Mercè 2007

Moments de les festes majors de Barcelona d'enguany...
Visca la Mercè! :)

Trobada de blocaires cristians

D'aquí unes hores comença la trobada de blocaires cristians a CiJ. A causa del canvi de data no hi podré estar present, tot i que en tinc ganes!
Espero que sigui molt profitosa i ens poguem trobar a més endavant. M'agradarà llegir les vostres valoracions als blocs!

Cris

Feliç!

Vull cridar d'alegria.
Em sento immensament feliç.
I vull compartir-ho:
em sento feliç sense saber ben bé el perquè.

Ara tampoc tinc especial interès a saber-ho.
Ja vindran moments per pensar-hi!

Mai no se sap...

Mai no se sap,
quan comences el camí,
per on el camí et durà,
si pel desert
o vora el mar,
si per paisatges beningnes
o a través del pedregar.

Mai no se sap.

L'únic cert és
que quan l'acabes,
tard o d'hora, no serà
qui l'acabe ja el mateix
que aquell que el va començar.

[Material utilitzat durant la classe de Psicologia dels Grups i les Organitzacions]

Aquesta darrera setmana he pres un nou camí que porta per nom "educació social" i que no sé ben bé per on em durà. El Jorge Bucay posa paraules al que sento:

"Miro hacia adelante. El sendero me resulta atractivamente invitante. Desde el comienzo veo que el trayecto está lleno de colores infinitos y formas nuevas que despiertan mi curiosidad."

[El camino del encuentro, de Jorge Bucay]

A veure què en surt, de tot això!


Cris

Estació 25: Ser dèbil (bis)

Encara dono voltes al "ser dèbil" que vaig comentar diumenge. Porto uns dies endreçant l'habitació en els moments morts i estan sortint coses ben interessants; dues en concret són sobre aquest tema.

La primera, una frase, ja l'havia deixat com a comentari a l'entrada anterior: "quan un es fa petit, deixa lloc als altres".

La segona l' he trobada rellegint la darrera carta de Taizé, la carta de Calcuta, on el germà Aloïs va escriure:

Ell [Déu] ens acull tal com som, amb allò que hi ha de bo, però també amb les nostres contradiccions interiors i fins i tot les nostres faltes. L'Evangeli ens ho assegura: les nostres fragilitats poden esdevenir una porta per la qual l'Esperit Sant entra a la nostra vida.

I diu en una nota al costat:

Amb motiu del funeral del germà Roger, el prior de la Gran Cartoixa, Marcellin Theeuwes, va escriure: "Les circumstàncies dramàtiques de la mort del germà Roger no són sinó un revestiment exterior que encara fa més evident la vulnerabilitat que ell cultivava com una porta per la qual, preferentment, Déu pot entrar en nosaltres".

De fet, tot això ja ho diu Pau...

Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2a Corintis 12, 10)

Quan endreço les piles de papers de l'habitació sempre em trobo petites joies. Potser és per això que alhora em vaig endreçant jo!


Cris

Estación 25: Ser débil

Es cuando me vuelvo débil que Él se hace fuerte en mi. Es cuando me vuelvo débil que Él encuentra rendijas por las que entrar en mi.

Es también cuando me vuelvo débil que el otro, sabiéndose fuerte, reúne el coraje para acercarse a mi, dejando un lugar a lo inesperado del encuentro con lo desconocido. Es cuando acojo este inesperado en mi vida que dejo que Él entre por sus caminos, sin obligarle a entrar por los míos. Es saliendo de mis seguridades, de mi rutina, de mi casa, de mi ciudad, de mi gente, que llamo a lo inesperado, que dejo abiertas puertas en mí.
Y allí entra en juego el confiar en Él.
Y entonces es cuando mi vida se llena de sabor y de momentos nunca imaginados.

Gracias, Señor, por este verano.


Cris


Fotos: comida caida del cielo en Citerna (Italia), la familia Pabon nos acoge en Gubbio (Italia), con Johan y Carlos la segunda semana en Taizé (Francia).
Clicar en la foto para ver mayor.

