¿Quan arribarà la pau?

¿Quan arribarà la pau?

Vine, Esperit, i posa amor als nostres cors.

. . : __ : . .

Cris

Volem bisbes cristians

És molt possible que n'hagueu sentit a parlar en el dia d'avui. La plana web de la campanya és: www.volembisbescristians.org . Jo he rebut la proposta com mínim tres vegades i he decidit no signar-la.
El motiu? Trobo totalment inadequat el lema de la campanya.
Estic en desacord amb els bisbes que corren per Madrid darrera una pancarta, però no sóc ningú per a dir que ells no són cristians (que és el que implícitament entenc que vol dir aquest lema). Per sort, crec que no hi ha cap llista amb punts a complir per tal de ser considerat cristià; si n'hi hagués, els cristians deixarien d'existir (qui no ha fallat mai?).
Si dic que ells no són cristians, entro en el joc de les desqualificacions. I no hi vull entrar. Perquè igual que jo considero certes actituds i maneres de fer com a poc cristianes, ells poden dir que els propulsors de la campanya en qüestió no ho són gens. I quins arguments tens per a defensar-te d'un o altre "atac"? Els mateixos per totes dues bandes: que la teva manera de fer, les teves creences... concorden amb les que tu atribueixes a un cristià.
Trobo que és una pena que una campanya amb tant fonament (així ho crec que jo) perdi tants punts tan sols amb el títol...


Cris

Vidas de sonrisas

Fa gairebé un mes que tenia això escrit...

-------------------------------------

A veces, saturado de encuentros personales, me detenía antes de llegar a un pueblo, y plantaba mi tienda para dormir. No deseaba seguir contando mi historia y responder a las trilladas preguntas:
¿Por qué viajas e bici, no es más cómodo en coche? ¿Por qué dejaste tu empleo?... Ya antes de salir de España tuve que hacerlo. La gente no es muy original con las preguntas. Todos quieren saber lo mismo. Mis respuestas refutaban su idea inicial de mi demencia y les abrían algunos interrogantes en su propia vida.

Kilómetros de sonrisas, de Álvaro Neil, biciclown

Hace unos días leí la historia de Jaume Sanllorente narrada por él mismo en Sonrisas de Bombay. Este mismo es el nombre de la organización que él ha impulsado para sacar adelante varios proyectos para las personas más pobres de Bombay después de dejar atrás una vida de periodista en Barcelona.
Podría haver devorado este libro, pero preferí saborear cada palabra y dejar que me fuera acariciando el paladar, la garganta... hasta llegar al corazón. Allí se han quedado las letras que tan hábilmente Jaume une para formar frases con un sentido común aplastante que no he podido evitar que me marcaran profundamente.
Ahora estoy leyendo uno de los dos relatos de Álvaro Neil, asturiano que hace más de seis años dejó su casa para recorrer mundo sobre su bicicleta dando rienda suelta a su mitad payasa. Ha pedaleado por América latina y África ofreciendo espectaculos gratis desde entonces y ahora está a las puertas de Asia. Se puede seguir su periplo a través de su página (www.biciclown.com).
Como él escribe,

Los verdaderos sueños sólo tienen un motor: el corazón de quién los soñó.

Cris

Más allá de la imaginación

Hay gente pasando hambre
y no es el hambre que tu imaginas
entre una comida y otra.

Hay gente sintiendo frío
y no es el frío que tu imaginas
entre la ducha y la toalla.

Hay gente con mucho dolor
y no es el dolor que tu imaginas
entre la receta y la aspirina.

Hay gente sin esperanza
y no es el desaliento que tu imaginas
entre la pesadilla y el despertar.

Hay gente por los caminos
y no son los caminos que tu imaginas
entre el paseo y la casa.

Hay gente sin dinero
y no es la falta que tu imaginas
entre hoy y el sueldo.

Hay gente pidiendo ayuda
y no es aquella que tu imaginas
entre la escuela y la novela.

Hay gente que existe a pesar de la imaginación.

Ulises Tobares, vía "kilómetros de sonrisas", de Álvaro Neil, biciclown]

Fa dies que tinc una entrada mig escrita sobre un parell de llibres però les entregues i examens no em permeten acabar-la. Un d'aquests llibres és "kilómetros de sonrisas", una mena de diari de viatge de l'Álvaro Neil, un asturià que ha recorregut Amèrica llatina i Àfrica (ara comença Àsia) amb la seva bicicleta oferint espectacles gratuits de clown. Entre les seves pàgines he trobat aquest poema que porto pensant i repensant tot el dia i volia compartir amb vosaltres.
Ja em queda menys d'una setmana per sortir del túnel dels examens: començo a veure la llum que marca el final i em guia cap a la sortida.

Cris

Estació 27: A les nits busco...

Recordarem les nits en què ens volíem menjar el món,
i que ens vam menjar el món.

I allà en l’oblit hi ha algú que crida desesperat.

No sap d’on ve ni on va, ni el que queda.

I allà en l’oblit hi ha algú a qui tu ja no escoltes mai,

com sempre...

