Continuo amb la narració d'algunes experiències viscudes de camí a Assisi aquest estiu. Aquesta és especialment llarga perquè va ser dels dies més especials.
Vam recollir tots els trastos i vam deixar alguns dinerons sobre la taula. Quan marxàvem, més tard del previst, com sempre, ens vam trobar
l'home que ens havia obert la parròquia. En va demanar els diners i vam anar a buscar-los. Els va comptar allà davant i ens va dir que ells cobraven més diners per persona... que si no en teníem, ja estava bé. Òbviament en teníem, perquè encara quedaven molts díes de camí, i li vam donar els pocs diners que ens reclamava. Crec que recordaré aquest poble durant uns quants anys, tant pel seu nom com per la seva "acollida"...
Resseguint uns "casi-precipicis", vam arribar a Montecasale. Després de xerrar amb una enamorada del camino de Santiago, vam baixar al convent caputxí on ens vam trobar amb un bon grupet de caputxins molt simpàtics que estaven de visita. N'hi havia un de mexicà, un altre portoriqueny i la resta nord-americans. Vam haver de perseguir -literalment!- els dos únics monjos caputxins del convent per a què ens segellessin les credencials perquè anaven d'una banda a l'altra xerrant amb els caputxins que els visitaven. A més, tots anaven vestits igual i no sabies a qui havies de preguntar-li!
Vam trigar més d'una hora a aconseguir el segell. Vam aprofitar per embadalir-nos amb el paisatge i xerrant i cantant amb els caputxins americans i la seva guitarra. El moment culminant va ser quan el mexicà es va llençar a cantar aquesta versió de " La bamba":
Para que yo sea tu cuñado,
para que yo sea tu cuñado
se necesita
que me des a tu hermana
que me des a tu hermana, la más chiquita,
ay! arriba y arriba!
ay! arriba y arriba, por ti seré
por ti seré, por ti seré...
Realment l'escena no va tenir preu! Ells havien d'estar a Assisi les mateixes dates que nosaltres i ens vam acomiadar amb l'esperança de retrobar-nos a la ciutat del
poverello.
Quan vam aconseguir els segells, no sabíem com continuar el camí fins a Sansepolcro -cada cop que preguntàvem, rebíem una resposta diferent- i vam optar per la carretera. Les hores de camí sota un sol espatarrant i els peus destrossats per l'asfalt van ser compensats per unes pizzes boníssimes i molt barates que vam menjar a una trattoria de la vil·la. Allà vam veure una dona que havíem vist a l'Eremo di Cerbaiolo, però no semblava que estigués de peregrinació (no portava motxil·la, ni sabates adequades, etc). Com que era diumenge, i encara que ens quedava molt poc menjar, vam trobar totes les tendes tancades.
El camí que ens faltava per recórrer aquest dia era una planície, així que vam decidir esperar a que el sol deixés de picar tant fort per posar-nos a caminar. Des d'abans de dinar i fins que vam perdre de vista Sansepolcro, vam estar trucant a la parròquia de Citerna, on ens agradaria ser acollits, però no van contestar. Resultat: ens vam trobar amb una magnífica posta de sol a mig camí i el cel enfosquit mentre pujàvem la muntanya sobre la qual hi ha Citerna.
En arribar a les portes del poblat medieval, ja havent desistit de trobar un lloc on dormir, vam veure un monestir benedictí amb un porxo que ens podia cobrir de la pluja que havien predit per aquella nit. Però després de la mala experiència de la nit anterior i de veure com a Montecasale no ens havien volgut acollir, vam pensar que era millor assegurar-nos que no ens posarien problemes i, després de molts dubtes, vam trucar al timbre del monestir. Va treure el cap una monja en la quarantena que ens va dir que sí podíem dormir al porxo i tot seguit ens va oferir aigua que vam acceptar encantats. Llavors ens va convidar a entrar al lavabo. Després a dormir al claustre del monestir! I per rematar-ho ens va oferir la casa del jardí!!
Sembla increïble, però vam passar de dormir sota un porxo a tocar de la carretera a fer nit a una casa de dues plantes amb lliteres, lavabos, dutxes... i fins i tot una capelleta! Quan encara estàvem meravellant-nos amb la immensa sort que havíem tingut, van picar a la porta i, amb una mica de por i incertesa, vam trobar-nos tres monjes amb els braços plens de bosses plenes a vessar de
menjar! Formatge, embutit, torrades, galetes, fruita, iogurts, sucs, llet... i fins i tot uns bombons!!!
Així que ens vam trobar a les onze de la nit sopant a la llum de la lluna a una taula de fusta molt rústica tota plena de menjar i uns llits ben còmodes esperant-nos. Ben sovint els regals cauen del cel!
Cris
[Més fotos aquí]
[Fotos: (1) cinc peregrins amb Sansepolcro al darrera, entre Montagna i Montecasale; (2) Cris, Clara, caputxí mexicà, María i Mila; (3) Clara i María reflexades a un riuet entre Sansepolcro i Citerna; (4) el bombons caiguts del cel... i el Genís amb gana! :) (4) la capelleta de la casa del jardí.]