Signo de amor

Escogí esta foto como "signo de Amor" para una actividad del campo de trabajo.
Jimena y Mariví son las menores de una familia de varias hermanas. Conocí a Jimena en 2005 por las colonias y puedo decir que impresiona... además de no hacer caso y pegar gritos constantmente. Este año Mariví, la menor, ha estado en mi grupo durante el casal-menjador y no recuerdo que entrara en más de dos o tres actividades. Su hermana dice que es peor que ella a su edad. Imaginad...
Con esto, pensaréis: ¿ellas son un signo de Amor? Sí. Tendríais que haberlas visto en la piscina, cuando compartían el tiempo de cambiarse en el vestuario: Mariví hacía lo que su hermana le decía (más o menos...); Jimena se portaba muy bien, como si quisiera dar ejemplo a su hermana; la cambiaba, la peinaba... incluso podías hablar con Jimena y hacerla entrar en razón, si hablabas de algo relacionado con su hermana.
¡Eso es amor! :) El amor nos hace mejores, nos hace intentar estar a la altura, atentos al otro...


Cris

[sus nombres están cambiados, claro...]

El pecado

Mientras estaba en Taizé, aproveché para leer un pequeño cuaderno titulado "Saved by the Cross of Christ?", escrito per el hermano Pierre-Yves de Taizé. Allí encontramos esta definición que discutimos en el grupo de la segunda semana:

"El pecado se debería explicar com la manera de concebir y practicar el mi propio placer en detrimento de los otros, de sus derechos y de sus legítimas expectaciones; la manera de usurpar de forma clandestina en cada momento, la primera posición - aquella de Dios y del amor."

Y también nos regala...

"Es a partir de la resurrección que empieza la fe."

Cris

Redescobrir a Taizé

Dissabte 25 d'agost vaig pujar a un bus amb direcció Taizé. Va ser com tornar a casa. La intenció era tornar en el mateix bus una setmana més tard, el diumenge 2 de setembre... però no va ser així. La tarda abans de la tornada, vaig veure claríssim que m'havia de quedar una setmana més voltant per aquelles terres que tant m'agraden. Era una certesa interior de les que és difícil dubtar, com quan et sent tant ple de l'amor de Déu que sols tens ganes de cridar-lo als quatre vents. A la nit ja estava decidit: m'hi quedo una altre setmana!

Després d'una primera setmana amb un grup nombrós de gent a qui anar a trobar quan ho necessités, la segona setmana va començar amb por. Por a trobar-me massa sola, a necessitar algú amb confiança per xerrar en un moment donat, per voler abraçar algú (o per deixar-me abraçar) i compartir la meva alegria... Però sembla ben cert que allò de "demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà" (Mt 7 : 7), perquè tot allò que vaig necessitar, ho vaig trobar, encara que fos amb un format diferent del que m'esperava.
Durant la primera setmana vaig redescobrir Déu i la interpretació i discussió de la Bíblia (durant l'estiu vaig fer una mica de vacances...); el grup de discussió jove però molt -molt- canyero i unes introduccions bíbliques que no es quedaven enrere hi va ajudar moltíssim.
La segona setmana, però, la introducció bíblica no era tant purament bíblica i el grup de discussió quedava a anys llum de l'anterior. Aquí va entrar amb molta força el redescobrir-me a mi mateixa, observar-me en relació amb els altres, en relació amb Déu. Quan tinc por? Per què m'agrada parlar amb certes persones? Com reacciono?... En aquests 15 dies vaig redescobrir el gust dels llargs passejos amb mi mateixa i la escriptura com a manera de formular el que es bullia al meu cap. Vaig escriure com mai ho havia fet.

[Fotos: altar de l'Església de la Reconciliació i grup de discussió de l'introducció bíblica de la primera setmana]
[Més fotos, aquí]

Cap a Taizé!

D'aquí unes hores marxo cap a Taizé (siiii! visca! bieeen! ouieaa! yupiii!) amb un grup de 13 persones (i la resta que hi haurà a l'autocar, és clar!). M'hi estaré una setmana ben bona. Preguem als lectors -si n'hi haguessin- que disculpin aquestes noves vacances blocaires. Chi rivediamo entro dieci giorni!

[Després de la parada estiuenca, he recomençat la recomenació d'un blog setmanal. Podeu veure-ho a la columna esquerra.]

Cris