Estació 16: Bendita Vuestra Luz

Maná m'agrada molt. Pocs dies després que sortís el darrer disc a la venda vaig comprar-lo i aquell mateix dia vaig marxar cap a Taizé amb tota una colla d'amics i em vaig adormir escoltant el cd.
A la tornada, quan ja portàvem unes hores al bus, vaig estar una estona sola i em vaig escoltar el cd de nou. Quan vaig arribar a aquesta cançó, em vaig quedar com paralitzada, amb els pèls de punta, va ser un moment increïble. Vaig compartir-la amb un parell de persones més i em demanaven de tornar a escoltar-la. Encara ho recordo. La barreja de sentiments i pensaments acumulats per una setmana a Taizé, per la tornada a Barcelona... unida a aquesta cançó, va fer aquell moment, aquella sensació, inolvidable.
Ara encara, quan comença a sonar "Bendita Tu Luz", premo l'stop (no el de la minicadena, sinó el meu) per escoltar-la, per no deixar passar un altre moment beneït sense aturar-me a gaudir-lo.

Aquesta cap de setmana, un grupet de 2n d'Universitaris Loiola (UL) vam anar a un parell de dies plegats. Pels que no ho sapigueu, UL vindria a ser com una comunitat de vida cristiana - CVX (que jo sàpiga no ho és oficialment) formada per uns grup de joves cristians d'entre 17-18 i 22-23 anys que es reuneixen els dimecres al vespre/nit al Casal Loiola (que alhora aplega uns quants grups més: CVX Berchmans, CVX Forum-Joves, Joves Loiola, CM...). El grupet de 2n d'UL està format per uns quants que ens tocaria, per edat, estar cursant el segon curs d'universitat (tot i que això sovint no es compleixi...); és a dir, som la generació que va sortir de les escoles el 2005. Jo puc tenir altres projectes, afegir-me a d'altres grups, participar d'altres propostes... però aquest és el que per a mi és el "grup de referència".

"Bendita Tu Luz" ens va companyar durant la nit de dissabte. Bendecir = "decir bien". Beneïr = "dir bé".
Em va semblar una cançó molt adequada, perquè la llum d'aquest grup és per a mi beneïda. Perquè no puc més que dir coses bones de la "coincidència" de trobar-los en el meu camí i de trobar Déu en el de tots. Perquè no puc més que dir bé de topar-me amb un grup on ser friki, com tantes vegades m'heu sentit a dir, i no sentir-me tant diferent de la resta.
Perquè de la meva boca sols surten coses bones. Perquè se m'omple de goig fins que comença a vessar. I quan vessa, em regalima per la cara i em fa somriure; i el rajolí arriba fins al cor, on deixa gravat cadascun dels vostres noms.

Genís
Alba
Toni
Arantza
Eli
Neus
Carme
Regina
AnnaO
AnnaA
Maria
Inés
Marina
Lali
Ernest
Carla
Marona
Jesús

¡ ¡ ¡ ¡ G r à c i e s ! ! ! !

Per si algú la vol, aquí està la lletra de la cançó. Us proposo que torneu a clique al "play" del video i deixeu que la lletra vagi entrant en vosaltres. Us proposo que repasseu totes aquelles persones que us han aportat bé. Heu pensat mai a beneïr-les?
[i no cal ser cristià, per a fer això, eh!]
[per aquest tema, no em cansaré de recomenar "El arte de bendecir", de Pierre Pradervand]

"Bendita Tu Luz", de Maná

Bendito el lugar
y el motivo de estar ahí.
Bendita la coincidencia.

Bendito el reloj
que nos puso puntual ahí.
Bendita sea tu presencia.

Bendito Dios por encontrarnos
en el camino
y de quitarme esta soledad
de mi destino.

Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada.
Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada
desde el alma.