Ja no puc continuar dissimulant,
em sento cada cop més perdut.
I a les nits busco bar,
busco bar, rere bar.
Vull tornar al que per mi varen ser...
Nits de glòria.
Nits de glòria.

Nits de glòria, Gossos (Oxigen, 2007)

Un tros de cançó que em descriu a mi, ara i aquí.
Del nou disc de Gossos, Oxigen... potser és el que necessito: oxigen. Encara que costi deixar enrera món conegut...

Sempre quedarà com a consol la vastitud de l'univers que encara resta per descobrir...


Cris

'A single lifetime'...

The very worst impulses of humankind can survive generations, centuries, even millenia. And the best of our individual efforts can die with us at the end of a single lifetime.

Elizabeth Kostova, "The Historian"

It struck me yesterday evening.


Still thinking about it... Cris

[Los peores impulsos de la humanidad pueden sobrevivir generaciones, centurias, incluso milenios. Y lo mejor de nuestros esfuerzos individuales puede morir con nosotros al final de una única vida.]

Aquesta no és la nostra Església

Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret.
Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica.
A Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?).
No ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia.
En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I
somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli. La nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres.
No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana.

ANTONI BASSAS

Via Clara (gràcies!)

doncs això és...

Estació 26: Mitja pausa

Com segur que haureu notat en els darrers mesos, no estic actualitzant tan sovint com ho feia abans. Això és en part perquè tinc moltes hores de classe i molta feina a la universitat, però es deu sobretot a què estic en un moment de "re-pensar-me", de "replantejar-me" moltes coses. I hi ha coses que no em sento a gust compartint amb una xarxa de persones que tampoc tinc gaire clar qui són... així que ja em permetreu que continui durant un temps més aquest ritme dolç d'actualització, doncs ara mateix no n'hi ha cap altre possible!

Que tingueu un 2008 ple de pau, esperances acomplertes i amor.


Cris

Inclòs en un meme

Fa més d'un mes (concretament el 4 de desembre) em va arribar un correu del Club Saratoga dient que el meu estimat i aturat blog havia estat inclòs en un meme. Primer de tot els ho vull agraïr públicament :)
GRÀCIES!
A una l'afalaga que hi hagi algú més enllà d'aquesta pantalla que pugui estar interessat en el que escriu. Més encara quan no té ni idea de com han anat a parar a aquest espai ni tampoc coneixia aquesta bona gent abans de rebre l'esmentat correu...
I després del moment "nyonyo", si és que ho ha estat, que segueix a tota entrega de premis, volia seguir el meme com alguna altra vegada he fet. Però la veritat és que m'és molt difícil.
Comencem llegint el que s'espera de qui rep aquest meme (és a dir, de mi):

Es tracta de nomenar set blogs solidaris que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena solidària, per tant cal continuar-la sempre i cal enviar un correu als nous blogs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blogs més i posin el logotip.

És complicat. El primer que em ve al cap és que no conec blogger que no ens ensenyi el que sap d'una manera altruista, generosa i voluntària: tots són generosos amb les seves paraules, crec que cap dels que llegeixo rep diners per escriure un blog i espero sincerament que tots ho facin de forma voluntària. Bé, l'Oriol ho feia per obligació, però ara ja escriu de forma voluntària...
De totes maneres, aprofitarem l'avintesa per a recomenar-vos alguns blogs de la xarxa que trobo interessants:

En això de compartir coneixements de forma gratuïta, en Dan s'emporta la palma. No gaire lluny el segueix en Remo de CPI (Curioso Pero Inútil), sempre amb articles ben interessants! Per la seva gran saviesa, no podem oblidar la mafalda, amb les seves actualitzacions de tires còmiques d'aquest personatge. En Marc comparteix una cosa que sap fer molt bé: les homilies.
Això de nominar algú amb qui "comparteixis idees i opinions" m'ha fet pensar en un dels darrers escrits de la Maria. En la mateixa línia, l'espai de la Txaro sovint és un reflex d'allò que aquest vol arribar a ser.
Cada vegada m'agraden més els escrits de sor Lucía (Sintonía Cordial) i fa un parell de dies vaig descobrir Vivir y pensar en la frontera, d'un jesuïta a l'orient. Un altre blog molt interessant d'un espanyol a l'estranger, és el de'n Chema Caballero (a Sierra Leona).

N'hi ha molts més i us he parlat d'alguns abans...


Cris

[Sí, segueixo molts blogs. Ho reconec. Són més de 115, segons el google reader, així que això només és un petit tast!]

pd: no escriuré cap correu avisant d'aquest meme, ja que tampoc considero que l'hagi fet (hi ha bastants més de 7 blogs!), però si a algú li ve de gust el convido a continuar-lo!

Emmanuel

Li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres"

Mt 1,23

Via Lo esencial es invisible a los ojos (Carlos Herrera)

Como hace 2000 años, hoy sigue naciendo donde menos se le espera, con una esperanza increible de llegar a tocar nuestros corazones.
Perquè, com dèiem divendres, Déu és un boig que creu en la humanitat.
Que el teu cor rebi amb els braços oberts la bona notícia que avui torna a néixer!

Feliz Natividad!


Cris