Tot
va començar dijous 26 de juliol, a Barcelona. Ens vam trobar la Mila, el Genís, la María i jo a l'aeroport, no gaire puntuals. Jo no havia dormit gaire i portava un nus a la panxa: quines ganes de donar les primeres passes! I també, quines petites pors per anar caminant a allò desconegut!
El primer dia va anar ple de presses i curses: avió cap a Pisa, visita de 20 minuts -bàsicament fer fotos a la torre inclinada-, tren cap a Florència, tren cap a Arezzo... Tot està cronometrat, només cal comprar el bitllet cap a Bibbiena i pujar al tren... que se'ns escapa literalment davant dels nassos. Era l'últim tren que ens permetia dormir al santuari de La Verna, on comença el camí... així que decidim donar una volta per Arezzo i esperar a la Maria i la Clara, que arriben dues hores més tard.
Passejem pels carrers on es va rodar "La vida és bella" i busquem el balcó ("Maria, la chiave!"). Visitem Pieve di Santa Maria, una església preciosa, on comença a sonar un orgue. És la glòria! Però ens fa sortir tard per anar a buscar la Maria i la Clara. El tren no arriba... perquè sortia d'una altra via! També l'hem perdut...
Finalment arribem a Bibbiena, on no tenim lloc per dormir. Busquem i no trobem.
A la "parrochia Cristo Re", don Siro venç les primeres indecisions i ens ofereix els locals parroquials per dormir. Quina alegria! Allà tenim bany, lloc on dormir i... cuina (!!) per cuinar els spaguetti que el Genís, sabent que no teníem on dormir, havia comprat a Arezzo per sopar! Quines voltes dóna la vida... o com es comença a entreveure, ja, la providència, que tant ha tingut a veure amb el nostre caminar: no tot sortirà rodó (impossible enganxar tants trens amb la mala fama del sistema italià) però per algun motiu aquella terra té fama d'acollidora!
La veritat és que va haver algun moment d'aquest primer dia que vaig patir perquè a casa esperaven un missatge dient que tot havia anat bé, que havíem arribat a La Verna, i jo no el podia escriure si acabàvem dormint a una estació de tren. Per mi no hi hauria hagut problema, però tot és diferent tenint al costat la meva germana de 15 anys!
I fins aquí les primeres passes
cap a Asís!
Cris
pd: aniré penjant fotos
aquí.
Es cuando me vuelvo débil que Él se hace fuerte en mi. Es cuando me vuelvo débil que Él encuentra rendijas por las que entrar en mi.
Es también cuando me vuelvo débil que el otro, sabiéndose fuerte, reúne el coraje para acercarse a mi, dejando un lugar a lo inesperado del encuentro con lo desconocido. Es cuando acojo este inesperado en mi vida que dejo que Él entre por sus caminos, sin obligarle a entrar por los míos. Es saliendo de mis seguridades, de mi rutina, de mi casa, de mi ciudad, de mi gente, que llamo a lo inesperado, que dejo abiertas puertas en mí.
Y allí entra en juego el confiar en Él.