Benditos ojos que me esquivaban,
simulaban desdén que me ignoraban.
Y de repente sostienes la mirada
daram diri daram diri

Bendito Dios por encontrarnos
en el camino
y de quitarme esta soledad
de mi destino.

Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada.
Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada
desde el alma.

Gloria divina
de esta suerte,
del buen tino,
de encontrarte justo ahí,
en medio del camino.

Gloria al cielo de encontrarte ahora,
llevarte mi soledad
y coincidir en mi destino,
en el mismo destino.

Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada.
Bendita la luz,
Bendita la luz de tu mirada
desde el alma.

Bendita mirada,
bendita mirada desde el alma.

Bendita, bendita, bendita mirada,
bendita tu alma y bendita tu luz.

Es tan bendita tu luz, amor.
Bendito el reloj
y bendito el lugar,
benditos tus besos
cerquita del mar.

Qué bendita tu mirada.
Tu mirada, amor.

Sant Jordi

Abans que s'acabés aquesta diada tan especial, volia donar-te aquesta rosa, vermella com el foc que duus dins, que va cremant, encara que a voltes no ens n'adonem.

I ja que va de roses...
"El principito se fue a ver nuevamente las rosas: no sois en absoluto parecidas a mi rosa; no sois nada aún. Nadie os ha domesticado y no habéis domesticado a nadie. Sois bellas pero estáis vacías. No se puede morir por vosotras. Pero ella sola es más importante que todas vosotras, puesto que es ella la rosa a quién he regado."

"El principito", d'Antoine Saint Exupéry

I de llibres...
m'he comprat un parell que feia temps que tenia en llista:
"Un altre món", d'Arcadi Oliveres
"No logo", de Naomi Klein
llarg temps recomenats... encara no sé per quin començar!


Cris

Estación 16: Perdón

[Fragmentos del articulo "La felicidad que nace del perdón" del Magazine de La Vanguardia del 22 de Abril]

Los beneficios del perdón han sido desvelados por la ciencia muy recientemente, aunque las organizaciones religiosas los han pregonado a lo largo de la historia de la humanidad. [...] Ser capaz de perdonar es un regalo para uno mismo. No sólo beneficia a la persona perdonada sino también a la que perdona. Al no perdonar, la persona dañada está encadenada a la persona que le hizo el daño y, mientras no la perdone, no podrá sustraerse el poder que el ofensor y la ofensa tienen sobre ella. [...]
El perdón no tiene por qué hacer desaparecer inmediatamente el dolor asociado a la ofensa. Se cree comúnmente que las personas a las que aún les duele la ofensa no han perdonado de verdad. Esto no es cierto. Una cosa es el dolor y otra son los sentimientos de rencor y venganza. [...]
En el centro de la filosofía de la paz del Dalai Lama radica su habilidad para cultivar el perdón. Su explicación es la siguiente: "Si desarrollo sentimientos negativos hacia aquellos que me han sufrir, esto sólo destruirá mi paz mental. Pero si perdono, mi mente vuelve a estar en calma". [...] "Liberarse del odio y de la ira puede ser difícil porque son estados emocionales que no siempre son voluntarios. Pero existen dos estrategias que pueden ayudarnos. Entender aquello que no incluye el perdón: el acto de perdonar no implica aceptar que la conducta se repita y el perdón no debería depender de que el otro pida disculpas. Conviene olvidar la idea de que no se perdona hasta que el otro pida perdón". [...]
Se ha observado que se suceden tres etapas cuando se decide perdonar (Gordon & Baucom, 1999): una percepción de la ofensa y del ofensor más empática y ecuánime; una reducción de los sentimientos negativos hacia el agraviante a medida que aumenta la empatía, y una tendencia del ofendido a desistir de su derecho a castigar al culpable. [...]
Y esto no significa necesariamente exonerar al culpable. La carga pertenece a aquél que causó el dolor, no a la víctima. Si ésta la acarrea durante demasiado tiempo, la carga pasa a ser de la propia víctima y se victimiza a sí misma. [...] El otro no tiene por qué saberlo. Decírselo o no al culpable es un acto voluntario, pero no es necesario para sanar el dolor del daños que otra persona ha hecho. [...]
Para que ocurra una reconciliación es necesario que el agraviante pida perdón y que se proponga no volver a hacer daño otra vez. El perdón, en cambio, no necesita al culpable en absoluto.


