A Roma

El cap de setmana passat vaig estar a Roma amb els avis, tiets, cosins, pares i germans... -pràcticament- tota la família materna. Perquè a Roma? Perquè aquest cap de setmana?

Com la majoria haureu sentit, diumenge es va celebrar al Vaticà la beatificació de 498 màrtirs espanyols. Una d'ells era tieta del meu avi, Carmen Zaragoza. Quan es va anunciar la beatificació, els meus avis ens van dir que ells hi volien anar i ens convidaven a la resta de la família a acompanyar-los. I déunidó la convocatòria que van tenir, perquè vam anar-hi 26 dels 31 que som!
Ja fa uns mesos que em van proposar d'anar-hi i vaig estar un parell de dies dubtant. Per una banda tenia clar que l'acte acabaria tenint connotacions polítiques i tampoc tenia molt clar el sentit de tot plegat i per l'altra banda podria conèixer millor Roma i, sobretot, era la primera vegada que fèiem un viatge tota la família materna plegats i a casa ja feia uns mesos que em reclamaven uns dies per marxar plegats.

Ja fa dies que tinc aquest post començat i realment no em ve de gust parlar-ne gaire. No m'ha agradat sentir-me implicada en un acte que han intentat que prengués certes connotacions polítiques -tot i que ja m'ho esperava- però d'altra banda crec que l'Església, durant la celebració, va saber mantenir-se prou lluny de la polèmica. L'únic moment en què es va entrar -fet que trobo que hauria estat totalment evitable- va ser durant l'homilia, quan el cardenal que presidia va fer algun comentari remarcant que els matrimonis havien de ser heterosexuals i que els pares havien de tenir dret a decidir sobre l'educació dels seus fills. Més o menys va fer així. I crec que no s'haurien d'haver ficat en aquests terrenys en aquest moment. Aquests comentaris van donar peu a que algun grup comencés a aplaudir, tot i que per poc temps, perquè la resta no els van seguir.
També va quedar la política implicada per la petita "guerra de banderes" que hi va haver a la plaça: banderes "con el toro", banderes carlistes, banderes del país valencià, banderes de castella i lleó, i fins i tot banderes de matalascañas -provincia de huelva-, per posar un exemple inexistent. Em sembla fora de lloc portar banderes de qualsevol tipus en un acte com aquest. Crec que demostra l'infància democràtica en el que ens trobem.

D'altra banda, va haver-hi alguns moments que vaig trobar encertats, com que es fessin servir vàries llengües en algun moment de la celebració (castellà, llatí, anglès, italià, gallec, vasc, català...). Ho vaig trobar especialment encertat donat que molts dels beatificats eren de l'arxidiòcesi de Barcelona; prop de 200, si no recordo malament! Religiosos, preveres, laics...
Tot plegat em va fer pensar que, per molt que ara els cristians -especialment els més joves- ens sentim contracorrent, no hem de patir per la nostra vida com sí ho han de fer a altres llocs del món. Matar per qüestió de creençes i ideologies sempre és deplorable...


Cris