M'explico... a finals de juliol vaig quedar un dia amb la Mariajo i vaig aprofitar per interrogar-la amb tot de qüestions referides a l'educació social i altres temes. La veritat és que aquella xerrada em va ajudar molt.
Ella em va donar una idea magnífica: si estic segura que deixaré la carrera quan acabi el curs, potser no cal que faci totes les assignatures, per així poder dedicar el temps que em quedi a provar cosetes relacionades amb les opcions que m'estigués plantejant per l'any que ve.
No m'ho vaig haver de pensar gaire per decidir-me a posar-ho en marxa. I vés que vaig aconseguir gràcies a la meva tieta poder estar amb el personal d'una guàrdia de l'Hospital Sant Joan de Déu durant unes hores, mentre treballaven. I cap allà vaig anar dijous una mica abans de les 3 del migdia.
La supervisora em va presentar algunes infermeres i auxiliars que em van anar presentant a les residents i metges i altres persones que estaven per allà treballant. La primera resident amb la que vaig parlar em va preguntar si volia acompanyar-la a una visita i vaig estar molta estona enganxada a ella, fent bastantes visites durant la tarda. Una estona després em van dir d'anar al quiròfan infantil, on només els quedaven per fer dues operacions de cirurgia menor. Va ser curiós, per exemple, veure com aconseguien que els nens aspiressin pel tub que els donava l'anestèsia.
Entre una cosa i l'altra em vaig "perdre" un part natural, però a la segona possibilitat ja no la vaig deixar passar i quan van fer una cesària, allà estava jo, tota vestida de verd, amb el gorret i la mascareta, preparada per seguir-la amb els ulls i els sentits ben oberts.
Va ser un moment impressionant. No tot va ser un preciós i idílic -que estem a la realitat!- però va ser increible...
Tot va començar amb un tall a la panxa de la mare... Per evitar que surti massa sang, s'ha d'anar com fent petites cremades, i la sala va començar a ser envaida per una olor a pollastre cremat!
Les metgesses allà treballant per fer el forat cada cop més gran i llavors.... llavors... es va produir el miracle!
D'aquell forat que havia anat a més va sortir un caperró, com si sentisis "plop!" i per art de màgia aparegués una piloteta. Wow! Crec que no estava prou concienciada com per veure sortir ALLÒ d'ALLÀ!
I quan van treure la resta del cos... allò sí que semblava ben impossible! Com podia haver entrat tot aquell cos dins aquella panxa?? I mira que el nen tampoc era especialment gran, eh! La panxa de les embarassades deu ser com un puzzle!!
¡Y pensar que así nací yo!
A més de l'anècdota, aquestes 6 horetes m'han donat molta teca per anar pensant, molta més informació, sensacions i experiències per posar sobre la taula i poder escollir.
Aquí em teniu a mi preparada per entrar al quiròfan :P
Ella em va donar una idea magnífica: si estic segura que deixaré la carrera quan acabi el curs, potser no cal que faci totes les assignatures, per així poder dedicar el temps que em quedi a provar cosetes relacionades amb les opcions que m'estigués plantejant per l'any que ve.
No m'ho vaig haver de pensar gaire per decidir-me a posar-ho en marxa. I vés que vaig aconseguir gràcies a la meva tieta poder estar amb el personal d'una guàrdia de l'Hospital Sant Joan de Déu durant unes hores, mentre treballaven. I cap allà vaig anar dijous una mica abans de les 3 del migdia.
La supervisora em va presentar algunes infermeres i auxiliars que em van anar presentant a les residents i metges i altres persones que estaven per allà treballant. La primera resident amb la que vaig parlar em va preguntar si volia acompanyar-la a una visita i vaig estar molta estona enganxada a ella, fent bastantes visites durant la tarda. Una estona després em van dir d'anar al quiròfan infantil, on només els quedaven per fer dues operacions de cirurgia menor. Va ser curiós, per exemple, veure com aconseguien que els nens aspiressin pel tub que els donava l'anestèsia.