Una recomendación si te interesa el tema: "El arte de bendecir", de Pierre Pradervand.

------------------------------------------------------

Ahora ya puedo explicar el motivo de que no actualizara el blog... mi hermano cumplió 18 años el sábado - MUCHAS FELICIDADES, JOSE!! - y llevo dos semanas preparando cosillas para ese "gran día". Ahora tengo que recuperar el ritmo de mi normalidad y ponerme al día con todo lo de la uni... :S


Cris

Viure en "u"

Aquestes setmanes no puc actualitzar el bloc tant sovint com m'agradaria. Espero que això no duri gaire!

Aquí us comparteixo un poema /conte de Jorge Bucay que vaig trobar molt enginyós:

Escribiendo sin ‘u’

puedo hablar hasta de mi cansancio,

de lo mío, del yo,

de lo que tengo,

de lo que me pertenece...

Hasta puedo escribir de él,

de ellos

y de los demás.

Pero sin ‘u’

no puedo hablar de ustedes,

del tú,

de lo vuestro.

No puedo hablar de lo suyo,

de lo tuyo,

ni siquiera de lo nuestro.

Así me pasa...

A veces pierdo la ‘u’...

y dejo de poder hablarte,

pensarte, amarte, decirte.

Sin ‘u’, yo me quedo pero tú desapareces...

Y sin poder nombrarte,

¿cómo podría disfrutarte?

Como en el cuento... si tú no existes

me condeno a ver lo peor de mí mismo

reflejándose eternamente

en el mismo,

mismísimo,

estúpido

espejo.

Jorge Bucay


Per una vida amb més "u".

CumpleBlog o "Per què bloco?" || GoogleReader

Fa una mica més d'una setmana, el 5 d'abril, va fer un any que vaig començar a escriure al bloc de l'space. Aprofitaré per intentar contestar el meme que m'ha llençat el Ramon Bassas que es diu "Per què bloco?". He estat surfejant i he vist que sóc de la vuitena "generació" en aquest meme, que va començar aquí.

Això és un dels motius que em porten a escriure un bloc: formar part d'una xarxa amb gent que no coneixes i que pot arribar a ser molt interessant. Aquest no és un dels blocs més interessants de la blocosfera, però és un lloc on puc participar de tot aquest moviment, dir-hi la meva, puc estructurar les meves opinions, reviure instants del meu dia o de la meva vida, compartir textos o materials que m'agraden... I el millor de tot: si fos una conversa -no virtual-, l'altre podria acabar fart de tot això, però els blocs permeten tancar la finestra sense que el qui ha escrit senti que no li fas cas. Si a algú no li interessa el que escric aquell dia o el meu bloc en general, simplement no dedica temps a mirar-se'l. Per dir-ho d'alguna manera, jo no el molestaré si ell no vol ;)

Però comencem per l'inici... Fa poc més d'un any vaig interessar-me pels "space" que t'ofereix msn on pots posar fotos, lliste de música, videos, escrits... i vaig començar a treballar-me'n un. M'agradava perquè em permetia tenir moltes coses en una sola pàgina, però veia que cada vegada li donava més importància al bloc. Vaig decidir fer-ho més formal... i aquí estic!

Els blocs també permeten tafanejar i conèixer més certes persones sense que sàpiguen que els llegeixes. Però una cosa que m'encanta de tot això és poder rebre comentaris del que deixo escrit. Crítiques, ànims, opinions, recomenacions... de tot! I com a mi m'agrada, quan visito altres llocs, de tant en tant deixo comentaris. També és una manera de posar cara a la gent que es passeja pels teus pensaments.

