Durante unos 5 años (hasta el 2005) habíamos ido a Vall de Núria un fin de semana cada año toda la familia solos o con algunos amigos, pero el año pasado no pudimos ir (entre otras cosas, yo estaba en Londres) y este año también pintaba muy negro. Así que María y yo decidimos ir a pasar un día allí, a recordar viejos tiempos y revisitar pistas casi olvidadas. [Ahí tenéis una foto con las dos ataviadas para la ocasión]
¡Pues ya nos ves! A las 5h45 de la mañana en pie habiendo dormido (yo) menos de cuatro horas. Después de problemas con la Renfe (cómo no!) por un corte por obras, de perder el cremallera (empezó a moverse justo delante de nuestras narices), esperar una hora en Ribes-Enllaç y hacer el trayecto de 40 minutos que separa esta estación del final de las pistas, vimos la nieve de nuevo.Fue un día muy agradable. No me caí demasiado: sólo una vez, que para dos años sin esquiar y mi nivel es poco jeje. Me divertí un montón con mi hermana, reí, hice montones de fotos... Fue nuestro primer proyecto juntas y en solitario, creo, y me encantó!
Aquesta història, com tantes altres, té una anècdota... vaig sortir de casa amb unes botes que no arriben a xiruques. M'han acompanyat des que vaig fer el Camino de Santiago pels volts del 2004.

Per aquí deixo una foto de la tornada on les podeu observar ;)
Les he utilitzat en el meu dia a dia, a alguna excursió, a les pasques, a colònies, a Milano, a Zagreb, a Londres, a Taizé... en qualsevol terreny i situació. I sempre han sapigut estar a l'alçada. Fins el diumenge.
Mentre anàvem cap a l'estació, he començat a notar que em molestava alguna cosa al taló. Després he vist que hi havia un forat a la tela i un tros de plàstic bastant molest anava rascant i rascant... així que en arribar a casa ja tenia una bona ferida que ara està coberta amb tireta :P
Fa pena desfer-se d'unes sabates que han viscut tant amb mi. Sembla una tonteria, però cada vegada que les veia pensava en Santiago. El mateix em passa quan veig els mitjons que vaig utilitzar o la capel·lina (encara sense estrenar, per cert). Serà que sóc massa sentimental ;)
Doncs aprofito aquest post per dir ADÉU a les meves BOTES abans de marxar al llit a acabar d'incubar la febre!
Una abraçada!
Cris





2 comentarios:
Bueno...ya me voy enterando un poquito más jeje. En verdad no es tan dificil el catalán.. además así voy practicando que en 15 estoy alli!!
Un besin y felicidades por el amadrinamiento!
Has de donar algun final digne a aquestes botes , Cris!, ja has pensat alguna mena de ritual?. Antigament, quan una imatge o talla sagrada passava de moda l'enterraven (sí, sí... a Toro n'he vist algunes de desenterrades, semblen figures del Giacometi). Potser no cal que enterris les botes però... si vols cantem el "vella xiruca"!
Publicar un comentario