol moment amb els més petits. Això sí, el millor de tot és anar a veure-la amb la mare!

Cris