Bàsicament, el bloc és per a mi un lloc on compartir vida. Quan m'he parat a pensar-ho, no he trobat gaires motius per dedicar-li part del meu temps, aquest que sempre em queixo que és tant escàs, sí. Simplement m'agrada. Em seria impossible fer un diari, em faltaria constància; però amb el bloc puc escriure una entrada i, una vegada he acabat, decidir si la vull publicar o me la vull quedar per mi (no totes les entranyes estan per ser mostrades!).

Vaja, que no trobo cap argument per blocar, però tinc un motiu: m'agrada.
Potser sí que és veritat que enganxa!

Paso aquest meme a la Sara, l'Arantza, l'Eloi, Mois i el Jordi.

------------------------------------------------------------------------------------

Ja que va de blocs, fa temps que vull recomenar-vos una eina molt molt útil. Potser ja n'heu sentit a parlar (jo, gràcies al Jordi). Es diu GoogleReader i és una utilitat de Google que permet agrupar tots els blocs, fotologs, webs... que t'interessen i vas seguint. T'estalvia anar pàgina per pàgina, un a un. En un panell et mostra les entrades per a què les puguis llegir allà mateix o, clicant una fletxa, anar a la pàgina per llegir-les in situ. El GoogleReader em fa molt més fàcil seguir el vostre rastre a la xarxa!

Desmarca't!

He tornat!
Entre una cosa i l'altra, fa més de dues setmanes que no actualitzo el bloc!
Des de dilluns de setmana santa vaig estar a Lleida, primer preparant la Pasqua Jove i després vivint-la [fotos de la pasqua i la preparació aquí]. I des que he tornat que no he parat, entre d'altres coses perquè el meu avi ha estat a l'hospital tots aquests dies i jo vivint a casa seva, amb la meva àvia, i dedicant més temps a estar amb ells. Per això tampoc no he tingut temps de respondre el meme que em va passar el Ramon Bassas ni contestar Setembre Negre...

Després d'aquesta petita actualització de la meva vida personal ;) vull compartir aquí escrita part de la motivació de la pasqua d'enguany, que també és una bona preparació per l'Aplec de l'Esperit:

El lema d'aquesta pasqua jove que celebrem al col·legi Claver, a tocar de Lleida, ha estat "JHS... Desmarca't". "JHS" vol dir Jesús Home Salvador. És el que a moltes esglésies trobem també com a IHS.

dijous sant
Jesús es desmarca, surt dels camins prefixats, trenca els esquemes establerts, s'arrisca a ser ell mateix, home lliure, revolucionant tantes maneres de pensar, i interpel·la els qui l'escolten. Atreu a molts, la seva llibertat sedueix... i espanta a molts més encara. Jesús escandalitza a tots parlant d'un Déu "gratis": un Déu que no es pot comprar. I clama contra tots els qui pretenen fer de Déu un objecte de comerç.
El pitjor és que Jesús pretén ser enviat de Déu. D'un Déu que estima sense condicions, des de sempre i per sempre. En el darrer sopar, que aquesta nit recordarem, resumeix tota la seva vida, amor lliurat fins l final, a través de dos grans símbols: PA i VI. Són el cos i ànima de Jesús que es lliuren, que es trenquen, es reparteixen i esdevenen aliment. Rentar els peus expressa l'estil d'aquest lliurament: el servei humil.

divendres sant
Avui seguim Jesús de Natzaret, aquell que ens havia fascinat, en els seus darrers passos. Se'ns revela com un HOME entre el homes i dones, despullat de tota grandesa i poder. Abandonat pels seus amics, arrestat, colpejat, condemnat injustament i executat com un criminal indigne.
És el preu que paga per desmarcar-se. Els ben pensants no accepten fàcilment el seu escàndol. El sistema no suporta que se'l qüestioni d'aquesta manera. Caifàs ho deia de manera intel·ligent: convé que un mori per salvar el sistema (Jn 11,50). Un Déu gratis desmuntava massa bons negocis!
El qui es desmarca del grup quedarà marcat per la condemna d'aquest. Sempre ha estat així. L'execució de Jesús en la creu és l'avís per a tot aquell que s'atreveixi a posar en qüestió el sistema establert. Marcat amb el menyspreu públic i la mort de criminal. Condemnat... en nom de Déu!