Entre una cosa i l'altra em vaig "perdre" un part natural, però a la segona possibilitat ja no la vaig deixar passar i quan van fer una cesària, allà estava jo, tota vestida de verd, amb el gorret i la mascareta, preparada per seguir-la amb els ulls i els sentits ben oberts.
Va ser un moment impressionant. No tot va ser un preciós i idílic -que estem a la realitat!- però va ser increible...Tot va començar amb un tall a la panxa de la mare... Per evitar que surti massa sang, s'ha d'anar com fent petites cremades, i la sala va començar a ser envaida per una olor a pollastre cremat!
Les metgesses allà treballant per fer el forat cada cop més gran i llavors.... llavors... es va produir el miracle!
D'aquell forat que havia anat a més va sortir un caperró, com si sentisis "plop!" i per art de màgia aparegués una piloteta. Wow! Crec que no estava prou concienciada com per veure sortir ALLÒ d'ALLÀ!I quan van treure la resta del cos... allò sí que semblava ben impossible! Com podia haver entrat tot aquell cos dins aquella panxa?? I mira que el nen tampoc era especialment gran, eh! La panxa de les embarassades deu ser com un puzzle!!
¡Y pensar que así nací yo!
A més de l'anècdota, aquestes 6 horetes m'han donat molta teca per anar pensant, molta més informació, sensacions i experiències per posar sobre la taula i poder escollir.
Aquí em teniu a mi preparada per entrar al quiròfan :P
[Les fotos de la cesària no les vaig fer jo, eh! Estan aquí gràcies al mestre google i les seves imatges]
8 comentarios:
Cris, a banda de la molt encertada "política" (perdó per la paraula ;-) de recabar informació de primera mà sobre activitats que podrien tenir a veure amb el teu futur estudiantil... és tota una sort que hagis pogut presenciar quelcom tan... incomparable... com això.
Una experiència única (no irrepetible, però), oi? Què maco!
Uooo!!et serveixi o no per decidir el teu futur és una experiència única!que guai!! animsss en la tria.. se que és difícil però segur que anirà b! petonets!
Cris, et queda súper bé el gorro i la mascareta aquesta. Potser t'hauries de plantejar la possibilitat de ser llevadora??? ;-D
Endavant amb les noves experiències. Crec que la teva decisió és encertadíssima. Tu ves provant, que segur que trobaràs allò que més t'omple.
Muak
ostres cris... què way... sense comentaris, oi? ;)
Petons!
Fran: sí que és ben encertada. Sort dels consells que he anat rebent!
Alba: gràcies pels ànims!
Sara: doncs m'ho vaig estar pensant... però crec que m'afartaria de veure sempre aquella mateixa part del cos... ;) a més, la branca sanitària m'interessa sobretot si puc mantenir el contacte pacient-doctor al llarg de la vida; els contactes més "puntuals" no em criden tant l'atenció. Seguim a la recerca!
Zoila: sense comentaris, sí! Em sembla que avui t'he vist de a casp... però un cop hem acabat ja no t'he tornat a veure! Ja explicaràs com ha anat el dia...
impressionant, tots ho han dit...
a l'hora de triar la meva carrera, l'única cosa que tenia clara era que per la via sanitaria no aniria! res de metges, medicines i quiròfans... bff... només de llegir això creia que em marejava... crec seria incapaç de ser-hi present sense desplomar-me al terra totalment inconscient (si algun cop m'hi haig de trobar... ves a saber! l'instint i els reflexes sempre sorprenen)!
tu has pogut i ja és una experiència més, que t'ajudarà o no a triar el teu futur!
ànims amb la tria i felicitats pel part! ;-)
que fashion el gorro verd! de quina marca és?!
Ei Cris! Sí que hi e anat a Casp, et responc amb un mail, ok? Eps! La pregària molt bé i els testimonis sorprenents...
Petons!
Arantza: tampoc crec que a mi m'agradés estar massa hores a un quiròfan... Tinc el gorritu per casa, si vols te'l puc deixar algun dia que sortim ;)
Zoila: et contestaré el mail després, que he tingut examen i m'he de posar al dia d'altres cosetes... un petó!
Publicar un comentario