Aquest darrer mes ha anat ple a vessar de projectes, il·lusions, decisions, coneixences, menjades de tarro, aprenentatge, creixement... Ha estat increïble! Sembla impossible que tanta VIDA pugui sortir de menys de 30 dies!
Només acabar examens, dimecres 27 de juny, vaig anar a rebre la Grecia, que tornava després de tot un curs vivint a Londres. Feia uns 8 mesos que no la veia i em va fer moltíssima il·lusió poder abraçar-la de nou. Es nota que durant aquest any ha crescut moltíssim, s'ha conegut i ha madurat...
Dijous i divendres següent vaig estar acabant de preparar el Casal-Menjador de Bellvitge (CMB), va ser un no-parar! Divendres mateix vaig marxar cap a Begur amb la família per tornar a temps per la darrera reunió de preparació del CMB.
Aquell cap de setmana va incloure llargues estones de conversa / discussió sobre el meu futur amb els de casa... va ser un moment dur, per a mi: els entenc, però costa moltíssim més tirar endavant quan no et sents recolzada...
Diumenge a la tarda vaig fer la bossa i vaig marxar cap al Casal Loiola, on just havia començat el Camp de Treball urbà. Els nois de 4t d'ESO de Lleida col·laboraven al casal d'estiu de l'escola Sant Pere Claver, al barri del Poble Sec, i la resta de 4t d'ESO estava al
centre obert Joan Salvador Gavina, al
Cottolengo, al menjador de les calcutes o a la ludoteca del CMB. L'Ari, que ha acabat 2n de Batxillerat, col·laborava a l'escola d'estiu de casp i els 5 restants (batxillers i universitaris) estàvem donant un cop de mà al CMB. En Genís i jo estàvem també com a pre-monitors al camp de treball.
Aquesta diversitat de llocs per on ens movíem va omplir de matissos les activitats i les reflexions que es proposaven durant el vespre. Les meves nits acabaven entrada la matinada amb les reunions de monitors del camp de treball, que va ser un dels moments del dia en què més vaig aprendre. Tenia allà al davant tot un seguit de gent que portava a sobre molts voluntariats, camps de treball i experiències ben variades i això es notava un munt! Un simple comentari, una opinió ben exposada, un somriure per coses ben petites (tant petites com les xuxes, oi?)... el que allà es parlava desprenia una manera de fer que em va enriquir molt.
A les nits arribava morta de les preparacions del CMB, del casal en sí, de les activitats del camp de treball, del dormir poc... però savia que si em quedava, valdria la pena, podria veure moltes coses de les que no m'havia adonat durant el dia. Petits detalls que potser a mi se m'havien passat per alt, però algú altra havia anotat en la seva memòria. I tot per fer que aquesta experiència fos el més profitosa possible...
Gràcies a tots els que vau participar del camp de treball i als que ens vau portar sopars. Vosaltres pinteu el món amb el color de l'esperança!
Gràcies als que em vau demostrar que a la generació del 91 també hi ha frikis i motivats, petits teletubbies, hòbbits en potència. Seguiu portant alegria i bogeria al món!
Saida, Melgo, Edu, Minerva, Núria... Gràcies! Sou llum que no pot parar d'il·luminar!
Si voleu veure fotos del Camp de Treball, podeu clicar
aquí.
D'aquí unes hores marxo cap a Taizé (siiii! visca! bieeen! ouieaa! yupiii!) amb un grup de 13 persones (i la resta que hi haurà a l'autocar, és clar!). M'hi estaré una setmana ben bona. Preguem als lectors -si n'hi haguessin- que disculpin aquestes noves vacances blocaires. Chi rivediamo entro dieci giorni!
Tot va començar dijous 26 de juliol, a Barcelona. Ens vam trobar la Mila, el Genís, la María i jo a l'aeroport, no gaire puntuals. Jo no havia dormit gaire i portava un nus a la panxa: quines ganes de donar les primeres passes! I també, quines petites pors per anar caminant a allò desconegut!
El primer dia va anar ple de presses i curses: avió cap a Pisa, visita de 20 minuts -bàsicament fer fotos a la torre inclinada-, tren cap a Florència, tren cap a Arezzo... Tot està cronometrat, només cal comprar el bitllet cap a Bibbiena i pujar al tren... que se'ns escapa literalment davant dels nassos. Era l'últim tren que ens permetia dormir al santuari de La Verna, on comença el camí... així que decidim donar una volta per Arezzo i esperar a la Maria i la Clara, que arriben dues hores més tard.
Passejem pels carrers on es va rodar "La vida és bella" i busquem el balcó ("Maria, la chiave!"). Visitem Pieve di Santa Maria, una església preciosa, on comença a sonar un orgue. És la glòria! Però ens fa sortir tard per anar a buscar la Maria i la Clara. El tren no arriba... perquè sortia d'una altra via! També l'hem perdut...
A la "parrochia Cristo Re", don Siro venç les primeres indecisions i ens ofereix els locals parroquials per dormir. Quina alegria! Allà tenim bany, lloc on dormir i... cuina (!!) per cuinar els spaguetti que el Genís, sabent que no teníem on dormir, havia comprat a Arezzo per sopar! Quines voltes dóna la vida... o com es comença a entreveure, ja, la providència, que tant ha tingut a veure amb el nostre caminar: no tot sortirà rodó (impossible enganxar tants trens amb la mala fama del sistema italià) però per algun motiu aquella terra té fama d'acollidora!
A falta d'unes poques hores per agafar l'avió cap a Pisa, volia llençar una recomenació per a tots aquells que us quedeu a Barcelona uns dies encara.
Avui és el dia de Santiago i molts peregrins arribaran a les portes de Compostela per quedar-se extasiats a la plaça de l'Obradoiro mirant la meravellosa i immensa catedral.