dissabte sant
Enmig de la Nit de la mort, el dubte i la desesperança... PASQUA: el qui és la Vida ha travessat la Mort, Jesús, el qui ens fascinava, el qui ha estat executat, torna ple de vida. El Crucificat ha ressuscitat!
El seu havia estat camí sorprenent i perillós fora dels límits. Camí que semblava morir per sempre més en el sepulcre, però en realitat ha obert un pas a la vida per a tots. Cap a una nova terra que es diu Regne, taula compartida per tots, on no hi haurà més llàgrimes ni més injustícies.
El qui s'ha desmarcat ens marca amb el signe de la creu: signe de mort i Ressurrecció. Morim amb Jesús a la vida vella del desànim i l'egoisme; renaixem a l'esperança i a l'amor.
El Ressuscitat quedarà per sempre marcat amb les ferides dels claus perquè no és un fantasma, sinó el mateix Jesús que ha viscut la nostra vida d'homes. Aquest Ressuscitat ens promet una marca més íntima i pregona. La marca del Déu, de l'home i la dona lliures, la marca de l'Esperit. Des de la nit de Pasqua estem desitjant ja l'altra nit, la de Pentecosta, on serem marcats per l'Esperit.

-----------------------------------------------------------------------------

[Actualització 15 Abril 2007]

A més de les fotos que he posat a l'space, també he penjat algun video tonto de la pasqua i la preparació aquí i aquí.
En tinc més, alguns els aniré afegint aquí, però d'altres són d'uns 10 minuts [del judici a Pons Pilat, sobretot] i crec que el youtube no te'ls deixa penjar, llavors... algú em pot recomenar un lloc on penjar-los o un programa (gratuit) per tallar-los?? Mil gràcies!

Cris

Estació 15: Happiness

"Happiness is when what you think, what you say and what you do are in harmony"

Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi

Ja han començat les vacances de Setmana Santa. Porto una mica més d'un mes sense "obrir" una pregunta: quina carrera faré l'any que ve? Què vull escollir?
Un cap de setmana de febrer vaig fer una llista amb tot de carreres que em vindrien de gust, que em tenien encuriosida... va quedar un poti-poti que aplegava opcions molt diferents i ara toca pensar-les, valorar-les, comparar-les... i, és clar, decidir alguna cosa. Per tot això espero trobar estones durant aquesta setmana; però sense presses, que encara em queden més de tres mesos per haver de fer una decisió ferma.
Aquesta decisió influirà en la meva felicitat. Això em sembla obvi. I més pel que diu Mahatma Gandhi: La felicitat és quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia.

Cris

Estació 14: Peace - Pau - Paz - Paix - Bake

[COMPTE! si te'l mires en un ambient semblant al que es busca fent pregària (moment tranquil, sense massa distraccions ni sorolls exteriors...), el video interpel·la]




Stop the Clash of Civilizations



I want peace. Do you?


Cris

[gràcies, Sara, per haver posat el segon video als comentaris de l'altre dia]

Estació 13(bis): Resposta a Setembre Negre

Si seguiu aquest bloc, suposo que recordareu una entrada que vaig fer avui fa una setmana sobre el nacionalisme (aquí) responent un comentari que Setembre Negre m'havia deixat.
Avui m'ha arribat la seva resposta / comentari sobre el que vaig escriure, que podeu trobar en forma de comentari en aquella entrada i també copio aquí sota. Espero poder respondre-la quan acabi exàmens (a partir de demà!).
Aquí està:

--------------------------------------------------------------------------------------

Cristina,

D’entrada et vull donar les gràcies per haver-me respost. Si jo no ho he fet abans és perquè he anat molt atabalat.

