Va ser una experiència molt intensa que m'ha remogut moltes cosetes al cor. Ja passat un mes, no deixen d'impressionar-me la immensa capacitat d'acollida dels habitants d'aquesta ciutat tan especial i surrealista, sobretot si es mira amb ulls barcelonencs. Tantes coses em van cridar l'atenció! Tantes coses em van descol·locar! Tantes coses que allà són del més normal i aquí no ho són tant!
No m'havia decidit a escriure, entre d'altres coses, perquè crec que necessito ben bé una tarda per poder posar en ordre els meus sentiments i pensaments i no anar deixant-me coses pel camí o escrivint massa ràpid... però llavors se m'ha acudit que podia fer com una mena de capítols! Decidit! A mesura que vagi tenint alguna estoneta, aniré penjant alguna reflexió o alguns records o situacions curioses d'aquells dies, potser totes seguides, potser barrejades amb altres cosetes que em vagin passant... ¡Dios dirá!
Avui us presentaré la "meva família" (croata).
Vaig compartir habitació amb l'Arantza. L'Angela (18 anys) i la Ivona (25, crec recordar) ens van oferir els seus llits i van estar dormint durants aquells dies al menjador.
[A la foto, d'esquerra a dreta, l'Arantza, la nostra germana gran, la mare, la germana petita i jo].
La família Matić era ben curiosa. Estava formada per cinc membres: la mare, el pare, la Ivona, el Maty (no sé com s'escriu el nom) i la Angela.
En general a Croàcia, els joves parlen molt bé l'anglès (mooooolt millor que no pas aquí!), sobretot perquè allà tot el que surt per la televisió està en llengua original (fins i tot alguns parlen castellà gràcies a les telenovel·les!); però els més adults (de la generació dels pares cap amunt) no saben dir ni una paraula. I la nostra família no era una excepció: només ens podíem entendre amb les dues germanes. I ens va comunicar molt!! Hores i hores xerrant quan arribàvem de la fira. Era tard, però qui vol dormir si pots compartir?
La mare no va deixar d'intentar comunicar-se i cada dia ens saludava al matí ("Dobar dan"), ens deia bona nit ("Loku noć"), fèiem gestos... el que fos! Tot sigui per una comunicació més "fluida" ;)
El Maty té síndrome de Down i parla croat, així que no ens vam poder comunicar gaire amb ell. Una cosa que em va cridar molt l'atenció va ser que les germanes es van "impressionar" perquè nosaltres sabíem què era la síndrome de Down.
[A la foto, d'esquerra a dreta, Maty, el pare, l'Arantza, l'Angela, la mare, jo i l'Ivona].
Bé, de moment ho deixo aquí que he de marxar...
No m'havia decidit a escriure, entre d'altres coses, perquè crec que necessito ben bé una tarda per poder posar en ordre els meus sentiments i pensaments i no anar deixant-me coses pel camí o escrivint massa ràpid... però llavors se m'ha acudit que podia fer com una mena de capítols! Decidit! A mesura que vagi tenint alguna estoneta, aniré penjant alguna reflexió o alguns records o situacions curioses d'aquells dies, potser totes seguides, potser barrejades amb altres cosetes que em vagin passant... ¡Dios dirá!
Avui us presentaré la "meva família" (croata).Vaig compartir habitació amb l'Arantza. L'Angela (18 anys) i la Ivona (25, crec recordar) ens van oferir els seus llits i van estar dormint durants aquells dies al menjador.
[A la foto, d'esquerra a dreta, l'Arantza, la nostra germana gran, la mare, la germana petita i jo].
La família Matić era ben curiosa. Estava formada per cinc membres: la mare, el pare, la Ivona, el Maty (no sé com s'escriu el nom) i la Angela.
En general a Croàcia, els joves parlen molt bé l'anglès (mooooolt millor que no pas aquí!), sobretot perquè allà tot el que surt per la televisió està en llengua original (fins i tot alguns parlen castellà gràcies a les telenovel·les!); però els més adults (de la generació dels pares cap amunt) no saben dir ni una paraula. I la nostra família no era una excepció: només ens podíem entendre amb les dues germanes. I ens va comunicar molt!! Hores i hores xerrant quan arribàvem de la fira. Era tard, però qui vol dormir si pots compartir?
La mare no va deixar d'intentar comunicar-se i cada dia ens saludava al matí ("Dobar dan"), ens deia bona nit ("Loku noć"), fèiem gestos... el que fos! Tot sigui per una comunicació més "fluida" ;)El Maty té síndrome de Down i parla croat, així que no ens vam poder comunicar gaire amb ell. Una cosa que em va cridar molt l'atenció va ser que les germanes es van "impressionar" perquè nosaltres sabíem què era la síndrome de Down.
[A la foto, d'esquerra a dreta, Maty, el pare, l'Arantza, l'Angela, la mare, jo i l'Ivona].
Bé, de moment ho deixo aquí que he de marxar...
Continuarà...
No hay comentarios.:
Publicar un comentario