Camí de l'Equador

Dissabte, ben d'horeta al matí, l'Anna va pujar a un avió. I ara és a Guayaquil, a l'Equador.
Si res no canvia, la tornarem a veure per aquí el 2009. Sort de les telecomunicacions i d'internet: ens podrà tenir ben informats.
Com ella explica, ha marxat a col·laborar amb un projecte anomenat "Hogar de Cristo" a través de la fundació VOLPA. Segur que allà ha de viure mil i una experiències enriquidores.

Anna, aquí et trobarem a faltaaaaaar!! Espero que, a canvi, a Guayaquil et cuidin i gaudeixin de tu com a mínim tant com ho fem els catalanets d'aquesta banda del charco ;)
Vaig veure com travessaves el control. Però encara no està gaire assumit que marxes per tant temps!
Padrineta, t'envio un pack de supervivència: ànims per quan decaiguin, abraçades per quan en vulguis una, petons en la distància, pensaments en qualsevol moment... I quan s'acabi, m'ho dius, que en tinc un altre preparat! :p
Ja ha arribat! Una altra catalaneta voltant pel món! Quina plaga!

Cris


Tot plegat m'ha fet recordar un poema que m'encanta. És de Lluís Espinal, jesuïta català assassinat a Bolívia el 1980 (el vaig conèixer com a cançó, cantada per ARASS).

Señor Jesucristo nos da miedo gastar la vida.
Pero la vida Tú nos la has dado para gastarla;
no se la puede economizar en estéril egoísmo.

Gastar la vida es trabajar por los demás, aunque no paguen;
hacer un favor al que no va a devolver;
gastar la vida es lanzarse aún al fracaso, si hace falta,
sin falsas prudencias,
es quemar las naves en bien del prójimo.

Somos antorchas que solo tenemos sentido cuando nos quemamos;
solamente entonces seremos luz.
Líbranos de la prudencia cobarde,
la que nos hace evitar el sacrificio, y buscar la seguridad.

Gastar la vida no se hace con gastos ampulosos,
y falsa teatralidad.
La vida se da sencillamente sin publicidad,
como el agua de la vertiente,
como la madre da el pecho a su bebé,
como el sudor humilde del sembrador.

Enséñanos, Señor, a lanzarnos a lo imposible,
porque detrás de lo imposible está tu gracia y tu presencia;
no podemos caer en el vacío.

El futuro es un enigma,
nuestro camino se interna en la niebla;
pero queremos seguir dándonos,
porque Tú estás esperando en la noche,
con mil ojos rebosando lágrimas.