Bàsicament el que faré jo ara serà aclarir o matitzar varis punts, molts cops a partir de respostes teves.

1. Jo no dic que “no podem ser de dos llocs alhora”, alhora que em respons que “Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo.”

Home! Si dues cultures, dues nacions són una mateixa realitat...! I més quan –i aquí rau la contradicció de ser de les dues- una nega l’altra. Si no sí que és pot ser de dues –i moltes més- realitats alhora: badaloní, català i europeu (a més de –en un altre plànol- basquetbolista, aficionat als escacs, cinèfil,...)
Jesús predicà i actuà a favor dels febles i dels oprimits, no? I doncs? No hom no pot estar, no es pot identificar en els dos bàndols alhora.

2. “M'estimo la meva terra, no ho dubtis. (…) Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure”.

No cal remuntar-se a la història passada de Catalunya per veure que som un país oprimit per Espanya (i França però ara no ve al cas.) Només cal veure la història recent.

Segle XX: dues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975) visceralment anticatalanes amb la prohibició i persecució de la llengua catalana i la supressió de les institucions catalanes. Abans de la dictadura de Primo de Rivera Catalunya viu constantment sota estats d’excepció i de suspensió de garanties constitucionals dictats pels Capitanes generales de torn.

Segle XXI: un –minso- estatut d’autonomia aprovat pel 89% dels representants electes del Parlament és retallat fins a quedar-se irreconeixible a les Corts espanyoles, enmig d’una onada de xenofòbia anticatalana arreu d’España i d’un boicot als productes catalans (a l’igual que passà el 1931-32). Un estat que és diu democràtic ha d’aprovar un estatut (o una altra llei) que surt d’un Parlament amb una majoria absoluta tan aclaparadora com aquesta. Li agradi o no. Perquè en això consisteix la democràcia. Tu mateixa, posa el nom a aquest comportament.
No tenint-ne prou, encara és recorregut al Tribunal Constitucional on, molt possiblement, serà declarat anticonstitucional (tot i les noves retallades que se li estan tornant a fer!!). Paral•lelament, estatuts d’altres comunitats autònomes que tenen articles idèntics als de l’estatut català han estat aprovats sense cap problema ni impugnació.

El català, llengua pròpia de Catalunya, continua en inferioritat de condicions front de l’espanyola. D’entrada, la Constitución española (en la que sols hi surt esmentada la llengua espanyola, de la catalana -ni basca, ni gallega- ni se’n parla!) ens diu –cito de memòria- que “ningú serà discriminat per raó de sexe, ideologia, religió, llengua,...” i que “tots els espanyols són iguals davant la llei”. Aleshores, si tots som espanyols... com és que uns espanyols poden anar per tot l’estat amb la seva llengua i uns altres espanyols sols en una part d’aquest estat (i amb prou feines)? Tots som iguals però resulta que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona (o és que en realitat els castellans són qui realment tenen drets plens i els catalans, bascos i gallecs no perquè en realitat –i aquí està la mare dels ous- no són castellans, això és, no són espanyols?)

S’acusa demagògicament que la Llei de política lingüística sanciona les botigues, empreses,... que no retolen en català i que a Catalunya es persegueix l’espanyol!! Quina mentida i quanta hipocresia. 1) La Llei de política lingüística no inclou sancions (amb la qual cosa ja em diràs si això és una llei o simplement un llistat de bones voluntats). Les poques sancions que hi ha són de demandes via Consum, en que com a usuari hom es queixa de la deficiència d’un servei o d’un producte. 2) No és diu que la llengua espanyola -o castellana- sí que té al darrere més de 150 lleis, decrets i normatives de diferent rang amb un estricte règim sancionador al seu darrere. A la Comunitat de Madrid per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra llei autonòmica de defensa del castellà. 3) A Catalunya ni es persegueix el castellà ni hi ha hagut mai cap sanció perquè, posem pel cas, un rètol estigués en castellà sinó perquè no estava també en català, cosa radicalment diferent!! Pot estar en espanyol, en àrab o en grec sense cap problema, però lògicament també ha d’estar en la llengua pròpia de Catalunya. (Que menys, no?)

