Avui pensava anar a dormir sense fer una entrada, però m'he troba aquest comentari a l'entrada anterior:
Hola Cris,Et pregunto el mateix que he fet a “Zoileta” (Assedegada) perquè amb això que ara t’exposo sou pastades. Ja sabem que el cristianisme és una religió trinitària i que Jesús tenia el do de la ubiqüitat. Però els humans no posseïm aquests dons. Aleshores, com pots ser alhora de “España” i de Catalunya? (Aquest és un bloc molt proper –amb foto inclosa-, no seria molt més proper posar el poble o ciutat?) Com compagines dues realitats nacionals en què la primera vol esborrar del mapa la llengua, la cultura i els diners de la segona? Això és cristià? A l’igual que la emissora de ràdio de la Conferencia Episcopal Española, que atia l’odi, la xenofòbia i mentides contra Catalunya. Res, que t’agrairé que m’ho aclareixis. Gràcies,Setembre NegreContestant als comentaris hauria quedat massa llarg, així que faig un post del tema... té pinta de quedar una mica desordenat i llarg. Ho sento. Segur que d'aquí unes hores pensaré en alguna cosa que m'he deixat... què hi farem! És un escrit fruit del moment i no asseguro coherència amb el que puc dir en un futur o el que m'hàgiu sentit en el passat. És el que sento i crec ara.
Bona nit, Setembre negre!
Aquest comentari donaria per xerrar durant hores i hores, així que si vols saber res més, m'ho preguntes i jo segueixo escrivint del tema o en parlem d'alguna altra manera, ok?
Primer de tot, hi ha cristians molt -MOLT- diferents. També en el tema dels nacionalismes. Si mires l'Església catòlica espanyola i la catalana, veuràs que en unes quantes coses busquen diferents solucions; la catalana, per exemple, s'ha queixat de la COPE a l'espanyola. Així que
això només és una opinió -molt- personal no extrapolable a tota la resta d'individus, associacions o institucions que s'identifiquen com a cristians.
Comentes que no podem ser de dos llocs alhora. Trobo que es basa en alguna cosa que no comparteixo. Jo bé que sóc de casa meva i no per això deixo de ser catalana, barcelonina, espanyola, europea, terrestre, via-lactiana (hi ha paraules encara per inventar!)... Segons això, dedueixo que
puc sentir-me del meu pis, i no del meu edifici, i si hi ha problemes al terrat o l'ascensor no funciona... que s'ho arreglin els de l'àtic! Per alguna cosa jo visc a un primer pis.Com compagino aquestes dues realitats? Per mi són una de sola: la terra que trepitjo. Li pots posar molts noms, però el que compta al cap i a la fi són uns altres
noms: els d'aquells que l'habiten, els que es mouen pel meu cor.
Feia temps que em preguntava:
jo, com a cristiana, com em sento davant dels nacionalismes? Un dia, tot passejant, vaig arribar a la conclusió que jo em sentia catalana, i és clar! He nascut aquí i he crescut -sobretot- aquí.
Però no sóc catalana per sobre de qualsevol altra cosa. Si el sentir-me catalana em fa -com per obligació-
odiar tot aquell que sigui de la resta de l'estat, llavors no m'hi sento. Si sentir-me espanyola m'ha de fer desitjar mal als anglesos, els francesos, els marroquins... llavors no m'hi sento. Si sentir-me europea vol dir desentendre'm d'Àfrica, Àsia, Amèrica, Oceania... no m'hi sento.
M'estimo la meva terra, no ho dubtis. Si, estant a Londres, algú em parlava de Barcelona, se m'il·luminava la cara. Si algú em parlava en català, seguia la conversa amb un gran somriure. Si sentia castellà pel carrer, tenia ganes de posar-me a parlar-lo.
Però la meva terra està feta dels records que hi he viscut, no d'un passat que no vaig veure.És com amb el Barça. A mi m'encanta. Però trobo fora de lloc haver de desitjar el pitjor a un altre equip -qualsevol altre equip- per poder sentir-me millor barcelonista. Segons el meu punt de vista, això només em fa perdre credibilitat. Des del moment en què necessites ofendre o bé dir o desitjar mal a algú altre -individu o col·lectiu-, perds la credibilitat. Saps? A mi m'agrada que el Barça guanyi la copa d'europa, però encara m'agrada més que posi Unicef a la seva samarreta i pagui per poder portar-la.
A formular tot això em va ajudar molt un llibre que es diu "El arte de bendecir", escrit per Pierre Pradervand. Pel títol pot semblar cristià, però és tant cristià com budista, hinduista o musulmà. Simplement aporta moltes idees amb molt
bon rotllo. Com per exemple que es viu molt més tranquil i en"harmonia" si
beneeixes (beneir = dir bé) l'altre en comptes de mirar els seus defectes i recrear-t'hi, en comptes de pensar en el mal que tu sents que t'està fent. Si només veure algú que parla castellà/català/xinès/àrab pel carrer o algú que no té els mateixos pensaments polítics que jo, m'encengués, llavors tots dos sortiríem perdent. O creus que algú en treuria alguna cosa agradable a canvi?
He estat mirant el teu
bloc una estona. No gaire temps, la veritat, perquè la son ja tira i avui volia anar a dormir d'hora. Entre d'altres cosetes que m'agradaria comentar amb tu, he trobat això:
El català que es desnacionalitza voluntàriament, que renega de la seva història, de la seva llengua, no arriba mai a ésser ni un català normal ni un castellà normal. Queda malament, fa el ridícul com a castellà i com a català. És un foraster a la seva Pàtria. És un castellà sense Castella. És un exiliat perpetu a la recerca de Pàtria.No veig gaire clarament com lligues tot plegat, però hi ha una cosa que sí tinc clara. Potser consideres que sóc una catalana que "es desnacionalitza voluntàriament". Potser creus que faig el ridícul com a castellana i com a catalana. Hi ha uns quants que em consideren un pèl boja. I no ho nego. La vida té més gràcia amb una mica de bojeria.
Puc tenir més o menys clara la meva fe. Però el que no dubto és que vull treballar per un món millor (el que alguns anomenem regne de déu). I això passa per sobre d'aquests sentirs que no em permeten acollir al germà des del cor. No dubto que em sentiré forastera tota la meva vida, com porto sentint-ho des de fa anys (ni els 4 avis i ni el meu pare són catalans i això m'ha fet plantejar-me el tema de tant en tant).
I estaré perpètuament a la recerca... li pots dir pàtria, li pots dir déu, li pots dir amor... cada cosa té moltes cares i molts noms per a cadascuna d'elles.
Ah! Me n'oblidava... Certament considero certes actituds de la COPE llunyanes al cristianisme... però és cristià qui s'hi sent i jo no sóc qui per dir que ells no ho són (i mira que sovint tinc tentacions), com ells no tenen cap autoritat per dir-me que jo no ho sóc (encara que probablement també els agradaria).
Bufff... quina parrafada! Si creus que me'n deixo alguna cosa o vols preguntar... jo encantada de respondre (si trobo un moment). Amb tot el que he escrit no pretenia aportar cap mena de certeses ni afirmacions contundents. És només una opinió, ja que això és el que he entès que em demanaves.
Salut, company!
Cris
si algú ha arribat fins al final, que comenti, que potser li faig un regal ;)-----------------------------------------------------------------------------------
[actualització 28 març]La resposta de Setembre Negre està als comentaris.
[actualització 29 març]Sembla que ha quedat inactivat l'accés als comentaris d'aquesta entrada.
He copiat la resposta
aquí.