Es diu que no cal fomentar més el català que ja n’hi ha prou. Però paral•lelament, ens trobem que ni a la pròpia Catalunya es pot viure en català (dret bàsic): prospectes de les medicines, informacions dels electrodomèstics, nombre de cadenes de televisió (casualment, per llei no es pot fer cap cadena privada que no abasti un nombre de províncies superior a les que hi ha als PP.CC.), món judicial, cinema (en que sí hi ha l’obligació de doblar-se al castellà), jocs infantils i d’ordinador,...

A nivell religiós. S’està pitjor –i mira que és difícil- que a nivell polític. No hi ha ni una autonomia. La Conferencia Episcopal Española -en aliança amb el Vaticà- han posat repetidament pals a la roda per impedir la creació d’una Conferència episcopal catalana. L’últim i escandalós capítol n’ha estat la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres tot vulnerant el propi Dret canònic! I -opinió personal- amb tres joies de bisbes al capdavant, com l’altra joia de la corona que han posat en un càrrec tan important com el d’arquebisbe de Tarragona (de profe de seminari a bisbe!)

Quan es va celebrar el Concili de la Tarraconense –amb la important tasca que s’hi va dur a terme i amb l’esforç i mèrit que implica- el nunci el primer que va fer en comptes de felicitar-los per la tasca feta, no fou altra cosa que tirar-se al coll de les conclusions del Concili i condemnar el nacionalisme!! De bojos! Es segrega l’històric (i natural) bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja (Aragó catalanoparlant) passen a dependre de Barbastre (Aragó castellanoparlant). Cosa que no havia passat ni en temps del Franco!! I ara volen que es “retornin” les peces d’art sacre del museu diocesà de Lleida. I tant si hi ha nacionalisme... però de qui?


3. “No sóc catalana per damunt de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa –com per obligació- odiar tot aquell que sigui de la resta de l’estat no m’hi sento”.

Odiar? Qui ha parlat d’odiar? Qui odia? Jo no. El l’ideal pel que lluito és per la Llibertat. I la Llibertat és una: personal, social i nacional.
Cap país, cap projecte, es pot tirar endavant en negatiu sinó en positiu. I més un projecte, un país, tan complex com Catalunya.

4. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant). I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.

a) L’amor a una terra no depèn d’una manera determinant dels orígens familiars. El meu pare tampoc és d’origen català. (Raó de més per la que no odio a ningú; si així fos m’ho hauria de fer mirar!)
b) Jo també –i suposo que tothom- estic a la recerca però una cosa és la pàtria i una altra és Déu. I, ja que parles de pàtria, quina és la teva, tu que t’identifiques amb Catalunya i amb España? (Ep! I no em surtis amb respostes metafísiques com l’Amor o el Regne de Déu ;) sinó amb una resposta terrenal.)

En fi, Cristina, volia respondre’t i comentar-te més qüestions però... en fi, que el temps és inexorable i la tortura execrable.
No pretenc convèncer a ningú però sí fer reflexionar i qüestionar coses, realitats i pertinences que, per x motius, veiem d’una manera i potser cal replantejar-nos-les.

Que t’acabin d’anar molt bé els exàmens,

Setembre Negre

Dia gris

Primer dia amb exàmens -5 ben seguidets-, i el temps ha acompanyat... cel ben gris tot el matí. Si demà plou, potser és perquè estaré fent 3 més; no us espanteu ;)
L'únic consol és saber-los acabats en dos dies!

Cris